dimarts, 28 de desembre de 2010

Somnis nacionalistes

A dia d’avui suposo que cap dels meus lectors ignorarà que Mario Vargas Llosa ha rebut el Premi Nobel de Literatura (collita del 2010) i que també acaba de publicar una novel·la anomenada “El sueño del celta”. Les dues notícies s’han interconnectat estretament, sobretot pels que pasturem a EL PAÍS, fins el punt de fer pensar que el premi el rebia per aquest llibre.

“El sueño del celta” intenta explicar la trajectòria vital d’un personatge tan fascinant i poc conegut a casa nostra com és Roger Casement: aventurer, diplomàtic britànic, poeta, homosexual, fustigador dels pitjors excessos del colonialisme, adepte tardà al nacionalisme irlandès, jutjat i afusellat com traïdor en plena Primera Guerra Mundial.

Malgrat l’interès del personatge, més enllà de la seva relació crítica amb les explotacions del cautxú de l’Alt Amazones peruà, no queda gaire clara l’elecció de Vargas Llosa per una figura de tendències independentistes, quan és sabuda la seva poca simpatia amb els nacionalismes. O, millor dit, amb segons quins nacionalismes. El cert és que la narració és molt respectuosa i fins i tot empàtica pel que fa al tractament del vessant sobiranista de Casement

La novel·la s’estructura de forma (avui dia molt) tradicional, entre els últims moments de Casement a la presó de Pentonville abans del seu afusellament i els records de les seves experiències al Congo, al Putumayo i durant la seva campanya d’alliberament irlandès. Toca qüestions tan importants com són la monstruositat del colonialisme i, de retruc, els límits de la maldat humana; però, com sol succeir quan el protagonista és una figura històrica, el relat es veu encotillat pels fets objectius que han quedat enregistrats. Les llibertats que es pren Vargas en imaginar els somnis del seu heroi o en crear algun personatge des del no res, es contemplen sempre sota un prudent sospita.

“El sueño del celta” es sosté sobretot per l’interès que desvetlla el seu protagonista, però no deixa de ser una ficcionalització competent de dades documentals. No trobarem aquí quelcom similar a la magistral elaboració d’un edifici narratiu a partir del marc històric de la dictadura de Trujillo que fonamentava l’excel·lencia de “La fiesta del chivo”. Fins i tot, i perdoneu la maligna sospita, podria ser un llibre escrit amb el pilot automàtic posat, en el qual els becaris haguessin fet tota la feina bruta, mentre l’autor es desplaçava als llocs dels fets per a fer-se fotografiar. Malgrat la seva amena lectura i el seu emocionant final, no és una obra literària major, però sí una peça divulgativa molt recomanable.

Una qüestió que m’ha afectat personalment és la dels anomenats “Black Books”. Roger Casement, que havia esdevingut un heroi nacional i havia estat condecorat per la corona britànica per la seva denúncia de les pràctiques perverses de les indústries colonials, va caure en desgràcia quan es va descobrir la seva conxorxa amb Alemanya (en plena Gran Guerra) pel seu propòsit d’aconseguir mitjans per la independència d’Irlanda. Mentre era a la presó, un escorcoll al seu domicili va revelar l’existència d’uns diaris on relatava amb obscena brevetat l’abast de les seves aventures homosexuals. La divulgació d’aquests draps bruts segellaren la impossibilitat d’un indult. Des de llavors, els historiadors han discutit l’autenticitat d’aquests dietaris, que alguns consideren apòcrifs redactats pels serveis secrets britànics. El debat a dia d’avui no s’ha tancat: el nacionalisme irlandès, d’arrels summament catòliques, s’ha resistit a acceptar la sexualitat transgressora d’un dels seus adalils; i, mentrestant, els adeptes als “gender studies”, acullen Casement com a un precursor.

Com és natural, m’emprenya que en el mèrit o el demèrit de la trajectòria vital d’un home o d’una dona hi pesin les seves tendències sexuals per desequilibrar la balança. Tot i no compartir-la, em sembla curiosa l’opció de Vargas Llosa, qui accepta l’autenticitat dels “Black Books”, però no la seva veracitat. Segons ell, passar la nit amb tres homes i arribar als sis orgasmes només es pot classificar dins del terreny de les exageracions; per tant, decideix atribuir-ho tot al fantasieig del redactor. Jo no n’estaria tan segur.

