dissabte, 31 d’agost de 2013

Kunsthistorisches Museum (3): autoretrats

No, aquest autoretrat de Picasso, un dels penúltims quadres que va pintar, no el trobareu a Viena. Prové de Tòquio i encara fins diumenge el podreu veure a l’exposició “Yo Picasso” del museu que l’artista té dedicat a Barcelona. En algun lloc he llegit que l’expressió del pintor mostra com s’encara a una mort imminent. En tot cas és del més interessant d’una exposició possibilista i escassa, on abunda el material del propi museu (prou conegut o merament anecdòtic) i algunes peces que només de forma molt laxa es poden considerar autoretrats. Encara així és interessant seguir com Picasso va anar modificant la seva idea d’autoretrat al llarg de la seva dilatada vida i com la va concloure amb un sentit lúdic similar al dels seus inicis.


Aprofito aquesta exposició per enllaçar amb alguns autoretrats que sí que es poden contemplar al Kunsthistorisches de Viena, com aquest de Parmigianino: “Autoretrat en un mirall convex”. El jove artista (tenia setze anys) el va pintar sobre una superfície especial circular i convexa com a mostra de les seves habilitats tècniques de cara a atraure possibles clients. El noi era un autèntic "repelente niño Vicente". Amb el recull de poemes “Self-portrait in a Convex Mirror” el poeta John Ashbery guanyà l’any 1975 els tres premis literaris més importants que s’atorguen als Estats Units.


Un altre autoretrat promocional el trobarem a la populosa “Adoració de la Trinitat” (o Altar Landauer), una peça que no m’interessa particularment; però sí que em fa gràcia aquest Dürer en format lil·liputenc que des d’un racó presenta la seva targeta de visita i xiuxiueja un "deme algo".


Peter Paul Rubens, com sempre que gira la mirada cap a ell mateix i el seu entorn, no idealitza, no maquilla el que veu, però hi afegeix un punt de comprensió molt humana. Igual com passa amb Picasso, el quadre es data un any abans de la seva mort: Rubens tenia llavors 62 anys.

Però si parlem d’autoretrats, amb permís de Cindy Sherman i de milions d’adolescents addictes a les xarxes socials, l'smartphone i el mirall del lavabo, ningú no supera a Rembrandt, que es va pintar o dibuixar gairebé una centena de vegades durant la seva carrera. A Viena van bastant ben servits d’aquesta part de la seva producció, com es pot veure aquí.


Acabo amb un fals autoretrat (o no), però també amb una obra mestra absoluta, detall gens estrany quan es tracta d’una pintura de Johannes Vermeer. Es titula “L’art de la pintura”, o potser “L'al·legoria de la pintura”, títols no gaire reveladors o directament enganyosos, perquè aquí no hi ha gaire simbologia, tot just el pintor i la seva model. Sembla ser que aquest quadre obsessionà Salvador Dalí (i li amargà una mica la vida). ¿Qui no llegiria en l’enunciació de l’esquena del pintor que apareix al quadre la presència de l’elusiu Vermeer? Com ens agradaria descobrir-li la cara! No és aquest el millor homenatge al gènere de l’autoretrat?


16 comentaris:

  1. Genial reflexió final a una galeria realment bona d'autorretrats. A veure si diumenge -sempre a l'últim moment- puc veure l'exposició picassiana...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francament, Galde, l'exposició és justeta, suggereix més que mostra, però dóna idees (que ja m'està bé).

      Elimina
  2. No se si el Vermeer es el millor homenatge al gènere de l'autoretrat però sí una raó suficient per visitar Viena. I si el (3) no m'enganya, encara falta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara falta i les raons per visitar Viena s'acumulen.

      Elimina
  3. no sóc molt d'autoretrats, ni d'autorentats, però a propòsit de Picasso, Joan Fuster deia aixó: El contrari d'un bon pintor (o d'un mal pintor) no és un mal pintor (o un bon pintor), sinó Picasso.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Francesc, la teva mania per Picasso és proverbial.

