dimarts, 14 desembre de 2010

Programa doble


El mite que assegura que mai no miro la televisió aviat se n’anirà en orris. La tarda del dissabte, sense gaire ganes d’allunyar el cul del sofà ens vam empassar dues pel·lícules a la (no tant) petita pantalla. I ni tan sols ens vam molestar en escollir-les, tal era la nostra mandra: vam acceptar el que passaven en aquell moment al canal Cinematk.

La primera, “Le voyage du ballon rouge” (2007) del taiwanès Hou Hsiao-hsien, és un encàrrec del Museu d’Orsay en homenatge al film d’Albert Lamorisse “El globus vermell”. Si no recordo malament, el vaig veure al cinema Atlántico (siempre apto), i mai no oblidaré els seus blaus i vermells saturats de color sota els cels de París.

Aquesta reencarnació contemporània és decididament d’art i assaig, sense guió, amb plans llargs, so directe i anècdota escassa. La història se centra en el pis d’una atribolada Juliette Binoche (a quantes pel·lícules intervé aquesta senyora al llarg de l’any?) i en les seves relacions amb un fillet molt assenyat, la cangur xinesa, la professora de piano i uns veïns aprofitats. És una peripècia domèstica anodina, però plena d’anades i vingudes. Abunden escenes de carrer on els arxiconeguts paisatges parisencs estan contemplats amb l’estranyesa d’uns ulls forasters i l’embadocament autista que sembla propi dels orientals. Tot plegat pot sonar a llauna superlativa i malgrat tot, si s’arriba a entrar en el joc (jo hi vaig entrar), t’hi podries passar les hores veient com la vida dels altres discorre, mentre la de l’espectador roman en “stand by”.


Però el plat fort arribà amb la segona part del programa, “The Host” (2006) del director sud-coreà Joon-ho Bong, una pel·lícula de la qual havia sentit dir coses bones, però que havia deixat de banda a causa del gènere al que està adscrita (faig cara de ser aficionat als films de monstres mutants?).

I sí, “The Host”, sobre el paper (i sobre la pantalla), és una pel·li de monstre amb vocació poc transcendent de sèrie B o d’alguna lletra més avançada de l’alfabet; però no deixa de ser una raresa, potser pel simple fet que no passa a Nova York i els estilemes del gènere, lliures de les rigideses marcades per Hollywood, són alegrement subvertits. La criatura maligna que habita al centre de la pel·lícula és el resultat d’uns vessaments tòxics al riu (fins aquí, res de nou); però, en contra de la tradició, no se’ns amaga l’ou fins l’apoteosi final, com se sol fer, i des de les primeres i memorables escenes sabem quina pinta gasta. I quina criatura tan ben dissenyada! Potser no és tan terrorífica com la d’Alien, però fa goig de mirar-la, tan activa i tan acrobàtica ella!

A “The Host”, l’enfrontament clàssic entre la comunitat i l’ésser anòmal que l’amenaça, redueix l'àmbit comunitari al d’una sola família, la dels propietaris d’una parada de “txutxes” i piscolabis a la vora del riu. Es tracta d’una família decididament poc heroica, però que treu el millor de si mateixa quan algun dels seus membres es troba en perill. Aquest element familiar recorre tot el guió i, sense donar-li més importància de la necessària, toca temes de mort i resurrecció que transcendeixen la mera anècdota.

L’extrem orient és font de perpètues perplexitats i la seva curiosa manera de barrejar comicitat amb tragèdia ofereix escenes que només sabria trobar al cinema més negre de Berlanga: on s’és vist que un dramàtic funeral derivi en riallades compulsives per part de l’espectador?

Hi ha també a la pel·lícula un element de denúncia i sàtira sobre la manipulació informativa dels mitjans de comunicació. No és pas el que més m’interessa de “The Host”, d’altres ho han fet millor. Em quedo amb aquesta barreja de drama familiar amb monstre incorporat, amb la molt calculada dosificació dels elements del guió, amb el brillant joc visual que ofereixen els ponts i les clavegueres del riu que deu de passar prop de Seul. I també, no cal negar-ho, amb aquests moments de poesia filmada que ens arriben de tant en tant, com qui no vol la cosa. (Quin magnífic final!)

A l’inici, ben poc motivats, ens havíem dit “mirarem com comença i després ho deixem córrer”; però només calgueren un parell d’escenes per ser incapaços de desenganxar-nos. Poc ens esperàvem que ens entretindríem tant amb un producte que, sobre el paper, semblava tan genèric. Vivament recomanat a tothom que vulgui passar una enriquidora estona sense por a la barreja de registres incongruents. Un regal inesperat!

