dilluns, 1 d’octubre de 2012

Una cosa suposadament divertida que potser tornaré a fer (d’aquí a trenta anys)

Totes les imatges extretes d'aquí
Amb les seves 1079 pàgines (que inclouen 96 pàgines de notes finals, amb lletra de puça), amb el seu pes de quilo dos cents de polpa d’arbre degudament convertida en paper, amb la seva ambivalent reputació de llibre difícil però imprescindible (és a dir, de culte), amb totes les ajudes que circulen ara per la xarxa (fòrums, guies de lectura, wiki inclosa), amb iniciatives de lectura col·lectiva, com si d’una cordada alpinista es tractés (Infinite Summer); tot conspira per convertir “Infinite Jest” de David Foster Wallace en un rècord Guinnes literari a totes les categories on gosés presentar-se, homologable a l’Everest del món real per les seves característiques extremes. Amb aquests precedents sembla difícil afegir res de nou al molt que ja s’ha dit, més encara quan la sensació predominant és que la novel·la ha estat construïda amb tanta premeditació i subtilesa que l’autor sempre anirà moltes milles davant nostre.

No podré parlar d’argument pròpiament dit, perquè la novel·la té molt d’expositiu i ben poca acció. Encara que exigeix un lector atent, no resulta tan difícil de seguir com podria semblar al seu inici, i els seus fragments desordenats van configurant de mica en mica una perspectiva major que proporciona al lector algunes esgarrifances gradualment satisfactòries. El marc temporal de “La broma infinita” és el d’un futur distòpic que, d’ençà la seva publicació, ja és present. Aquest component de ciència-ficció “light”, té més de projecció humorística que de construcció seriosa d’un univers i les previsions tecnològiques de Wallace a hores d’ara sonen tan encantadorament ràncies com si de cyber-punk es tractés.

Al centre del llibre hi ha la problemàtica família Incandenza, que té més d’una semblança raonable amb la de Hamlet (o sigui que poca conya). Els escenaris principals de “La broma infinita” són una acadèmia de tennis per a nens i adolescents i un refugi per a ex-drogaddictes en procés de recuperació; tots dos llocs situats a Boston. El tàcit MacGuffin és una pel·lícula que literalment et pot matar de tant entretinguda com és; al seu darrera hi van agents transvestits i terroristes quebequesos en cadira de rodes. Si això sona com una rucada, no anireu gaire desencaminats, i per tant cal reconèixer-li el mèrit a DFW, que sovint aconsegueix que ens ho prenguem seriosament.

No és fàcil posar pegues a “La broma infinita”. L’hiper-intel·ligent i auto-immune DFW sembla que ho va preveure tot i va sembrar la seva obra d’errors deliberats (“fauteuils rollents” enlloc de “fauteuils roulants”, per exemple) que desactivarien els errors no volguts. Ni la sintaxi impossible, ni les redundàncies, ni els excessos genèrics poden ser classificats en el cantó del dèficit, davant del dubte que imposa el seu “crani privilegiat”. I encara que Wallace és un punyetero que, si ha de dir “sense finestres”, no empra “without windows” (ni “windowless”), sino que s’aboca a l’excessiu “unfenstered”, gairebé s’ho fa perdonar tot. Per això, quan escriu “arachnodactylic fingers” que per a mi és del tot absurd, ja que connota dits en forma de dits d’aranya, no estic segur que no m’estigui prenent el pèl.

A sobre, com que l’experiència de llegir “La broma infinita” és tan aclaparadora (per una cosa o altra, jo he passat tres anys més o menys embolicat amb aquesta refotuda broma), es crea entre el lector i el llibre una mena de simbiosi que acaba convertint-se en síndrome d’Estocolm. Qui gosarà dir que potser no és el clàssic que alguns ens volen presentar? Seria com si després d’un tortuós ascens a l’Everest declaréssim que no n’hi havia per a tant.


