diumenge, 16 de juny de 2013

(35) Promeses d’eternitat

I si el show no pogués continuar?
I si tots tinguéssim feina
i anéssim al llit abans de l’alba?
I si el vell Joe s’hagués de retirar?
I si acomiadessin tots els tramoistes?
Just així seria el món
si em deixessis d’estimar 
No puc permetre que això et passi
No permetis que em passi a mi
Què dirien els amics i la família
si ho arribessin a veure?
Si permets que això ens passi
no pensis que m’estaries alliberant
No vam ser tu i jo els que férem
promeses d’eternitat?

I si les llums no continuessin?
I si el teló de vellut l’haguessin de despenjar?
I si els pallassos no poguessin ser pallassos
i tots aquests somriures pintats
esdevinguessin ganyotes queixoses?
I si no hi tornés a haver cap altre show?
Ni “Seven”, ni “8 1/2”, ni “Nine”, ni “10”
Tot xifres i cap misteri
Cap promesa d’eternitat

No puc permetre que això et passi
No permetis que em passi a mi
Què dirien els amics i la família
si ho arribessin a veure?
Si permets que això ens passi
no pensis que m’estaries alliberant
No vam ser tu i jo els que férem
promeses d’eternitat?
“Seven” (1995) és el thriller de David Fincher, “Otto e mezzo” (1963) és el clàssic de Federico Fellini, “Nine” (1982) és el musical de Maury Yeston basat en el mateix film de Fellini. I “10” (1979) és la comèdia de Blake Edwards. 

Segons Merritt l’arranjament pretén ser un homenatge a Tom Jones. Quan “69 Love Songs” s’interpreta complet durant dues nits consecutives, “Promises of Eternity” tanca la primera nit amb Merritt dramatitzant enmig d’un escenari buit i unes bases pregravades d'allò més kitsch. I si no hi tornés a haver cap altre show? 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada