A bodes ens conviden

«Wajib» (Invitació de casament) és una pel·lícula de 2017 dirigida per la cineasta i poeta palestina Annemarie Jacir, tot plegat una raresa a les nostres pantalles. L’argument és senzill i abasta una jornada en la qual un pare i un fill volten en cotxe per la ciutat de Natzaret per complir la tradició local i lliurar en mà les invitacions al proper casament de la seva filla/germana. Es tracta doncs d’una mena de «road movie» de curta distància, on el que realment importa és la interacció entre els dos protagonistes i els diversos personatges que van trobant durant el seu periple com a carters d’ocasió.

«Wajib» veu el seu interès accentuat per les peculiaritats de la història, que s’ambienta a Natzaret, la ciutat amb més presència àrab de tot l’estat d’Israel. Els seus personatges són palestins cristians i no deixa de sobtar veure totes les cases guarnides amb pessebres (l’acció s’esdevé a principis de desembre). Confesso que m’agrada que m’expliquin faules costumistes de cultures que em resulten desconegudes, com ho és la vida dels palestins israelians.

El film deixa entreveure, sense dramatismes, el conflicte en el que viuen els àrabs dins de la societat israeliana, tot suggerint que l’alternativa al conformisme és l’exili. Així el gran punt de fricció del guió és la defensa de la tradició que suporta el pare enfront d’un fill que ja està creant noves arrels a Itàlia.

Càlidament interpretada per Mohammad Bakri i Saleh Bakri, que són pare i fill també a la realitat, «Wajib» és un deliciós drama amb tocs d’humor, molt ben escrit i amb un to de conciliació gairebé txekhovià. Molt bona.

Zombie Pla (o aquest mort està molt viu)

Diria que un considerable sector dels lectors catalans sentim una immoderada i no gaire explicable ànsia per llegir inèdits de Josep Pla. Si no, no s’entén com el recull miscel·lani «Fer-se totes les il·lusions possibles (i altres notes disperses)» vagi ja per la quarta reimpressió d’ençà la primera edició el novembre de 2017 a Destino. En el nostre descàrrec diré que aquest calaix de sastre de textos que no havien vis mai la llum abans està format per articles d’extensió diversa clarament destinats a la seva publicació, cosa que no passava per exemple amb els temptatius i recents tres diaris que constituïen el volum «La vida lenta». Que no s’haguessin editat abans cal atribuir-ho a la censura, a l’auto-censura i al sentit de l’oportunitat, tres motius plenament vigents en els temps del franquisme estovat, en els quals foren escrits.

«Fer-se totes les il·lusions possibles», ja ho podeu imaginar, és un llibre fet de pedaços desiguals i sense cap voluntat unificadora. Qualsevol lector ordinari, d’aquells que no som membres de nombre de la «Càtedra Josep Pla», ni tan sols llicenciats en filologia catalana, faríem millor si escollíssim algun dels quaranta volums i escaig que formen la seva Obra Completa canònica (no em direu que ja us els heu llegit tots de peus a cap).

Però és inútil resistir-se al cant de sirena: «Le Josep Pla nouveau est arrivé!» i a més conté deliciosos detalls picants. Ja pot ser un retrat de l’autor jove en contínua erecció, «Aquesta edat en que correu tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia! És literalment horrible.»

O un retrat de l’autor madur, amb el desengany a la solapa:

La nevada de Nadal (1962), com les inundacions del Vallès, produí, d’entrada, una gran sorpresa. Semblà com si després de vint-i-cinc anys de cretinització dictatorial general progressiva, que ha produït en els uns una somnífera indiferència i en els altres una fascinació pel paternalisme, semblà, deia, que aquella aigua o aquella neu que queia fos inconcebible. Feia l’efecte com si la naturalesa hagués trencat les regles del joc d’una manera escandalosa i no gens correcta. La paralització mental, l’estupidització general, l’embeneitiment, és el fenomen més voluminós del país.

Hi ha lloc per a l’anècdota, per a la història familiar, per a l’aforisme o per la imatge pescada al vol: «Veure plorar una criatura enfurismada és com veure un cep a la tardor entrada, sense fulles abans d’ésser podat». I ha causat sorpresa general i enjogassada descobrir un Josep Pla capaç d’escriure, tot parlant d’Espanya:

Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol. El fet de la producció d’una qualsevol esquerda que deixés passar l’aire produiria l’enderrocament de tot l’embassament. Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable.

Amb el cap fred hauria de reconèixer que aquest «Fer-se totes les il·lusions possibles» és dispers i redundant i que seria preferible que el lector adrecés la seva atenció a títols consolidats de l’autor com «Notes del capvesprol», «El que hem menjat» o alguns dels nombrosos «Homenots». Però no puc negar que sovint he sigut molt feliç llegint-lo, de vegades per raons tan inexplicables, com el plaer que em produeix el fragment següent.

Avui —4 de gener de 1962— han vingut al mas la meva germana Maria i el meu cunyat. Anit passada se’ls ha mort a Barcelona el basset que tenien, un basset amb «pedigree», que compraren a Alemanya, que era magnífic. El gosset s’havia aburgesat, però aquests últims estius, quan veia un cau, s’hi llençava encara amb una voracitat autèntica. A Barcelona, quan es mor un gos el donen a l’escombriaire i serveix per alimentar les bèsties del parc de la Ciutadella. Sentimentalment, aquest final és horrible. L’han enterrat en la pau de la pineda.

Un món de metros: Sant Esteve de les Roures

M’hi vaig resistir una estoneta a l’hora de publicar aquest mapa, perquè trobo que als catalans gran part de l’energia se’ns escapa entre la conyeta i l’enginy autopunitiu i amb aquesta broma de Sant Esteve crec que n’estem fent un gra massa. Però per evitar que els amables lectors me’l continueu enviant, he optat perquè vegi la llum el mapa de la xarxa del metro de Sant Esteve de les Roures, del qual n’ignoro pràcticament tot: l’autoria, el nombre d’habitants de la vila, l’any d’inauguració i els quilòmetres de vies.

Tant el logo com el disseny de la xarxa s’inspiren clarament en el metro de Barcelona (ai, aquest centralisme barceloní) , tot i que en una versió d’aficionat on no hi falten algunes incongruències. Té una línia 0 (blava), una raresa única al món, és circular (com la Circle Line londinenca), es diu Atzucac i comença i acaba a l’estació Constitució. En aquesta línia trobem algunes de les solucions proposades prèviament per a Catalunya (Pas al costat, Puta i Ramoneta, Encaix, Estat Federat, Pacte Fiscal…) i algunes de les persones que s’hi van veure implicades (Mas, Ortega, Rigau). Per la forma que li dóna, el dissenyador sembla suggerir que per aquest camí no es va enlloc.

La línia 1 (groga) és la Monumental i enllaça les grans institucions de la vila, des de l’Aeroport Roures fins a l’estació de Rodalies, connectada al seu torn amb la línia de tren que va d’Ítaca fins a la platja de Lleida. Són parades de la L1 l’Hospital Universitari, la Universitat SEdR, el Museu d’Història, l’Ajuntament, els Jutjats, el Casino o Port Piolín.

La línia 2 (vermella) anomenada Procés està a mig fer. De moment funciona entre Estatut d’Autonomia i Internacionalització, encara que sense cap respecte a l’ordre cronològic diria jo. El tram que falta (entre Internacionalització i Independència) compta amb alguna estació de filiació dubtosa, com són Assange o Kärnä; només el futur confirmarà o desmentirà el seu paper.

La línia 3 Repressió, que va de Turull fins a Ponsatí sí que té un contingut clar, perquè està formada per totes les persones i institucions perseguides per la justícia, empresonades o a l’exili. L’únic que no tinc clar és perquè per l’estació de Rull hi passa un tren que va de Matrix a l’Arbog.

La línia 4. República està en construcció i el mapa no aclareix per on passarà, fet que denota una manca de previsió o de fe en el futur que deixa el Consorci de Transports de Sant Esteve de les Roures en molt mal lloc. Per acabar, i encara que no hi ha línia 5, hi ha una línia 6 en projecte. No sabem quin nom tindrà, però la formen còmplices habituals com Ramón Cotarelo, Gonzalo Boye, Tim Parfitt o Bea Talegón. Trobo a faltar Suso de Toro. I que hi fan aquí Yoko o el trumpià Covfefe? Bé, suposo que l’autor ens ha volgut deixar també algun indici d’humor. El dissabte que ve reprendré les xarxes de debò.

La mort dels altres

Sempre és bo retornar a Emmanuel Carrère, un autor que rarament decep. Ara recupero «De vidas ajenas» (Anagrama 2011, traducció de Jaime Zulaika), tot i que l’original «D’autres vies que la mienne» era de 2009. Carrère continua extraient petroli de la realitat, en aquest cas de la realitat que li és més propera, per narrar-nos algunes de les experiències més dramàtiques que pot patir un ésser humà com són la mort d’una filla petita o la d’una mare jove.

Carrère i la seva companya Hélène eren de vacances a Sri Lanka quan s’esdevingué el letal tsunami del dia de Sant Esteve de 2004, aquell que devastà tot el sud-est de l’oceà Índic. El fet que la filla de quatre anys d’una família veïna amb la que acabaven de fer amistat fos una de les víctimes del desastre confrontaren l’autor tant amb la precarietat de les situacions d’emergència com amb la impossibilitat de transferir el dol.

Un cop retornat a França, Carrère hagué d’enfrontar-se tant a un record lacerant com a un present marcat per la mort imminent de la seva cunyada, mare jove de tres nenes de poca edat. Juliette, jutge de primera instància a Vienne, ha de gestionar en tres mesos escassos tots els afers relacionats amb la seva propera desaparició, tant pel que fa al futur del marit i de les filles, com per qüestions de tractament clínic, cures pal·liatives o rituals mortuoris, sense deixar de banda la clausura de les seves obligacions laborals.

Crònica per descomptat dolorosa que l’autor condueix amb respecte i grans dosis d’humanitat, tot il·luminant aspectes que van més enllà del drama evident. Així apareix per exemple la figura d’un altre col·lega jutge que també havia patit un càncer de jove i que estableix amb Juliette una relació molt interessant. O es tracta en extens (potser massa en extens) qüestions jurídiques sobre el sobreendeutament de les famílies. O sobre els curiosos problemes sexuals als que poden enfrontar-se les persones amb membres amputats.

Lucidesa, empatia i altíssima qualitat literària, que bé i que clar que escriu el refotut! «De vidas ajenas» és un altre Carrère més que va directe a la lleixa dels favorits.

Catòlics en remissió

El meu recent règim de televisió en vena m’està fent familiaritzar amb sèries que en una altra vida no se m’hagués acudit revisar ni fart de mistela. És el cas d’«Ainsi soient-ils» («Així sia» o «The Churchmen», el títol pel que és coneguda internacionalment), producció francesa de la cadena Arte protagonitzada per cinc seminaristes. Què fa un descregut com jo empassant-se tres temporades seguides (24 capítols en total) sobre les aventures i desventures d’una colla de catòlics assetjats per tots els perills del segle, el dimoni i la carn?

Amb tota seguretat no m’hi hagués enganxat, si «Ainsi soient-ils» no estigués escrita i produïda amb tanta qualitat, sinceritat i sentit verídic. Per descomptat, ha estat creada per catòlics creients, i l’espectador ateu, o tèbiament agnòstic, haurà d’empassar-se algunes escenes on es parla de la fe, la gràcia o la redempció amb una convicció sense replecs. Però s’ha d’agrair com en els seus conflictes argumentals s’evita sempre la solució providencial del (mai millor dit) «deus ex machina», de manera que cap de les seves tres temporades conclouen satisfactòriament, sinó que topen amb una fi agredolça, com sol passar a la crua realitat.

La sèrie, audaç com és, no recula davant de cap denúncia incòmoda, ni evita coses com capellans pederastes, intrigues de passadissos a totes les instàncies eclesials, des del bisbat fins al Vaticà, sacerdots que han perdut la fe, drogues, homosexualitat, malversacions de fons eclesiàstics o cristians de base negats a qualsevol mostra de caritat. La resposta no sempre està d’acord amb el dogma oficial catòlic i demostra la voluntat dels guionistes de plantejar la possibilitat d’una nova església més propera a la sensibilitat contemporània.

Les dues primeres temporades s’ambienten al seminari dels caputxins, un casalot del segle XVII situat al cor de París, tot i que en la segona temporada el llaminer edifici és ofert com a víctima propiciatòria per sanejar les depauperades arques del bisbat. A la tercera temporada els joves protagonistes ja han professat i es disseminen al llarg de la geografia francesa per fer les seves primeres pràctiques amb feligresos de debò.

Els actors joves que fan de seminaristes, són bons i desconeguts. Pel costat prestigiós hi ha Jean-Luc Bideau, il·lustre actor suis. I Jacques Bonnaffé o Mathieu Carrière o encara Jean-François Stevenin. Tots solvents i fins i tot brillants. I els guions, ja està dit, són ben travats i creïbles. No tinc cap interès personal en la pervivència de la religió catòlica ni de qualsevol altra religió; però davant de l’honestedat i sentit del drama d’«Ainsi soient-ils» em trec el barret i em dic que no tot està perdut en el món de la fe.

