dilluns, 17 de juny de 2013

Una ràpida agonia

No sé si és l’arribada del bon temps (que fa frisar tothom per les platges, les barbacoes i Georgie Dann), o la pujada de l’IVA a tots els productes culturals o bé el desinterès generalitzat per l’experiència cinematogràfica; però la disminució d’espectadors a les sales de cinema es pot observar perfectament diumenge a diumenge.

Em pregunto si la societat actual està disposada a harmonitzar amb els plaers immersius que suposa el setè art, i tendiria a respondre que no. El públic sembla suportar amb dificultat el fet d'aïllar-se del món dins d’una sala fosca durant un parell d’hores i per això es resisteix a apagar els mòbils i arriba a respondre les trucades amb perfecta impunitat. Ja no en tenen prou amb la possibilitat d’endrapar combos de crispetes i xarrupar refrescos, aspiren a la total llibertat que els permet la intimitat de casa seva, on poden adoptar qualsevol postura, vestir (o no) de qualsevol manera, seure i alçar-se tantes vegades com convingui, parlar simultàniament per telèfon, i concedir a la pel·lícula en emissió una atenció ben superficial.

Cert que, com es repeteix sovint, molta de la millor narrativa audiovisual actual es desenvolupa a la televisió; per tant, no hi ha cap necessitat d’acudir al cinema, quan a la teva llar pots gaudir de les estrenes més atractives i a més a cost zero (perquè no seràs un d’aquests rucs que paguen per veure una sèrie, oi?) No posaria la mà al foc sobre la qualitat d’aquest visionat domèstic: veig al personal molt disposat a consumir versions d’imatge deficient a les pantalles clarament insuficients d’un ordinador, una tauleta o un mòbil.

Els productors, com a únic remei per frenar la sagnia d’espectadors de les sales, ho confien tot a la carta de l’espectacle hipertrofiat de sensacions (més llarg! més llampant! més sorollós! més acolorit! més tridimensional! més estúpid!), un tipus de cinema que atrau sobretot a adolescents i als que tenen mentalitats assimilables. No s’entengui això com una defensa del cinema més intel·lectual i elitista (encara que de tot hi hagi d’haver en aquesta vida), però sembla que haguem oblidat temps recents quan no era tan extraordinari que una pel·lícula comercial no fos necessàriament una idiotesa.

I mentrestant el nombre de sales ha anat minvant i ha reduït la seva oferta a una dieta quasi exclusiva de super-herois, vampirs i elfs que no em podria abellir menys. Per fortuna queden encara les iniciatives d’alguns irreductibles que semblen mostrar un amor genuí per l’art i que intenten allargar la vida dels títols més interessants des de locals que es diuen Girona, Maldà o Mélies. Són iniciatives marcades pel voluntarisme i amb una evident precarietat de mitjans, però no deixen de desvetllar una certa simpatia.

Recentment s’ha afegit a aquesta colla de màrtirs per la causa el cinema Boliche, que jo ha havia desesperat de tornar a veure mai obert. La seva especialitat serà la versió original subtitulada en català, una modalitat diria que única a Catalunya. El dia que hi vaig anar, un divendres a primera hora, cinc minuts abans de començar no semblava haver ningú tret de la taquillera. Ja em disposava a avançar cap a la sala que em tocava, quan va aparèixer un noi corrents i em demanà que m’aturés. Després em barrà el pas amb una cinta extensible i se’n tornà, perquè havia de canviar encara la programació [el divendres és el dia que es renova la cartellera; en aquests temps digitals això deu equivaler a modificar un enllaç (no serà la primera vegada que veig una finestra de Windows projectada a la pantalla)]. Quan va tornar, em va tallar l’entrada, m’acompanyà els vint metres que ens separaven de la porta, augurà que tindria tota la sala per a mi (no, hi hagueren dos més espectadors) i em desitjà que gaudís de la sessió.

Pel que vaig poder observar, el Boliche renovat se sembla molt al Boliche sense renovar, encara que amb butaques noves i una sala menys. No sé jo si la curiosa programació que tenen —composta aquesta setmana d’un documental espanyol, una de dibuixos animats ben poc atractiva, un film polític francès vist fa quatre dies i la recuperació d’una pel·lícula de culte força pretensiosa— serà capaç d’atraure multituds. A la sortida vaig poder observar, això sí, que el gentil noi que tallava les entrades continuava acompanyant cada espectador a la porta de la sala que li corresponia. No serà doncs per falta d’amabilitat.

8 comentaris:

  1. I encara veig que els diumenges (sí?) hi ha força animació, segons el teu segon paràgraf; els meus dimecres són molt més modestos.
    Encara m'he d'estrenar al Boliche, però...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Miquel, jo controlo els caps de setmana, entre setmana ha de ser molt més desolador.

      Elimina
  2. Pontevedra, 80.000 habitants, aquesta setmana acaba de quedar-se sense cap cine.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I només és el principi. Les prioritats són unes altres.

      Elimina
  3. No sé què pensar de tot plegat. Al final acabem tenint el que ens mereixem com a societat i als afectats se'ns arracona com a romàntics. Com que tot és mercat res sobreviu sense quota. És lamentable el canvi d'actituds, de comportament, d'hàbits. El cinema va començar com a complement d'altres espectacles i s'ha convertit en un element domèstic o d'entreteniment solipsista.

    Haurem de tornar a fórmules del passat: pel·lícules acompanyades de varietés, dibuixos animats, cine còmic, i ja posats, xaperos i pajilleres.

    ResponElimina
  4. ¡Ojalá que les vaya bien! Para mi, encerrarme en una sala oscura y sin móvil durante dos horas sigue siendo un placer enorme.

    ResponElimina