20 comentaris:

  1. Vaig començar a veure fa no gaire El globus vermell original amb el meu fill i ràpidament em vaig adonar que les pel·lícules "infantils" (així la venien) han canviat molt en 50 anys. Vam haver de parar.

    The host ja no la vaig intentar veure amb el nano, és clar, i m'ho vaig passar molt bé. Una pel·li amb monstre molt intel·ligent. EL format a vegades pot enganyar.

    ResponElimina
  2. Salvador, "El Globus vermell" original potser ara és pastura exclussiva dels "trendsetters" del "vintage", tot i que a mi em va marcar (igual que ho va fer "Crin blanca" o "La guerra de los botones").

    Sobre "The Host", crec que no s'hi pot dir res intel·ligent en contra.

    ResponElimina
  3. Ben fet, deixat estar de mites. Com bé dius, la "petita pantalla" ja no és tant petita, i si passen bones peŀlícules, per què ens n'hauríem d'estar? Fa un parell de setmanes per la "sexta 3" en varen passar 5 de Woody Allen que vaig veure i gravar, amb lo qual podré llençar a la brossa les cintes VHS corresponents. Ah, i sí, jo també m'havia fet farts d'anat a l'Atlantic, el Publi i l'Avinguda de la llum. :)

    ResponElimina
  4. Ai!, Brian, no em mencionis aquests cinemes tan estimats, sembla com quan els dinosaures dominaven la Terra!

    ResponElimina
  5. El globus vermell no l'he vista malgrat fa poc van dir que la farien al col·legi d'arquitectes però després la van anul·lar.

    The Host no sé qui me la va recomanar (fins i tot pot ser en Leb) i em va agradar malgrat que el tema de ciència ficció no sigui el meu fort. M'agraden més les adolescents amb ferros... ;-)

    ResponElimina
  6. Galde, sincerament, et veig més a prop d'El Globus Vermell que de les adolescents amb ferros. Fes el favor de trobar l'original.

    ResponElimina
  7. ... d'acord, d'acord... buscaré `The host'... m'heu convençut!

    ResponElimina
  8. ei ei ei que The Host són palabras mayores eh! ho escric amb dificultats postrada a terra i amb el cap acalat, gairebé com si pertanyés a algun fotograma de la pel·lícula, al despatx potser? ^^ (espero haver encertat totes les lletres)

    ResponElimina
  9. The Host la vaig enganxar l'any passat a TV3 i, quan ja tenia el dit a un centímetre del zapping ("una altra parida de dissabte a la tarda..."), em vaig quedar ben atrapat. Una autèntica delícia! (i quina família...)

    ResponElimina
  10. Ja veus, Tirant, que les lloances són unànimes.

    ResponElimina
  11. Clídice, què t'he d'explicar de pel·lícules orientals? (I què fas per terra?)

    ResponElimina
  12. Santi, sempre sóc l'últim en enterar-me...

    ResponElimina
  13. Del globus vermell no en sabia res; de The Host, que és una obra mestra absoluta. La vaig veure al cine i em va semblar perfecta; la vaig reveure en devedé i igual; fins i tot, li la vaig passar a la Carme i no es va adormir -com sol fer sovint, que la poba arriba molt cansada- i s'ho va passar d'allò més bé.

    ResponElimina
  14. Leb, hauré de fer més cas del teu "coté thrash", en el qual sóc un ignorant absolut.

    Busca l'original del Lamorisse, crec que és una pel·lícula que s'aguanta encara molt bé.

    ResponElimina
  15. Amb el cinema coreà te'n pots fer un fart de grans descobriments, especialment si aquesta combinació d'humor càustic i negror et prova. Penso ara en l'animalada aquesta de The Chaser, de Hong-Jin Na, que te la passes sencera sense saber si riure o si plorar.

    Avui mateix em clavo The host, que se'm va passar. Em sembla que jo sí faig bastanta fil d'aficionat als monstres mutants.

    ResponElimina
  16. Alexandre, el cinema coreà és per a mi un desconegut, potser perquè el meu grau d'acceptació a l'estranyesa és força limitat. De moment m'hi aniré enfrontant en petites dosis.

    ResponElimina
  17. jo tampoc esperava que Host fos tan atractiva. Hi ha escenes fantàstiques, terrorífiques i hilarants per recordar.

    ResponElimina
  18. kalamar, una prova més que els prejudicis cal deixar-los a la porta, que no serveixen per a res.

    ResponElimina
  19. Serà un honor que a partir d'ara, les meves clapadetes cinéfiles, siguin valorades com a mesura per a fer la qualificació dels estels que s'atorguin a les noves pel·lícules.

    The Host, em va sorprendre molt agradablement, tot i el meu cansament.. . . ehem!

    ResponElimina
  20. Carme, t'estan començant a abduir els monstres mutants d'en Leb!

    ResponElimina