[Ara parla el perepunyetes: deixeu-me dir que algunes expressions emprades dins del llibre em sonen pèssimament, com a males traduccions d’una altra llengua.

—¿Alguna novedad?
El joven negó con la cabeza. Tomó aire antes de hablar:
—Sobre el pedido de indulto, todavía (…)
 
“Todavía”? No caldria dir “todavía no”?, ja que encara no hi ha una resolució definitiva en un sentit o l’altre.
 
O quan, Casement, a qui se li nega sistemàticament la higiene personal a la seva presó de Pentonville, l'interpel·la el xèrif:

—¿Siempre quiere una ducha?
 Perdoneu, però això put a un “toujours” francès com una casa de pagès.]

9 comentaris:

  1. No ho havia arribat a formular, però és cert que EL PAIS va fer un batibull entre la novel·la i el premi. Coses del màrketing, sens dubte. La relació del premiat amb el nacionalisme és una qüestió que ja cau a la banda dels trastorns psicològics, com altres opcions polítiques: d'una banda els detesta, però de l'altra hi troba material per a escriure epopeies fantàstiques... Ja el llegiré, que sempre és una bona opció.

    ResponSuprimeix
  2. Ara no sé si segueixes la veta del 28D o no, però com què tampoc me'l penso llegir :) em fa tanta mandra Vargas Llosa! Si, ja ho sé, el personatge no hauria d'influir, però quan llegeixes algú, sempre hi trobes l'autor, i n'hi ha tantissims de bons, i de dolents, a la llista abans que no pas ell :)

    ResponSuprimeix
  3. Doncs jo també estic amb la Cli, no puc separar l'escriptor de les seves idees, i aquest home és un anticatalanista contumaç, veu el nacionalisme (el nostre només, clar) com una imposició artificial, i és nostàlgic dels quatre anys viscuts en plena joventut en aquella Barcelona del tardofranquisme.
    Això sí, mereix tots els meus modestos respectes des del punt de vista literari, que al capdavall és el que compta en el moment de jutjar la concessió d'un Nobel. Però..... a mi em fa mooooolta mandra en Vargas Llosa.

    ResponSuprimeix
  4. tens raó, els trossets que has citat fan pensar que no tots els becaris són de llengua materna espanyola...

    sí que fa mandra, sí

    ResponSuprimeix
  5. Lluís, diria que tots els nacionalismes acaben produint algun transtorn psicològic (i aquí incloc els d'en Vargas, els d'en Casement i els nostres).

    ResponSuprimeix
  6. Clídice, Wanderlust i Maria, a mi em feia mandra parlar d'aquest llibre perquè temia aquest tipus de comentaris.

    ResponSuprimeix
  7. Vargas Llosa, com sabem, és peruà. A la seva escriptura hi ha infinitat de girs que a nosaltres ens han de sonar estranys com ens passa també amb altres escriptors de Centre i Sudamèrica. Recordo que a "La fiesta del chivo" hi havia uns personatges que deien:
    -¿Qué tú dices?
    -¿Qué tú piensas?
    Construccions del tot afrancesades i que ignoro perque vargas les fa servir. Cal tenir també en compte que el peruà ha viscut molts anys a Parós -on se les va tenir amb García Márquez- i des de ja fa anys té residència fixa a Londres. Tal vegada s'encomenen alguns girs. Ara bé seria curiós que es descobrís que el llibre li ha escrit un col·lectiu de becaris de rares parles castellanes.
    Quant el que Vargas Llosa -d'origen català per part de mare- pensa del nostre nacionalisme me'l fa molt antipàtic i això que no ho és. De vegades recordo el "catalanista" García Márquez. Potser és una manera de fer-li la contra.
    Ahir vaig tenir el llibre a les mans i no me'l vaig comprar i això que no sabia, Allau, que no en diries meravelles.
    Gràcies per la teva crònica que se m'ha fet curta, Allau.

    ResponSuprimeix
  8. On dic Parós vull dir París, off course i sorry.

    ResponSuprimeix
  9. Glòria, no sóc expert (evidentment) en els dialectes del castellà i segurament a la República Dominicana aquestes construccions són comunes, però quan es transcriu un diàleg entre angloparlants caldria esperar que s'utilitzés un registre estàndard i aquest de Vargas a mi em xoca.

    ResponSuprimeix