dilluns, 26 d’agost de 2013

La guerra dels mons


Tot i que ja pentina seixanta anys, hem descobert el cineasta Ulrich Seidl fa un no res, d’ençà que es passeja pels festivals de cinema importants (Cannes, Berlín, Venècia) amb una trilogia agrupada sota el títol de “Paradís” i basada en les virtuts dites teologals: fe, esperança i caritat. Sembla ser que l’única relació entre les tres pel·lícules és que estan protagonitzades per tres personatges femenins que pertanyen a la mateixa família.

La primera d’elles es titula “Paradís: amor” (llegeixi’s “caritat”) i està protagonitzada per Teresa (Margarethe Tiesel) una dona divorciada, grassa i més a prop dels seixanta que dels cinquanta, que viatja sola a Kènia per passar unes vacances de relax i platja. En parlar d’aquesta pel·lícula tothom coincideix a mencionar l’expressió “turisme sexual” tot i que les intencions inicials de Teresa siguin molt més innocents que això. Però la dinàmica mateixa del lloc la fa començar a freqüentar els joves locals, que estan disposats a mostrar interès sexual per ella a canvi d’alguna “ajuda” per cobrir les necessitats de la família. Els successius encontres de l’austríaca amb diferents pretendents descriuen tant la seva creixent pèrdua d’il·lusions com el domini que va adquirint de les lleis per les quals es regeix el mercat de la carn.

Seidl sembla contemplar aquesta confrontació filla del colonialisme amb distància d’entomòleg. Fa dels estàtics plans frontals figura d’estil i, malgrat la voluntat hiperrealista, mostra una inclinació envers el grotesc que en alguns moments fa dubtar sobre quina és la reacció que s’espera de l’espectador, si la rialla o la pietat. Però és difícil enganyar-se, la nua exhibició de les mancances afectives d’una dona encaminada a la vellesa i la indiferència a penes dissimulada dels seus morens amants passatgers acaba sent dolorós fins a provocar vergonya aliena. Tot i això Seidl insisteix a furgar a la ferida i allarga els moments que més mal fan fins a culminar a l’escena interminable del stripper, on quatre dones cel·lulítiques i de pits en caiguda lliure actuen com a insípides bacants davant d’un dubtós semental que preferiria estar a qualsevol altre lloc.

D’Àustria només coneixíem el nom d’un director de cinema, el sempre inquietant Michael Haneke. Després d’haver tastat també l’Ulrich Seidl, es nota que això del mal rotllo és una idiosincràsia nacional. El primer lliurament de la trilogia del Paradís no és apta per estómacs dèbils, però m’ha deixat curiosament tocat. D’alguna estranya manera parla de mi i de nosaltres; serà difícil que l’oblidi. Per apropar-s’hi amb precaució.


6 comentaris:

  1. Allau, no he llegit el teu post anterior. Ho faré quan tingui llegit el llibre de la llebre que, com era d'esperar, m'està agradant molt. Tampoc crec que vegi la pel·lícula que ressenyes atès que la fotografia em desagrada. Accepto -faltaria més- que aquestes coses existeixin i fins hi tot ho entenc però no ho vull mirar.
    He obert un blog nou: CERTA GLORIA.blogspot.com. De moment només hi ha una entrada. Quan et vingui de gust el pots substituir per Arbre de Foc que, definitivament, està espatllat i es nega a publicar.
    Gràcies per la teva atenció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabia que tenies un bloc rebel. Ara canvio l'enllaç.

      Elimina
  2. Allau, quina pel.lícula més devastadora, a mi també m'ha deixat tocada. És un mal rotllo d'una tristesa brutal (molt lluny de Funny Games del Haneke, una de les pelis que m'han deixat més mal cos a la vida). A més últimament estic bastant obsessionada amb el pas del temps i la decadència dels cossos i només em faltava això. Sigui per aquesta banda o per la banda d'haver de llogar el cos per pasta, els personatges d'aquesta peli no fan amb el seu cos (ni amb les seves ànimes, em temo) el que volen ni de lluny...

    ResponElimina
  3. Malgrat les diferències, m'has fet memòria de la pel·li d'en Fassbinder Todos nos llamamos Alí, amb la qual podrien haver més coincidències que les superficials. No sé si les aparences m'enganyen, que jo aquesta d'en Seidi no l'he vista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podria ser, Vicicle, encara que aquella transcorria a Alemanya. De totes maneres el cinema de Fassbinder em queda molt i molt lluny i ara seria incapaç de comparar-les.

      Elimina