El pitjor enemic del gos

«Illa de gossos» («Isle of Dogs», que sona fonèticament molt semblant a «I love dogs») és la segona incursió de Wes Anderson en la tècnica d’animació del «stop motion», després de la decididament més infantil «Fantastic Mr. Fox». Basada en una història on, apart del director, hi han intervingut Roman Coppola, Jason Schwartzman i Kunichi Nomura (que s’ha reservat un dels papers principals), Anderson es trasllada al Japó, país de severs formalismes estètics que es diria el terreny somiat per a les seves habituals dèries visuals.

En un futur proper, a la ciutat japonesa de Megasaki, la família Kobayashi —la qual manté una aversió històrica a l’espècie canina— decideix deportar a tots els gossos de la ciutat a una illa-deixalleria propera a les seves costes, sota l’excusa d’una malaltia encomanada pels quissos. Atari Kobayashi, el nebot orfe de l’alcalde, vola fins a l’illa en una avioneta robada per recuperar la seva estimada mascota Spots. Paral·lelament alguns joves contestataris posen en solfa la versió del batlle i sostenen que la malaltia dels cans es pot guarir sota una medicació adequada.

Aquesta rondalla político-canina esdevé en mans d’Anderson l’exemple més extrem de totes les seves idiosincràsies, el film més andersonià possible: plans estrictament frontals, tràvelings laterals, amor per les maquetes, les politges i els engranatges, i un reglamentat codi de colors. No hi falta una acció frenètica i un humor sec marca de la casa, però tanta perfecció formal acaba extirpant-li el cor a la pel·lícula. En tots els films anteriors d’Anderson hi havia un petit espai per a la tendresa i resulta especialment xocant que una història que en el fons va d’un noi i el seu gos sigui tan eixuta.

Gran banda sonora, marcial i percussiva, d’Alexandre Desplat. I les veus d’un planter d’actors de categoria. Entre els més inconfusibles: Bryan Cranston, Scarlett Johansson o Frances McDormand; però també Bill Murray, Edward Norton, Harvey Keitel o Tilda Swinton. Com a torna hi intervenen molts actors japonesos (i Yoko Ono!), que parlen japonès sense subtítols i només són traduïts de tant en tant per una intèrpret. Els gossos, en canvi, parlen tots en anglès.

És una situació estranya que ha provocat, com no?, acusacions d’apropiació cultural de tradicions alienes. Això inclou la còpia/homenatge d’algunes escenes de Kurosawa en versió canina (segons diuen, perquè jo no us ho sabria dir). Tampoc ajuda gens el personatge de l’estudiant occidental (Greta Gerwig) vinguda a redimir els japonesos dels seus errors polítics.

«Isle of Dogs» admira —l’inici amb els tres percussionistes, la preparació del «bento», tots els moments Franz de Copenhague…—, però no es fa estimar. Els bojos per Anderson i/o pel Japó en totes les seves expressions segur que discreparan.

Bressol d’heretges

Prèvia: sóc amic de l’autor o sigui que potser la meva equanimitat quedarà compromesa per un pecat de parcialitat. Almenys, queda dit.

Víctor García Tur va guanyar el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2017 amb «Els romanents» i Empúries la va publicar aquest gener passat. Encara que en Tur expliciti al Post Scriptum una genealogia detallada de la concepció de la seva «nouvelle», gosaria dir que el que motiva el seu contingut pot atribuir-se més directament tant a una paternitat imminent, com al fet inevitable dels xocs generacionals. ¿És una llei indefugible que els fills s’enfrontin als pares, com ells, al seu torn, ho havien fet abans amb els avis? No ho sé, perquè diria que els meus pares no foren gens combatius en el seu conservadorisme, ni jo (t’ho miris com t’ho miris) vaig ser gaire rebel. Però al personatge anomenat f d’aquesta novel·la li han tocat uns pares d’allò més «punk» als que costa trobar motius per desafiar: P (el pare) tatuat de cap a peus, enginyer de so i baixista en un estudi d’enregistrament, i la mare traductora molt llegidora, que surt a fumar mais a l’eixida, potser per fugir de l’opressió dels mascles de la llar. Si t’han deslletat sota una banda sonora presidida per Glenn Branca, Sonic Youth, i The Fall (R.I.P. Mark E. Smith), contra què coi et rebel·laràs?

