dijous, 20 desembre de 2012

La culpa fou del txa-txa-txa (no pas del català)

La (pobra) llengua catalana ha generat una sèrie de danys col·laterals, dels quals no en té cap culpa, però que tots els seus usuaris hem de carregar sobre les espatlles, com si d’un pecat original es tractés. Bé, d’originalitat ja li’n queda poca als arguments que afirmen que el català és difícil, que els seus parlants el destrossem i que existeix una mesura àuria de perfecció només a l’abast dels escollits. Si aquesta cantarella persisteix, es deu en gran part a la nostra fluctuant autoestima, que es demostra més feble quan toca a les qüestions lingüístiques.

Albert Pla Nualart, qui durant 25 anys va fer de corrector a l’AVUI i que actualment és responsable lingüístic de l’ARA va escriure “Això del català” (labutxaca, març de 2011) per donar veu a un desig de simplificar la gramàtica de la nostra llengua. El subtítol ja ho diu ben clar, “Podem fer-ho més fàcil?” Per descomptat no el motiva un rampell frívol, ni una adhesió tardana a allò que s’anomenava “català light”, sinó més aviat apropar el català als seus parlants i evitar aquesta imatge imposant que tant espanta als forasters que han vingut per quedar-se. Els seus arguments són irreprotxables i es poden resumir de la forma següent: si hi ha normes de la gramàtica catalana que després de gairebé un segle de la seva redacció per part de Pompeu Fabra encara repugnen els seus usuaris, potser el problema és de les normes i no pas dels usuaris. D’exemples que il·lustren la tesi, Pla en cita un niu: l’indefugible “lo” neutre, l’abstrusa diferenciació entre “per” i “per a”, el canvi i caiguda de preposicions, les combinacions mai emprades de duets de pronoms febles…

L’origen d’aquestes normes, una interpretació no sempre acurada de la llengua dels nostres clàssics medievals, fou una aposta de Fabra qui, de totes maneres, mai no va excloure la seva revisió i eventual canvi. Han sigut alguns fabrians i el seu immobilisme, més que no pas el llegat del Mestre, els que han barrat el pas a una discussió a fons sobre els nostres fonaments gramaticals i resulta una mica trist que un llibre com “Això del català”, tan raonable i poc precipitat, pugui resultar escandalós per a alguns. Són aquells que consideren l’abandonament de qualsevol de les nostres regles enrevessades com una traïció a l’esperit de la llengua i una cessió al predomini del castellà. No sempre és així, com demostra el triple sistema d’adverbis de lloc (ací/aquí/allí), postulat per Fabra en evident calc del castellà, i que mai no ha fet fortuna entre els parlants.

Per descomptat, la penúltima paraula sobre aquestes qüestions la té l’Institut d’Estudis Catalans, però és tot un consol que algú amb coneixements i experiència, com és Albert Pla Nualart, reconegui que algunes normes abstruses caldria revisar-les i se solidaritzi de pas amb els soferts usuaris. El llibre es complementa amb un recull d’articles que l’autor va publicar a l’AVUI, articles que, a diferència del que és habitual en premsa quan es tracta de filologia, no són ni dogmàtics ni repressius, sinó que més aviat proposen preguntes obertes i ofereixen alternatives.

Possiblement al cor de tot catalanoparlant seriós resideix un filòleg aficionat, per tant no crec que a ningú se li escapi la importància d’aquest llibre, que tanmateix exhibeix també grans mostres d’humor. Abans de deixar-vos per avui, permeteu-me que citi el que diu Pla Nualart sobre una de les nostres espècies més malignes.
Els mestretites, una versió molt nostra del pedant, desconfien de la naturalitat. Viuen en la consciència del pecat i, tot i haver-lo purgat amb dolorosos rituals d’iniciació, no es deixen anar mai. Gasten una llengua tan correcta que costa d’entendre. De tant empollar la normativa l’han convertit en una cotilla que els fa caminar enravenats. 
Una característica dels mestretites és que corregeixen els altres, de vegades enmig d’una conversa, i que senten una gran satisfacció quan tot és molt complicat. El que els fa més por és que algú els ho simplifiqui, perquè llavors part del terrible esforç que han fet esdevé inútil.

