dilluns, 19 de febrer de 2018

La forma de l’altre

Atesos els titulars, «The Shape of Water» («La forma de l’aigua») de Guillermo del Toro estava agradant tant i estava atraient tants premis institucionals que ja m’estava tement un segon cas de «Call me by your Name». I una mica sí que passa això, perquè les pel·lícules innegablement boniques i de bon rotllo s’assemblen tant com les famílies felices imaginades per Tolstoi.

El film comença en to de conte, amb imatges oníriques i un narrador que ens parla d’una ciutat i una època imprecises, encara que aviat ens assabentarem que ens trobem a Baltimore a principi de la passada dècada dels 60. Elisa Esposito (Sally Hawkins) és una empleada de la neteja muda que treballa en un laboratori secret del govern. Allí arriba una criatura antropomorfa i amfíbia procedent de les selves sud-americanes, a la que volen sotmetre a cruels proves anatòmiques. Entre la noia solitària i la bèstia desarrelada naixerà aviat una inesperada connexió que acabarà tenint repercussions polítiques.

Es nota que «La forma de l’aigua» és una pel·lícula que s’ha fet amb la intenció d’agradar, ja que les històries d’amors impossibles i dolços solen vèncer els més baixos instints del públic, i en gran part així ha funcionat. I tanmateix, m’ha deixat amb sentiments contradictoris de «sí, però…» Per començar, és una llàstima que un conte tan impossible acabi resultant tan predictible. O que l’atracció entre la «bella» i «la bèstia» sorgeixi forçada més per les exigències del guió que per una evolució natural dels personatges. El disseny de producció de vegades és una meravella d’imaginació i d’altres, com quan retrata la llar «ideal» del coronel Strickland (Michael Shannon), frega la caricatura.

El missatge del film, la defensa de l’alteritat i una postura a favor dels més desprotegits, queda tan clar, que peca de sobre-exposició i potser també d’excés d’ambició. Perquè a «La forma de l’aigua» es fa menció explícita a la guerra freda, a l’anticomunisme, a la societat de consum, al racisme, a la carrera espacial, a l’homofòbia i als drets dels animals; sempre de forma superficial, per descomptat. Per això, dos actors que sempre fa gust de veure com Octavia Spencer i Richard Jenkins, han de carregar amb els programàtics papers de «l’amiga negra» i «l’amic gai» respectivament.

D’entre les coses que m’han agradat destacaria la música (molt francesa) d’Alexandre Desplat. I el disseny del «monstre», encarnat per l’habitual Doug Jones, manté l’equilibri just entre estranyesa i humanitat. En quant a Sally Hawkins, especialista a retratat adorables excèntriques, brilla d’expressivitat sense utilitzar gairebé ni una sola paraula. Menys m’ha convençut Michael Shannon en un rol que l’obliga a passar-se de rosca com el més dolent de la funció.

En els seus moments més condescendents «La forma de l’aigua» m’ha fet pensar en les cucades més embafadores d’«Amélie» (i no deixa de ser curiós que el seu director, Jean-Pierre Jeunet, hagi acusat Guillermo del Toro de plagiar-li una escena de «Delicatessen»); per a la resta, no m’ha arribat mai a emocionar, com pretenia.

5 comentaris:

  1. Imagino que la veuré quan caigui per la TV. En aquestes pel·lícules cal fer servir l'estètica de la recepció i quan ens pincen alguna corda pensem en la factura del psicoanalista que ens acabem d'estalviar. Per cert, potser que canviessin el Doug Jones per algú altre, no el vull pas deixar sense feina, pobre xicot, però és que tots els monstres s'acaben semblant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta ha de tenir millor pinta en pantalla gran, però ja veus que només la recomano a mitges.

      Elimina
    2. He de confirmar que en Jones fa uns monstres collonuts.

      Elimina
  2. Coincideixo amb el si...pero !
    I m'atreviria a dir que amb un monstre així , qui no perderia el cap?

    ResponElimina