diumenge, 25 d’agost de 2013

Netsukes (i 5): Viena

De forma poc premeditada vaig enllaçar la lectura de “La llebre amb ulls d’ambre” amb una estada de cinc dies a Viena, un dels escenaris principals del llibre. Fou per tant inevitable anar a contemplar en directe el Palais Ephrussi, on la branca austríaca de la família protagonista havia viscut durant els seus temps de prosperitat. El descomunal casalot, que en l’actualitat sembla absurd que fos ocupat per una sola família, es troba a una zona molt cèntrica del Ring, la majestuosa avinguda circular que substituí el traçat de les antigues muralles. Té davant mateix l’edifici central de la universitat, una mica més enllà la neogòtica Votivkirche, l’ajuntament, el parlament i el Burgtheater (odiat amb tanta persistència pel gran Thomas Bernhard).

Aquest eixample decimonònic de Viena presenta una arquitectura eclèctica, aclaparadora i estèril que converteix el seu centre en una zona parcialment inhabitable, en sagnant contrast amb les delicioses perspectives que el baró Haussmann dissenyà contemporàniament per la ciutat de París. Actualment el Palais Ephrussi, com no podria ser de cap altra manera, allotja botigues als seus baixos i oficines a les plantes superiors, en concret la seu central de la societat dels casinos d’Austria. No crec que les cariàtides del darrer pis arrufin el nas pel bescanvi entre distingits banquers jueus i distingits explotadors de ludòpates d’origen indiferent.

Més tard. Visitem el Museu Jueu, el que hi ha al Palais Eskeles, al sud del Graben. Els museus jueus que es troben a moltes ciutats d’Europa central tenen un problema comú, el de què més exhibir, quan no es volen limitar a ser un memorial a les víctimes de l’Holocaust. El cert és que el judaisme deu de ser una de les religions que menys troballes estètiques ens han llegat en el camp de les arts visuals. Potser sóc injust, perquè amb la història de persecucions que duen a sobre, encara gràcies que s’hagi pogut preservar alguna cosa del seu passat.

El fet és que al museu vienès, apart d’una exposició temporal sobre el fèrtil planter de còmics jueus, reserva les seves golfes per a una acumulació de quincalla diversa. Els objectes rituals jueus, tota aquella plata revellida, inevitablement em fa pensar en una llista de noces rància de can Grifé i Escoda. El més divertit que veig a les vitrines són els “souvenirs” de Terra Santa: l’ampolla d’aigua del Jordà, el saquet de sorra del Gòlgota, el setrill amb oli de l’hort de les oliveres…

I llavors en un expositor aïllat descobreixo un conjunt ceràmic d’Edmund de Waal. Més enllà de l’ascendència jueva de l’artista, la presència d’aquests irregulars recipients cilíndrics i blancs té poca justificació (o la té molt recargolada i obliqua, com pertoca a l’art modern). La qüestió és que el llibre de la llebre ha obert una nova bretxa a l’explotació turística de la ciutat i el museu organitza visites guiades al Palais Ephrussi i els seus frescos de temes bíblics. La propera el mes de novembre.

En quant a la ceràmica de de Waal, la trobo insípida, com de peix sense sang. Si m’ha de fer cas: millor que continuï escrivint.


No era això el que s'exhibia al museu, però en el record era d'un sonso similar.

4 comentaris:

  1. Aquesta ceràmica m'ha fet pensar immediatament en Mickey Mouse: sí que és sonsa, sí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En Mickey Mouse també és una mica sonso.

      Elimina
  2. Jo pensava que els Ephrussi vivien a la planta noble del bloc, que Déu n'hi dó! Els pots, sonsos sonsos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que vivien a la planta noble, però no es pot dir que patissin estretors.

      Elimina