divendres, 14 desembre de 2012

La maledicció de la Bond Girl (2 de 3)


Continuo amb deesses menors, per les quals uns bons acabats i algun detall circumstancial ens han fet pensar que eren bones actrius. Així que confessaré la meva flaca per Eva Green, que a “Casino Royale” (2006) està per berenar-se-la i dóna rèplica perfecta al principiant Daniel Craig; però malgrat el seu auspiciós debut amb Bertolucci l’any 2003, encara és massa d’hora per jutjar si la noia té futur o ha estat cremada per la llegenda (i per Tim Burton).


Segurament Carole Bouquet (“For your eyes only” (1981)) no assolirà mai cap cim interpretatiu, però té un glamour que se’l trepitja, cosa que curiosament de poques noies Bond es pot afirmar malgrat la llegenda que les acompanya. Va debutar amb Buñuel, ha treballat amb Coppola, té un César a la millor actriu, va fer de model per Chanel i mantingué una relació més duradora del que és raonable amb Gerard Depardieu. Potser els seus mèrits són poc consistents, però recordeu que anem camí avall, i que pitjors simulacres d’actriu trobarem aviat.

Halle Berry (“Die Another Day” (2002)), amb permís de Judi Dench, deu ser l’única Bond-Girl amb un Òscar a la butxaca. El va guanyar abans de tenir cap relació amb 007 i serà matèria de debat si tot el que ha fet després s’aguanta per enlloc, “Cloud Atlas” inclòs. La mossa és indubtablement guapa —i amb això ja satisfà el barem de la sèrie—, però no estic segur que la seva carrera no vagi de corcoll.


Jane Seymour (“Live and Let Die” (1973)), apart de tenir nom de reina anglesa, va aconseguir els seus majors èxits a la televisió de fa bastants anys, amb coses com “Capitanes y Reyes” o “Doctora Quinn”, mèrits que no són com per tirar coets.  Si us ho preguntaven, asseguraríeu que Kim Bassinger (“Never Say Never Again” (1983)) és una actriu coneguda amb més de trenta anys de carrera consistent a l’esquena; però, si us atureu a pensar, des de “L. A. Confidential” (1997) no ha fet res de bo. I a continuació us preguntareu si el que havia fet abans tenia cap gràcia, més enllà del seu indiscutible valor com a combustible eròtic.

Walken, Jones i Bauchau, el trio de la benzina
Encara que no fos tècnicament una noia Bond, sinó més aviat la concubina de l’antagonista (un desastrós Christopher Walken), Grace Jones (“A view to a kill”, 1985) també podria ser inclosa com una de les damnificades pel contacte amb 007. Direu que la Jones no és exactament una actriu (i amb prou feines una cantant), sinó més aviat una icona. Com a tal funcionava prou bé en una pel·lícula que, deixant de banda la cançó de Duran Duran, era un cúmul de despropòsits. Degut a les limitacions expressives de la jamaicana, no sorprèn que la seva carrera fílmica no progressés; però almenys cal reconèixer que va saber trobar el que potser seria l’únic vehicle on podia enquibir-se sense prendre mal.

I fins aquí, algunes mitjanies; molt pitjor serà el que vindrà al proper capítol.

7 comentaris:

  1. A la Halle Berry (de qui no has posat foto) li perdonaria tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, no he posat foto perquè tots la tenim al cap de forma ben diàfana ;p

      Elimina
  2. Anem a mal borràs, aquesta és l'estructura; la de la trilogia d'apunts i la de la realitat circumdant.
    Corro a posar-me el vinil on la Jones ronqueja "Ualkin" sota la pluja.

    ResponElimina
  3. Jo, Girbén, preferia ser esclau del ritme.

    ResponElimina
  4. ostres no has posat foto de la Halle Berry!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Pons, veig que no m'ho perdonareu. Pensava que ja sabíeu quina cara fa.

      Elimina