      Elimina
  4. Qué curiós el Vermeer: a sobre d'un esbós tan lleuger es posa a fer les fulles amb detall, a veure si serà el retrat d'un altre pintor..

    ResponElimina
    Respostes
    1. m'ha agradat molt aquesta galeria, sobretot per aquest Rembrandt obsessiu

      Elimina
    2. Jo crec que sí que és ell i potser aquí ens revela la seva forma de treballar.

      Elimina
  5. Rembrand m'agrada però sense colpir-me si exceptuo alguna de les seves grans pintures en canvi Vermeer em sembla irrepetible, bigger than life.
    De molt bones font sempre he conegut aquest quadro com "El pintor i la seva model" però pot tenir més d'un nom i més de dos. També de bones fonts sé que Vermeer es va inspirar amb "Las Meninas". No sé com -i ho lamento- però Vermeer i Velázquez s'havien conegut-.
    T'he deixat un comentari en el posst anterior.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al museu l'anomenen "Die Malkunst", o sigui "L'art de la pintura". Però el nom no importa, el que compta és que el quadre és una meravella.

      No cal que m'avisis quan facis un comentari: blogger ja m'avisa.

      Elimina
  6. Ja et vaig escriure que els autoretrats de Rembrandt em van emocionar i continuen emocionat-me.
    La pintura de Vermeer de Viena és un quadre una mica enigmàtic. L'han anomenat "L'art de la pintura" o "Al·legoria de la pintura". També com "El pintor i la model, vestida com la musa Clio". A més de la pintura hi ha referència a l'escultura (el guix sobre la taula), la música (l'instrument que sosté la model) conjuntament amb el llibre. Vaig llegir fa temps que el pintor el tenia a la porta del seu taller, diguem-ne com a reclam o mostra de la seva qualitat pictòrica.
    El quadre té una història agitada, donat que Hitler va "obligar" al seu propietari (jueu, naturalment) a que li vengués la pintura. Li agradava tant, que la va dur amb ell amunt i avall. Havia de presidir el gran museu que projectava fer a Linz. En acabar la guerra els aliats la van entregar al govern austríac juntament amb altres obres que havien estat incautades pels nazis. No fa gaire els hereus de la família que era propietària han reclamat el seu retorn (com altres obres que estan en processos judicials). El cas té unes particularitats, perquè a diferència d'altres obres no va ser incautada, sinó "comprada" per una quantitat important de marcs, encara que sota una forta coacció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt interessant, timamót, això que expliques (i que jo no sabia). En alguns museus, crec recordar que al Leopold, al costat d'alguns quadres se n'explica la seva situació legal, especialment si s'ha arribat a un acord amb la família dels propietaris originals.

      Elimina
  7. Una de les persones que es dedica amb més potencia a recuperar5 quadros incautats és el senyor Lauder propietari de la gran firma de cosmètica Esstée Lauder i, per un temps, embaixador de Bush a Viena. A Nova York, el senyor Lauder va adquiriur un bellíssim palauet on guardar-hi el què, pagant, s'ha pogut quedar ell. Fa dos anys hi havia dues sales tancades però tot i així vaig poder embadalir-me amb un retrat preciós d'Adele Bloch-Bauer, tot un Klimt com se sap i diverses peces precioses d'Egon Schiele.
    Realment veig que Hitler tenia molt bon gust quant a pintura.

    ResponElimina
  8. Abans de ser dictador, Hitler aspirava a ser pintor. Si ho hagués arribat a ser, potser no hauria capgirat la història de l'art, però sí la història a seques. Me'n recordo molt bé del retrat de l'Adele al teu extint "Arbre de Foc".

    ResponElimina
  9. Gràcies, Allau! L'"Arbre de foc" s'ha volgut retirar però se'l pot revisar de punta a cap i em fa molta il·lusió que recordis Mme. Adele Bloch Bauer vestida de serp. El llibre de la llebre no em deixa fe res més ue engolir-lo.
    Amb afecte!

    ResponElimina