dimarts, 16 d’octubre de 2012

Retorn al passat

“Frankenweenie”, el darrer Tim Burton —encara a la memòria el poc impacte que ens va causar “Dark Shadows”— és un dels films recents d’aquest creador que més m’han satisfet. Males llengües asseguren que això es deu a que, per primera vegada en setze anys, no hi intervenen ni Johnny Depp ni Helena Bonham Carter, tot passant per alt que “Sweeney Todd” era una obra, no rodona, però sí molt excitant i on tots dos hi figuraven conspícuament.

Ja ho diré d’entrada, el pitjor problema que té el “Frankenweenie” de 2012 es diu “Frankenweenie” i data de 1984. En els mesos previs a aquell any tan orwel·lià Tim Burton treballava a can Disney, fent d’animador de les nul·litats que solia firmar l’estudi  llavors (algú recorda “Tod y Toby” o “Taron y el caldero mágico”?) En hores mortes va filmar un curtmetratge de 28 minuts que acabà sent el segon fonament de la llegenda del director (el primer es deia “Vincent”); perquè el “Frankenweenie” de 1984, sense ser una obra mestra, és una delícia que si teniu la menor oportunitat us recomano insistentment.

Els del clan Disney amb tremenda falta de perspicàcia van fer fora Burton, emprenyats perquè el director havia utilitzat els recursos de l’estudi per fer una obra fosca i poc apropiada pel públic infantil. Poc després rodaria “La gran aventura de Pee Wee” i començaria una triomfal carrera que conté alguns títols que són a la vegada molt personals i molt estimats per amplis sectors del públic. Malgrat tot no és cap secret que les darreres pel·lícules de Burton semblaven haver perdut la seva màgia original, sacrificades paradoxalment a la comercialitat exigida pel nou (vell) amo Disney (vegeu “Alícia”, per exemple).

V.O. (from the director of "Batman" and "Beetlejuice"!)
En aquest context no sembla tan estranya la maniobra de girar la vista en direcció al passat i plantejar-se una nova versió del que havia nascut com una obra d’amor. Si el “Frankenweenie” original utilitzava actors reals, com Daniel Stern i la sempre extraterrestre Shelley Duvall, l’actualització empra la mateixa tècnica de “stop motion” que “El malson abans de Nadal” o “La núvia cadàver”. El blanc i negre de la primera edició es manté aquí i, si no hi intervenen ni Depp ni Bonham Carter, una colla de vells col·laboradors aporten les seves veus, des de Catherine O’hara a Martin Landau, passant per Winona Ryder.

Bàsicament, la història és la mateixa, i el que l’any 1984 era un conte perfectament construït aquí s’ha inflat, de vegades amb maneres una mica ortopèdiques, fins assolir els 87 minuts al límit del rigor. La “palla” que s’hi afegeix té molt a veure amb un homenatge de fan a diversos puntals del gènere fantàstic i de terror i la pel·lícula va plena de referències diàfanes que fins i tot l’espectador més distret percebrà: un personatge amb les faccions de Vincent Price, un altre personatge de nom Elsa Van Helsing, el monstre de Frankenstein, els Gremlins, Gamera…

No, el guió no es pot considerar de cap manera modèlic —l’escena culminant al molí de vent en flames, que a l’original es produïa de forma natural, aquí exigeix unes quantes circumvolucions forçades—; i l’inevitable banda sonora de Danny Elfman, ja és més un mal conegut que l’excitant descoberta que representava a l’època d’”Edward Scissorhands” o “Nightmare before Christmas”. Malgrat tot, “Frankenweenie” en el seu avatar de 2012 pot presumir d’un bon disseny de personatges (ai, la nena rara i el seu gat!), d’algun gag eficaç i de molt d’afecte esmerçat en l’empresa. Burton ho va dir millor fa 28 anys, però no anem tan sobrats el 2012 de petites meravelles com per menysprear aquesta nova carta d’amor als “freaks” del món.

[Tinc entès que es pot veure també en 3D. Estic segur que no cal.]

La nena rara i el seu gat

8 comentaris:

  1. Tinc els meus dubtes... i a la cartellera altres pel·lícules que esperen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ves-hi, Galde, tens les filles com a excusa.

      Elimina
  2. Quina mania a allargar les històries! Sembla que si no té un determinat metratge una pel·lícula ja no és pel·lícula i cau en el menyspreu dels curtmetratges. Si volen omplir el temps que facin un programa més complet, amb cinema còmic i dibuixos clàssic (així la gent s'assabentarà que el cinema ja existia abans de "La guerra de les galàxies", o que tornin les varietats.

    "Frankenweenie" caurà; dóna'm temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, és el desprestigi del conte davant de la novel·la.

      Elimina
  3. Me l'apunto, aviam si per un miracle puc anar al cine.
    Ahir vaig veure'n una de pituixos divertida: Rango.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rango ens la vam perdre i molt bé que la van deixar.

      Elimina
  4. les últimes que he vist de Tim Burton son en ordre de més recent a menys: Sombras tenebrosas,Ed Wood i El planeta de los simios. Entendràs que no vulgui sentir a parlar d'aquest home en molt de temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ed Wood estava molt bé. Frankenweenie és molt superior a Sombras i El planeta..., encara que tampoc costva gaire.

      Elimina