«Els romanents» consta de tres fils conductors. L’inicial és el diari íntim de l’adolescent f , qui ja a la seva primera intervenció escrita afirma que «de vegades resulta impossible apartar la vista i fingir que els pares no existeixen». Bé, en García Tur ho escriu més aviat així: «de vegades resulta impossible apartar la vista i fingir que els pares no existeixen». I és que el novel·lista ha estudiat disseny gràfic, i totes les alteracions tipogràfiques el posen com una Bultaco sense pilot. Només cal observar l’exquisit disseny de la coberta per adonar-se d’algunes de les dèries més evidents d’en Víctor Tur.

El diari secret de f s’acompanya dels comentaris de la mare indiscreta, que (cada vegada més atabalada) tafaneja els esbossos de rebel·lió del seu fill, mentre que intenta que res de tot això alteri la fràgil pau domèstica.

La tercera veu en discòrdia és la de Norman Cohn, historiador de prestigi que, apart de ser el pare de Nik Cohn (cronista espaterrant del rock més trinxeraire a «Awopbopaloobop Alopbamboom»), va escriure intensament sobre heretgies. Capítols sobre les sectes medievals dels adamites, els anabaptistes o els amalricians van puntuant el text i estableixen un clar paral·lelisme amb l’adolescència contestatària i anhelant de puresa del fill anomenat f.

La confrontació d’aquests tres discursos heterogenis provoquen tant una sensació de fricció com una font de nous significats. És una estratègia típica d’en Víctor, capaç de ser a la vegada experimental i accessible, erudit i popular, juganer i amb un punt d’humor.

En García cultivat és el que ens parla dels anabaptistes de Münster amb termes tan elevats com aquests:

Quan el 24 de juny de 1535 la ciutat cedí al setge que el bisbe Von Waldeck havia comandat, els alliberadors trobaren vagues formes malsurades, despullades de tot aspecte humà i amb una lluïssor dement als ulls que resultà impossible de dissipar. Es procedí a massacrar supervivents. Encara que, per a Jan de Leiden i els seus homes de confiança, el bisbe Von Waldeck tenia altres plans. Per començar, volia mirar als ulls l’antagonista el nom del qual s’escriuria sempre al costat del seu, en els futurs llibres d’història. Ho feu, li tocà de reconèixer quelcom familiarment fosc, perquè el besà al front i fins i tot l’anomenà «fill meu», just abans de manar que se l’enduguessin per donar pas a la tortura.

Mentrestant el Víctor García més contemporani ens descriu la crònica d’un estiueig a una illa grega amb quatre adjectius molt ben posats:

Era un càmping decadent i apagat, semblava estar abocat a la vora de la fi del món. Les parets del bungalou s’esquerdaven, les arrels dels pins aixecaven les rajoles, els tímids fanals que havien d’il·luminar la zona d’acampada restaven connectats per banderins d’alguna festa llunyana. La major part dels campistes eren jubilats alemanys; dones taciturnes, homes amb els pits caiguts, la pell tràgicament bronzejada, com si les seves vacances haguessin començat segles enrere.

García Tur, Víctor (tal com consta a la Gran Enciclopèdia Catalana que estic imaginant redactar) forma part de les millors esperances literàries del lector inconformista i català del segle XXI. Ara que «Els estranys» d’en Garrigasait l’hauríeu de tenir més que paït, cal convertir «Els romanents» en un dels títols més atractius de Sant Jordi 2018. A por ellos!, que se sol dir.

Un món de metros: Denver

Denver (Colorado), 2,6 milions d'habitants, sistema de metro lleuger iniciat el 1994, 75,6 quilòmetres de vies i 46 estacions que redunden a moltes línies. El mapa correspon a juliol del 2016, o sigui que potser ara la xarxa estarà més embolicada. No puc deixar de veure-hi una senyora que parla pel mòbil i amb els cabells molt despentinats.

Escapa d’Andorra!

Decepció colossal amb «Félix» la sèrie que Cesc Gay i el seu col·laborador habitual Tomàs Aragay han cuinat per a Movistar+, decepció accentuada per tractar-se d’un autor que sempre m’havia semblat entre notable i excel·lent, tant als seus films («Krampack», «A la ciutat», «Truman»), com al teatre («Els de dalt») o a la televisió («Jet Lag»).