Permeteu-me doncs que discrepi i que —sense negar la intel·ligència de Wallace, les seves observacions d’una excèntrica precisió, les seqüències addictives, els moments d’humor salvatge, els moments de tristesa (ara sí que) infinita i tantes altres guspires brillants— em posicioni en el bàndol dels que opinen que l’escriptor es mereixia un editor més astringent i menys comprensiu. Arriba un punt que em sento immune a la poètica de l’excés i en un llibre de mil pàgines i escaig és inevitable que hi hagi paperassa: a “La broma infinita”, com ja indica el títol, tot és multiplica sense necessitat. A la hipertròfia de l’elenc de personatges, molts d’ells sense cap funció a la trama, s’hi afegeixen els innombrables casos de famílies desestructurades, les inusuals i grotesques morts dels progenitors, les diverses addiccions dels uns i els altres i les deformitats físiques tan estimades per Wallace.

A més, per molt poc convencional (i, per tant, interessant) que sigui l’escriptura de DFW, la meva indiferència per la pràctica de l’esport finalment passa factura quan pàgines i més pàgines s’ocupen del funcionament intern i les peculiaritats administratives de l’Acadèmia de Tennis Enfield. Amb les pàgines dedicades a descriure les mil i una addiccions possibles sóc en canvi molt més permissiu.

Per si no us ho han dit, el llibre acaba abruptament, quan semblava imminent que passarien “coses”. Una part dels lectors ha expressat la seva frustració per veure defraudades les seves expectatives i ha deduït que aquesta era precisament la broma titular. Segons declaracions del propi Wallace, la novel·la deixa ben marcades les línies per les quals continuarà la trama, i efectivament els apologistes de rigor, retornant a l’inici del llibre, han descobert pistes sembrades ací i allà. Per tant, un lector ideal, que llegís “La broma infinita” en un bucle perpetu, potser ho aniria entenent millor tot a cada nova iteració. M’agraden els trencaclosques com el que més, però no me’ls barregeu amb les coses de menjar. Ni amb la literatura. Amb “La broma infinita” he viscut moments inoblidables i interessants, de tant en tant plasents, però també histèrics. Potser algun dia hi tornaré; però de moment em buscaré una novel·la d’adulteri clàssic per desintoxicar.


16 comentaris:

  1. No em veig capaç de posar-m'hi. Si sovint lamento segons quines lectures perquè m'han pres el temps que hauria de dedicar a altres llibres, m'imagino que la frustració després de llegir aquest llibre seria massa gran si no en trec cap profit de la lectura.

    Tens alguna petita llista d'arguments?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Arguments? No t'entenc, Enric.

      Elimina
    2. No, no, no vull empènyer ningú en empresa tan arriscada.

      Elimina
  2. T'anirà d'allò més bé l'entrenament de bibliohalterofília que t'ha ofert en DFW, perquè, tot i tenir 200 pàgines menys, l'adulteri clàssic és encara més pesat (1,370 kg).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, el tinc en versió electrònica ;p

      Elimina
    2. Mi-te'ls, ells, ja s'hi han posat! Tolston o res!

      Elimina
    3. La veritat és que jo m'esperaré una mica abans de començar, que ho vull tenir fresc pel mes de gener.

      Elimina
  3. L'altre dia em vaig enfilar a Montserrat, solc fer-ho, pujar i baixar 5 horetes de casa estant. Quan era a dalt, arribaven els de la Matagalls-Montserrat, 84 km en menys de 24 hores. A mi em quedava mig camí i, què vols que et digui?, vaig pensar que mai faria la Matagalls-Montserrat. :) Bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, fa molts anys vaig pujar a Montserrat i al Matagalls, suposo que no han canviat gens des de llavors. Bon dia!

      Elimina
  4. Potser que comenci per un altre Foster Wallace, que no l'he llegit mai.
    Quin em recomanes, Allau? em sona que has deixat més crítiques per ací.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llegeix-te "Algo supuestamente divertido..", és la millor introducció.

      Elimina
  5. els llibres "especials" sempre son molt temptadors! De moment me'l marco per un futur llunyà i ja veurem d'aquí un temps...

    ResponElimina