dijous, 22 de febrer de 2018

Gente bien

El títol «The Party» que la directora i guionista Sally Potter ha donat al seu darrer film tant podria referir-se a la festa fallida que ocupa el seu metratge com a un partit (polític), ja que el motiu de la celebració és el nomenament de Janet (Kristin Scott-Thomas) com a ministra de sanitat de l’oposició. Caldrà aclarir, cosa que jo d’entrada no sabia, que una peculiaritat del sistema parlamentari britànic és l’existència d’un gabinet a l’ombra que controla des de l’oposició l’actuació del govern electe.

Doncs bé, la idealista Janet improvisa una petita festa amb els seus amics més íntims, tot gent madura, liberal i sense aparents problemes econòmics. Hi trobem la seva amiga íntima April (Patricia Clarkson), dona cínica i realista, acompanyada de Gottfried (Bruno Ganz), un «life coach» alemany que vol arreglar la vida de tothom. Hi ha també l’acadèmica del feminisme Martha (Cherry Jones) amb la seva companya Jinny (Emily Mortimer) i el banquer d’èxit Tom (Cillian Murphy), casat amb una estreta col·laboradora de Janet. I per descomptat hi és Bill (Timothy Spall), el sofert marit de Janet, el qual amb un parell d’inesperades confessions farà esclatar la tragèdia.

«The Party» és una farsa molt negra, que a mi m’ha fet ben poca gràcia. Parla d’infinitat d’assumptes importants —la vida i la mort, la malaltia, el materialisme i l’espiritualitat, la sanitat pública, l’amor, l’amistat, el secret, el sacrifici, la política, la música i fins i tot el nazisme—, coses que són introduïdes sense gràcia i amb calçador, del que en resulten uns diàlegs que (amb escasses excepcions) sonen com de cartró.

I és una pena, perquè la direcció és imaginativa i dinàmica, la fotografia d’Aleksea Rodionov (en blanc i negre, amb subtítols taronja) és nostàlgica i elegant, i la banda sonora (totalment diegètica i servida en discos de vinil) és eclèctica però farcida de substància. I després hi ha aquesta colla d’eminents actors, on no tots brillen al mateix nivell. El pitjor, Cillian Murphy, amb un histrionisme insuportable que ni el seu consum de cocaïna justifica. Ganz ha de defensar un rol que és caricatura pura, mentre que Spall amb la cara paga, o sigui que la seva «gran» revelació ho és molt menys del degut. Les dames surten millor parades: Jones i Mortimer des de la naturalitat i Scott-Thomas des de l’excés. La gran triomfadora és Patricia Clarkson, a qui tant li escau la rèplica gèlida de l’alta comèdia.

Tot plegat dura 71 minuts, un temps incapaç de causar desperfectes majors. Els del got mig buit protestaran per l’ofensiva brevetat d’aquesta llauna pretensiosa. Mentrestant, els dels bàndol del got mig ple, li haurem trobat algun indici redemptor de gaudi, aquí o allà (sobretot per la Clarkson i la música). Punts de vista!

2 comentaris:

  1. ostres, doncs veiem el fotograma que has penjat ningú ho diria... el blanc i negre i l'estètica dels personatges son atractius.... be, no es pot tenir tot! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que l'embolcall està molt bé, kira, és l'ànima el que li falla.

      Elimina