La sèrie, que consta de sis capítols d’entre 45 minuts i una hora, és una mena de «thriller» deixatat ambientat a Andorra sobre la recerca d’una dona misteriosa. Félix (Leonardo Sbaraglia) és un escriptor argentí que ha tingut una aventura, sembla que de curta durada, amb una dona xinesa de la qual fa dies que no en sap res. Comença a investigar la seva desaparició i de mica en mica anirà descobrint una intriga criminal d’un abast que el superarà. Una estructura, com es pot veure, típica d’un «thriller» de misteri, però que aviat defrauda totes les expectatives.

I és que, per començar, costa molt identificar-se amb les investigacions de Félix, quan l’espectador no ha sigut testimoni de la seva relació amorosa amb Júlia i tot li sona una mica a un clau d’una nit afortunada. Es percep de seguida que Gay i Aragay —tan fins descrivint emocions humanes— no saben controlar els codis del gènere i els queda una intriga mancada de tensió i d’interès, amb girs de guió d’una puerilitat absoluta, que avergonyirien fins i tot l’Enid Blyton. I per descomptat és totalment implausible que a l’infeliç protagonista se’l permeti participar des de primera fila a totes les accions de la policia.

Les notes de premsa han intentat vendre «Félix» com una original barreja de gènere negre i humor i han gosat citar sacrílegament el nom de «Fargo», potser perquè hi surten paisatges nevats. La veritat és que, si l’element criminal és de tercera, l’humor és gairebé imperceptible. Només es fa notar en les breus intervencions del personatge de Pere Arquillué, l’únic salvable de la funció. O potser és que pretenien que l’Sbaraglia fent contínuament de pocapena argentí resultés graciós, quan l’únic que aconsegueix és que el televident s'irriti més i més.

Cal reconèixer que Andorra, amb els seus cims nevats i les seves cafeteries de seients de skai marró, constitueix un decorat encara infreqüent a la nostra ficció i concedeix a «Félix» una certa originalitat visual. El que resulta imperdonable és que, tret d’alguns rètols, s’ometi totalment la presència de la llengua catalana; quan en canvi hi ha alguns diàlegs en francès degudament subtitulats. També m’ha semblat ofensiva la utilització de la comunitat xinesa com a deshumanitzadora excusa de guió: tret de Júlia, no hi ha cap personatge xinès que vagi més enllà de l’arquetipus oriental inescrutable i cruel, digne dels temps pretèrits del doctor Fu-Mantxú.

"Félix", inepta, tediosa i insultant per a qualsevol espectador adult. Crec que trigaré a perdonar Cesc Gay.

L’espòs compulsiu

Probablement una de les figures històriques més visitades per la crònica i la ficció sigui la d’Enric VIII, aquell rei anglès tan aficionat a col·leccionar esposes, causant a més d’un important cisma religiós com a dany col·lateral de les seves dèries nupcials. Quan semblava que ja estava dit tot sobre aquest monarca, la novel·lista britànica Hillary Mantel es va despenjar amb una trilogia (de la qual de moment s’han publicat «Wolf Hall» i «Bring Up the Bodies») on el focus del relat se centrava en el controvertit personatge de Thomas Cromwell, advocat i ministre del rei entre 1532 i 1540, a més de factòtum d’alguns dels seus tripijocs matrimonials.

Aquestes novel·les de Mantel tenen poc a veure amb el gènere històric de més sortida comercial i, prova de la seva qualitat literària, van ser sengles Booker Prizes que van rebre els anys 2009 i 2012. Sense ni una gota de paciència per esperar la publicació de «The Mirror and the Light», que tancaria la trilogia relatant els anys finals de Cromwell, la BBC Two el 2015 va afanyar-se a fer l’adaptació dels dos primers llibres, perquè és una veritat universalment acceptada que una novel·la en possessió de guardons diversos ha de requerir la seva corresponent translació televisiva (sigui o no una bona idea).

El problema de «Wolf Hall» —perquè així és com es va dir la minisèrie de sis capítols— rau en la diferència de registres que permet el mitjà escrit enfront del mitjà visual. ¿Com trasplantar un text literàriament ambiciós a un típic producte de prestigi de la més que prestigiosa BBC? La resposta és: de la manera més convencional imaginable. O sigui que malament.