18 comentaris:

  1. Seria molt saludable i senyal de salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I també salutífer; llàstima de fi del món...

      Elimina
  2. Precisament ahir parlàvem del tema, davant de la meva néta de divuit dies ironitzàvem sobre el fet que encara haurà de patir el tema dels pronoms febles no simplificats i d'altres collonades gramaticals adients, ja fa anys que sento parlar del tema, vaig tenir fa molt més de trenta anys una professora, filòloga i poeta, partidària de la simplificació, àdhuc de l'eliminació de coses com la ela geminada. Però en política i llenguatge sempre topem amb els dogmàtics radicals, per desgràcia, al menys a casa nostra. I em sembla que a la dels altres, també. Les essències pàtries, vaja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que és el tipus de problemes que ningú no té pressa per solucionar.

      Elimina
  3. És clar que també en vaig tenir una altra de dogmàtica purista, fa més o menys els mateixos anys, a la Universitat. Estava embarassada i recordo que ens va dir que ja des del bressol parlaria al seu fill amb tota la correcció pertinent, pronoms febles inclosos. No sé què deu fer, dir o escriure el fill hores d'ara, la veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure si el fill és en Pla Nualart.

      Elimina
  4. Alguna cosa s'hauria de fer, per adaptar la llengua als nous temps, alguna simplicació raonable no estaria malament: informar-vos-en (que tampoc sé si s'escriu exactament així), es podria escriure seguit i s'entendria igual, i com aquest podria posar més exemples.
    Quan als mestretites, no hi entro, però una certa militància contra paraules elementals, com ojalà, desde luego, o comiat crec s'ha de mantenir, sense cap necessitat de ser pedant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Desde luegu que s'han de combatre aquestes paraulotes ;-) Però el mestretites és més aviat el que arrufa el nas si utilitzes 'invitat' o 'contagiar'.

      Elimina
  5. Encabat, fa molts dies que en Fabra -remort- no pot dir ni mu; ni treure la llengua, no pot, el pobre, que això està reservat als vius. Si es manifestés, molts mestretites quedarien parats. Tan cert com que demà s'acaba el món.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mu, si Fabra fos viu, escriuria sèries de televisió.

      Elimina
  6. o faria un bloGGGGG :P no sé que passa que quan escric i veig una paraula subratllada en vermell, pel mestretites del corrector, n'obtinc un plaer malsà :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ajjjj, Clídice, no saps que pronunciar aquesta paraula a casa meva em fa créixer els ullals?

      Elimina
  7. Vam acollir a casa un xicot finès, que l'Oriol havia conegut a Vitoria en un curs d'euskera, que es dedicava a recórrer món estudiant llengües a càrrec de l'estat del benestar finès. Astorat es va quedar el nano davant les lleixes de gramàtiques i diccionaris de casa... -Benvingut al català -vaig dir-li. No saps fins a quin punt, si som res, si vivim, és perquè som una llengua...
    Acte seguit vaig obsequiar-lo amb un diccionari Català-Anglès

    ResponElimina
    Respostes
    1. Després es sorprendran si ens rebotem quan ens la trepitgen, la llengua.

      Elimina
  8. El purisme lingüístic, com la fe, ha de ser una qüestió personal, íntima. Quan algú es converteix en apòstol d'alguna llei o d'alguna veritat, no ens està parlant de la seva fe, sinó d'ell, de les seves necessitats i de les seves mancances.

    (Espero que no llegeixin això els meus alumnes!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Començo a pensar, Enric, que hauré de limitar l'accés i només permetre els lectors adults, que aquestes doctrines poden fer molt de mal a les ànimes en formació.

      Elimina
  9. Encara recordo el meu profe Pere Lluís Font defensant l'ús legítim del "lo", tant útil a la filosofia (i no només). Traiem artifici, sí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A més, Gemma, un gènere neutre representa sempre un enriquiment.

      Elimina