dilluns, 8 d’octubre de 2012

La forza del destino (1 de 2)

Sempre hi haurà algú que ens superarà en bogeria
Òpera en quatre actes de Giuseppe Verdi amb libretto de Francesco Maria Piave estrenada el 1862 a Sant Petersburg, basada en el drama romàntic “Don Álvaro o la fuerza del sino” escrit l’any 1835 per Ángel de Saavedra, duque de Rivas.

Sinopsi segons la versió escènica de Jean-Claude Auvray vista al Liceu de Barcelona la vesprada del 5 d’octubre de 2012.

Acte Primer

Sopar a la mansió sevillana del marquès de Calatrava. Entaulats, apart del marquès propietari de l’immoble (patrici i exempt d’hipoteca), la seva filla Leonora i la “dueña” Curra. Tot plegat molt “Spanish Gothic”. El pare canvia la “dinner jacket” per un batí i s’acomiada de la seva filla amb un sentimentalisme exagerat, com si no fos un “bona nit” qualsevol. 

De fet no ho és, perquè precisament aquesta nit Leonora es disposa a fugir amb el seu enamorat Don Àlvaro (personatge vagament suspecte per raons que no es desvetllaran fins el Tercer Acte). Mentre Curra prepara el “baise-en-ville” de Leonora, aquesta s’adona massa tard que ha deixat el balcó obert i que, apart d’alguns mosquits-tigre, també se li ha colat don Álvaro en tota la seva carnalitat. Els enamorats s’abracen sense intercanviar fluids; bàsicament perquè la noia, després de tantes promeses, dubta i es resisteix a fer el pas definitiu. Sembla que li sap greu tocar el dos sense acomiadar-se degudament del pare. Es produeix un estira i arronsa absurd, només justificat perquè ens trobem dins d’una òpera.

En el moment que per fi Leonora sembla decidida a fugir de casa amb el necesser i el nòvio, apareix el papà en sabatilles i sabre. Es pronuncien frases elevades, d’indignació i ultratge. Don Àlvaro, proclama la seva honorabilitat, certifica que la nena està intacta i que, malgrat que la fugida pel balcó no tenia molt bona pinta, la seva intenció era casar-se tot seguit. Com a prova de la seva innocència, lliura el seu “colt” tot llençant-lo sobre la taula. L’arma es dispara sola i mata el marquès de Calatrava, pare de Leonora. El públic del Liceu riu per sota el nas.

Acte Segon

Els super-títols informen que han passat divuit mesos des de l’acte anterior. Som a una fonda a Hornachuelos. Hornachuelos és una població de Córdoba (Spain). En escena hi ha com dos cents figurants que fingeixen passar-s’ho molt bé. Alguns d’ells fan un simulacre de ball regional, no sé si andalús, però perfectament vendible a la rambla barcelonina. Apareix don Carlos de Vargas, el germà de Leonora. Va disfressat d’estudiant i busca els amants fugitius amb ànims de venjança. Per casualitats que s’han d’atribuir a la força del destí, al mateix local es troba Leonora, transvestida per no passar desapercebuda. Afortunadament, gràcies a l’excés demogràfic del quadre, pot esmunyir-se sense que el germà la vegi.

Com que l’acció s’esdevé a Espanya, hi ha en escena una gitana de nom Preziosilla que llegeix la bona fortuna enfilada a les taules (això que personatges aparentment civilitzats s’enfilin a les taules per executar accions que podrien fer perfectament des del terra és una altra de les prerrogatives del gènere operístic). La gitana, com a membre d’un poble lliure que és, complementa les seves activitats paranormals amb una apologia del bel·licisme i una invitació en tota regla a partir vers l’Itàlia i lluitar per la seva llibertat contra l’exèrcit alemany.

Escena segona. Leonora arriba a un monestir proper on la rep el frare Melitone (paper còmic que no fa gota de gràcia). En audiència amb el Padre Guardiano, que malgrat aquest nom de portera deu ser com una mena de prior o capitost, la noia resumeix les seves penes i treballs. Sembla ser que la mateixa nit del fallit rapte, Álvaro i ella van extraviar-se mútuament (problemes de l’enllumenat públic de Sevilla) i no s’han tornat a veure. Amb això queda clar que la nostra heroïna roman pura (quin gran eslògan per a un camell amb ambicions!) i que ara està disposada a pagar pels seus pecats tot el que calgui, sempre que no la facin ingressar a un convent de monges (que l’Audrey Hepburn quedava glamurosa amb una toca al cap, però que ella retira més aviat a la Concha Velasco bigotuda de la "Teresa de Jesús"). El Padre Guardiano ho comprèn perfectament i li adjudica una cova veïna de protecció oficial, perquè faci d’eremita i expii fins que se’n cansi.

L’acte conclou amb diversos cerimonials religiosos d’un estil entre Zurbarán i Busby Berkeley.

10 comentaris:

  1. Haurem d'esperar al tercer acte... :-(

    ResponElimina
  2. On tot comença a esdevenir interesant.

    ResponElimina
  3. No sé quin, però m'imagino l'Arturo Fernández fent algun paper...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Don Álvaro li va pintat: caballero español i seductor.

      Elimina
  4. Em nego a anar a veure cap òpera sense el teu llibret sota el braç. Imagino, però, que una sana riallada cantaria una mica més que no pas els de l'escenari, no? :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, com diu en Santi, divendres passat vam haver de reprimir més d'una riallada.

      Elimina
  5. Crec que he rigut gairebé tant llegint la teva sinopsi com divendres passat al Liceu. Haurem d'afegir La forza del destino al catàleg d'òperes bufes.

    (Clidice, l'altre dia al Liceu la gent es descollonava sense cap dissimul)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Santi, que de bufes no n'hi ha gaires.

      Elimina