I no és que no hi hagin posat cura i (sobre tot) quartos, amb guionista i director de qualitat, músiques plenament Tudor, escenaris naturals autèntics, i una pila d’estupends actors que només la BBC es pot permetre dilapidar. En Mark Rylance és un bon, fins i tot gran, intèrpret que d’uns anys ençà ha esdevingut fetitxe de Steven Spielberg. A més presenta un rostre d’aparença indubtablement antiga, digne d’haver sigut retratat pel mateix Holbein. Al seu costat Claire Foy fa d’Anna Bolena i ens recorda a cada segon del metratge el seu paper d’Isabel II a «The Crown». Decididament, aquesta noia ha nascut per ser reina d’Anglaterra.

Al seu voltant, el bo i millor de l’escena britànica. Damian Lewis («Homeland») és l’odiós i pèl-roig Enric Vuitè tan cofoi d’haver-se conegut, Mark Gatiss (Mycroft Holmes a «Sherlock») fa de Stephen Gardiner, Jonathan Pryce és el cardenal Wolsey, i Tom Holland («Spiderman») té un extens paperet sense frases. Bernard Hill, il·lustre veterà a coses tan diverses com «Drowning by Numbers», «Titanic» o «The Lord of the Rings» és el duc de Norfolk i Mathieu Amalric és l’ambaixador francès.

Tot aquest material estaria molt bé si no fos tan ensopit. «Wolf Hall» —amb les seves converses il·luminades per espelmes entre dos personatges que parlen a mitja veu abans de precipitar-se al badall— ha de ser un dels materials més soporífers que es poden recordar a la televisió actual. Jo li vaig dedicar un parell de migdiades al llarg dels seus sis capítols i encara no m’he recuperat del desgavell.

Un drama rural encara més dubtós

El prestigiós guionista Peter Moffat va proposar a la BBC una ambiciosa sèrie dramàtica que havia de resseguir la història d’Anglaterra durant el segle XX des de la perspectiva d’un humil poblet de Derbyshire, una idea similar a la que havia utilitzat Edgar Reitz per explicar la història d’Alemanya a la mítica «Heimat». Entre l’any 2013 i 2014 es van produir dues temporades de sis capítols cadascuna de «The Village» i després el projecte s’estroncà sense fer gaire soroll, sembla que definitivament.

La primera temporada, que abasta entre els anys 1914 i 1920, s’ocupa bàsicament de la Primera Guerra Mundial i, des de les seves imatges inicials, invoca el miserabilisme naturalista típic dels drames rurals. Curiós aquest gènere agrest, capaç d’incloure els cims rúfols de la Víctor Català de «Solitud» o les predestinacions sòrdides d’un Thomas Hardy, però també la burla cultivada i brètola d’una Stella Gibbons. «The Village» comença molt alt en l’escala del drama rural: pare borratxo i mal-tractador, mare atemorida i més que soferta, nen esquerrà assetjat a l’escola i una pobresa indigna que ho amara tot. Hi ha també un veí malvat que vol comprar-los les terres a qualsevol preu, un mestre d’escola odiosament cruel i una predicadora metodista molt convençuda de les seves qualitats redemptores. Si no veiéssim que la cosa és seriosa, pensaríem que es tracta d’una parodia.

En el poble, com en tots els pobles anglesos, hi ha una mansió de senyors rics on no hi falta la filla lirona que carda amb els criats, el fill homosexual secret o el pare desfigurat per una psoriasi galopant. Encapçala aquesta aberrant família la Juliet Stevenson, potser el membre més conegut del repartiment, en un paper que no li proporciona cap lluïment. Se’n surten millor altres actors, especialment la Maxine Peake (la mare patidora) i en Nico Mirallegro, que ja havia causat una molt bona impressió a «Rillington Place».

A «The Village» tot oscil·la entre l’exacerbació del sofriment agropecuari i una certa elegia d’una Anglaterra definitivament perduda. No sé si només m’ho sembla a mi, però em fa l’efecte que tantes escenes de confidències femenines a la casa de banys constitueixen una afronta a la veritat històrica. Cada element del guió sembla desplaçat o mal col·locat. I la banda sonora és una atroç cacofonia sense remei a la vista.

Amb aquests antecedents, no he tingut ni estómac ni paciència per aguantar la segona temporada. Crec que ja toca tornar a les fonts i veure d’una vegada «Heimat», la de debò.

Un món de metros: Daejeon

La cinquena ciutat de Corea del Sud per població es diu Daejeon (1,5 milions de personetes) i té un mapa del metro que es pura conya. Ja se sap que, quan tens una sola línia de 22 estacions, el més fàcil seria tirar pel dret (que és la distància més curta entre dos punts); però el mapa recordaria més que res una cinta mètrica i resultaria poc ergonòmic. La solució "escala" ni és bonica ni elegant. Almenys, la línia fantasma que tenen prevista pel 2020 o més enllà, té una forma molt més entretinguda.

