dilluns, 10 desembre de 2012

Família feliç


Una mica intoxicat per “Anna Karènina”, darrerament he caigut en el vici de classificar les famílies d’una manera o d’una altra segons el seu grau de felicitat, encara que lamentablement les deficitàries guanyin per majoria. Un dels casos més inesperadament feliços l’he trobat en un llibre amb un títol que em va enamorar a primera vista pel seu caràcter tan suggeridor: “Siempre hemos vivido en el castillo” (Minúscula, 2012).

El títol és bo, però encara millor si la novel·la comença així (ara tradueixo de l’anglès):
Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que amb sort podria haver nascut dona-llop, perquè els dits mitjos de les meves dues mans tenen la mateixa llargària, però m’he hagut d’acontentar amb el que tinc. Em desagrada rentar-me, i els gossos, i el soroll. M’agrada la meva germana Constance, i Richard Plantagenet, i l’“Amanita phalloides”, el bolet letal. La resta de la meva família són morts.
Shirley Jackson, l’autora de “We have always lived in the castle”, tingué una vida breu (San Francisco, 1916 - North Bennington, Vermont 1965) i al món literari anglosaxó preserva un prestigi una mica gris, però durador. El seu conte “The Lottery” és un dels més antologats i polèmics de la llengua anglesa. Es publicà per primera vegada al “The New Yorker” del 26 de juny de 1948 i relata un ritual ancestral situat a una població de l’Amèrica més idíl·lica, on tots els seus habitants participen en una loteria on el “premi” consisteix en la lapidació del guanyador. Una visió tan pessimista de la natura humana irrità profundament els lectors benpensants de l’afirmatiu món de la postguerra, els quals inundaren la redacció de la revista amb cartes iracundes que, en certa manera, confirmaren la condició de clàssic de “The Lottery”. 

Shirley Jackson també és l’autora de “The Haunting of Hill House” (1959) [“La maldición de Hill House”, Valdemar 2008], potser el súmmum del gènere de “cases encantades” (amb permís d’Usher i Poe), que Robert Wise va dur al cinema l’any 1963  (amb Julie Harris i Claire Bloom) i va firmar així un cim equivalent del llenguatge cinematogràfic. Crec que, amb molt poca imaginació, aquí el film es va titular “La casa encantada”.

“Siempre hemos vivido en el castillo” no participa però de cap element sobrenatural i comparteix amb “The Lottery” una ambientació a una Arcàdia rural americana, plena de misantropia i de violència a penes reprimida. Com s’ha vist a la cita inicial, Mary Katherine/Merricat (gat alegre) Blackwood és la veu que ens guiarà per aquest univers, i com a tal és un exemple modèlic de la narradora de la qual no et pots refiar.

La situació de sortida: els Blackwood, família distingida de la comarca, es convertiren en empestats socials, quan en un sopar memorable de sis anys enrere, quatre dels seus membres moriren per enverinament d’arsènic. Els supervivents —Constance, acusada principal i finalment absolta; l’oncle Julian, seriosament afectat per la ingestió del verí i l’omnipresent Merricat, la germana menor— viuen reclosos a casa seva en un ambient malaltís fet a mitges de culpa i rituals. Només Merricat surt dos cops per setmana a fer les compres imprescindibles i recollir o retornar llibres de la biblioteca, una sortida que l’enfronta amb la franca hostilitat del poble. La visita d’un cosí que pretén seduir Constance i trencar aquest aïllament viciós, precipitarà els esdeveniments amb conseqüències tràgiques. O potser no tant.

És difícil classificar “Siempre hemos vivido en el castillo”, que no s’assembla a res que hagi llegit. Ni té elements sobrenaturals, ni terrorífics; no hi ha suspens, ni enamoraments, ni pulsions sexuals explícites; podria contenir un misteri criminal, de fet el conté encara que sigui tractat amb displicència, però la revelació final no sorprendrà ningú. El que sí que té és una poderosa veu narradora —més candorosa que els divuit anys que confessa, això sí, boja com una cabra en una família on tots estan una mica tocats—. El llibre és un triomf d’atmosfera i de neguit, on no hi és absent una certa tendresa capgirada. Un autor que ve al cap, si se’m permet la còmoda comparació, és un Tim Burton en el vessant menys truculent.

9 comentaris:

  1. Escombrant cap a casa.
    Ara que dius Anna, en la versió que llegeixes -i abans d'arrencar amb allò de les famílies- hi consta un epígraf de Sant Pau? Ha de dir Meva és la venjança i jo l’executaré o cosa per l'estil.

    I pel que fa a la Merricat aquesta, què t'haig de dir sinó que tinc flaca per les veus narradores poderoses que estan com un cencerro. Oído cocina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Mati, l'epígraf hi consta: estic llegint la versió sencereta, sense talls.

      Elimina
    2. I per quins sants ous no hi consta a la meva de Proa tapa-dura-taronja-detotalavida-traduïda per l'Andreu Nin? Con el marxismo hemos topado, amigo Allau?

      Elimina
    3. De fet, crec que volia dir "set sous"; no sé en què pensava. Tinc la llengua blanca. Dispenseu les molèsties.

      Elimina
    4. No et sabria dir, MU, però sí que put una mica a censura prosoviètica.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Me n'alegro, Olga, perquè de vegades em fa l'efecte que em quedo curt.

      Elimina
  3. S'ha de reconèixer que l'arrencada tiba. Mira que no sóc de llibres recomanats, però la veueta m'està parlant.

    ResponElimina
  4. Tu sabràs, Enric, si t'agraden els contes cruels i sorprenents...

    ResponElimina