divendres, 23 de febrer de 2018

Quan érem criminals

Haureu observat que darrerament veig més televisió que mai (en detriment de la lectura) i és que, apart del Movistar+, que ja teníem, els Reis ens van dur sengles subscripcions a Filmin i HBO. Aquest fet tant ens permet veure algunes de les sèries de moda com recuperar títols més minoritaris però igualment interessants. Seria el cas d’«Against the Law» (Contra la llei), un telefilm de la BBC dirigit l’any 2017 per Fergus O’Brien que rememora l’estatus criminal de l’homosexualitat a la Gran Bretanya dels anys 50.

Se centra en el personatge del periodista homosexual Peter Wildeblood (1923 - 1999) qui, ran d’un escàndol en el que també estigueren implicats dos membres de la noblesa (i un parell d’atractius pilots de la RAF), fou condemnat a 18 mesos de presó. Un cop recuperada la llibertat escrigué l’any 1955 el llibre «Against the Law» sobre la seva experiència carcerària i on advocava per la derogació de les lleis contra la sodomia. Fou un dels primers ciutadans britànics que es declarà públicament homosexual i oferí el seu testimoni a la Comissió Wolfenden, creada per revisar els delictes referents a la prostitució i les ofenses homosexuals. Tot i que el Comitè publicà les seves recomanacions l’any 1957, no fou fins el 1967 que es despenalitzà la relació homosexual consentida entre adults (a Anglaterra i Gal·les).

«Against the Law», el telefilm, és molt competent i amb tota la qualitat que sol aportar la BBC. I l’actor Daniel Mays fa de Wildeblood de manera irreprotxable; però no sempre les figures històricament rellevants tenen vides interessants de veure. L’èxtasi eròtic del periodista va ser breu i el que en restà fou un llarg calvari de reclusió sòrdida; però mancat de tot el morbo penitenciari de les pel·lícules de sèrie B («The Midnight Express» inclòs).

El millor amb diferència d’«Against the Law» són els testimonis dels homosexuals supervivents d’aquella època, els quals salpebren el film amb dosis de saludable veritat documental (indicada per les imatges en blanc i negre). Homosexuals de setanta, de vuitanta o de noranta anys, que van viure com les seves famílies els rebutjaven, com la societat els condemnava a l’ostracisme, com la llei els perseguia i com la medicina els sotmetia a les pràctiques experimentals més ignominioses (incloent-hi teràpia aversiva d’electrocució i castració química), han rigut els últims i han rigut amb més satisfacció. Que al final de la seva existència visquin una certa justícia poètica, i també una mica de justícia a seques, no em sembla la pitjor de les conclusions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada