dijous, 11 d’octubre de 2012

Hildesheim (1 de 2)

L'ajuntament el 1895
Un dels motius que dissenyen els itineraris de les meves vacances són els indrets catalogats per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. El criteri pot ser tan arbitrari com qualsevol altre, però sembla més respectable que les estrelles Michelin, i assegura sempre monuments de caràcter únic. Una altra cosa és que l’originalitat del conjunt vingui acompanyada de la capacitat per desvetllar-nos l’interès; més d’una vegada he patit una decepció amb peces patrimonials a les quals no he sabut trobar la gràcia. Que no tot ha de ser l’Alhambra, vaja.

L'ajuntament 2.0
Hildesheim, ciutat de la Baixa Saxònia de poc més de cent mil habitants a uns trenta quilòmetres al sud-est de Hanover (i de la qual no n’havia sentit parlar en la vida), pot presumir de dos edificis classificats per la Unesco i no per això crec que justifiqui del tot la visita. La cançó ja és coneguda i Hildesheim és una ciutat més d’aquelles a les quals la Segona Guerra Mundial els canvià la cara, o directament els hi esborrà, en part perquè foren particularment adeptes al Führer.


El passeig des de l’estació fins el centre discorre per una típica zona de vianants alemanya, de les més impersonals que recordo. Asseguren que la Marktplatz (o plaça Major) fou en el seu dia una de les places més boniques del món i, encara que ha estat reconstruïda amb amor (i que la nostra visita coincideix amb el dia de mercat), d’alguna forma es percep el dèficit d’autenticitat.



Un dels punts d’interès, marcat per la Unesco, és la catedral romànica dedicada a la Mare de Déu, i en especial les seves portes de bronze. Malauradament, l’edifici es troba en plena restauració, envoltat de tanques i exclòs de tota visita. També haurem d’oblidar aquest roser suposadament mil·lenari que continua creixent al claustre. Trucs turístics que venen funcionant des dels temps medievals.


10 comentaris:

  1. Quina ràbia fa quan vas a un lloc i el que volies veure està en plena restauració. Realment una gran llàstima perdre's les portes de la catedral de Hildesheim, un treball en bronze que testimonia que la tècnica no es va perdre entre el món romà i el renaixentista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, no desesperis; tot acaba més o menys bé.

      Elimina
  2. Ells en deuen estar ben contents dels seus edificis reconstruïts. Jo, la veritat, no li veig la gràcia. I no sé si el que estic dient és un prejudici.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, diré una heretgia, però prefereixo aquestes reconstruccions més o menys acurades que l'arquitectura impersonal dels 50 i 60 que tant abunda per aquells verals.

      Elimina
  3. doncs l'edifici aquest de fusta té la seva gràcia, per a exemple a Sabadell no en tenim cap d'aquests...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, si t'atures a pensar, ni a Barcelona.

      Elimina
  4. servidora, per un roser mil·lenari faria kilòmetres de genollons! Bé, potser no, però és que això de les pedres cada dia em fa més mandra :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ningú ho diria, tu que t'enfiles a Montserrat així que pots.

      Elimina
  5. De seguida he pensat en la música dels Mestres Cantors.

    Reconstruir del no res, ja té mèrit. Devien tenir documents molt ben guardats, què curosos aquests alemanys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, si has pensat en els Mestres Cantaires no anaves errada, perquè entre els edificis de la plaça hi ha el gremi de forners i el de carnissers.

      Elimina