Cairo «noir»

Li diuen «El Cairo confidencial» encara que originalment era «The Nile Hilton Incident», la producció és sueca, la dirigeix Tarik Saleh (un suec d’origen egipci) i la protagonitza un libanès resident a Suècia i de pujant carrera internacional. Per acabar-ho d’embolicar, va ser rodada al Marroc per problemes de permisos.

El guió s’inspira en la mort de la cantant libanesa Suzanne Tamim a Dubai l’any 2008; tot i que en aquest cas la cantant és egípcia i l’assassinen a una de les habitacions del luxós Nile Hilton i una cambrera sudanesa n’ha sigut testimoni. El film segueix els patrons habituals del gènere negre: policies subornats, polítics corruptes, dones fatals, sicaris i extorquidors. Gens original, però desenvolupat amb competència. El que fa que aquest «El Cairo confidencial» elevi el seu interès és el context. Per començar, El Caire és un monstre de ciutat, i tot el que allà pugui succeir es veu marcat per la seva inevitable petjada.

La pel·lícula està impregnada de detalls de color local com un cos de policia infinitament corruptible, uns cels sempre empolsegats, un tràfic caòtic i un cert primitivisme digital. A més, com l’acció se situa a principis del 2011, la primavera egípcia de la plaça Tahrir que conduiria a la caiguda del president Hosni Mubarak s’immisceix en el relat i li confereix urgència política.

No fa cap mal el protagonisme del carismàtic Fares Fares («Zero Dark Thirty», «La comuna», «Rogue One: A Star Wars Story», «Westworld») com a oficial de la policia amb una mica més de dignitat fatigada que la dels seus col·legues. «El Cairo confidencial» es deixa veure molt bé; entretinguda com a pel·licula de gènere, però visceralment unida, fins a extrems didàctics, a un moment i un país.

Un món de metros: Daegu (2)

Des de la darrera visita sembla que la població ha minvat, ara només són 2,4 milions de sud-coreans; però han augmentat les línies (2 + 1), els quilòmetres de vies (60 + 21,3 qm) i les estacions (58 + 31). Pel camí s’ha perdut l’esquematisme del mapa anterior, que ara es desplega sobre la topografia real. S’han mantingut els símbols de turbulència pels transbords i hi figuren també les imatges d’alguns edificis significatius. El que no semblen copiats de Sim-City, recorden un contestador automàtic o un menja-discos d’aquells dels anys 60.

I trobo que Daegu té nom de model de cotxe, com Ibiza, Fiesta, Pajero o Ateca; però en coreà, esclar.

Assassí i mentider

Els Versace: alta tragèdia

La història que explicava la primera temporada d’«American Crime Story», basada en el judici a O. J. Simpson, era tan estupenda i sorprenent (un d’aquells casos en els que la realitat supera veritablement la ficció) que ja podíem imaginar que «The Assassination of Gianni Versace: American Crime Story» no estaria al mateix nivell, com efectivament passa, ni per l’interès de la trama, ni per la qualitat dels intèrprets. De totes maneres, el títol resulta força enganyós, perquè l’assassinat del famós modista només és una petita part de la història, la culminació d’una fugida endavant, que ja havia provocat quatre altres morts amb anterioritat.

De fet, la sèrie s’inicia amb l’escena en la qual Andrew Cunanan mata a trets Gianni Versace a la porta de la seva mansió de Miami, i a partir d’aquí ens explica tota la història en ordre invers, retrocedint fins arribar als anys d’infantesa de l’assassí. Només el novè i darrer capítol retorna al moment present per testimoniar la trista fi de Cunanan i el triomf de la justícia.

Confesso que totes les escenes que tenen a veure amb can Versace, apart de ser pornogràficament luxoses, m’han interessat ben poc (que si Gianni té problemes de salut, que si el xicot de Gianni no s’entén amb Donatella, que si Gianni es troba en crisi creativa, que si Gianni vol treure l’empresa a borsa…) Apart d’això, les interpretacions d’aquestes escenes no són gaire reeixides. Édgar Ramírez és un bon actor, com va demostrar a «Carlos», i assoleix una gran semblança física amb el costurer, però no té gaire ocasió per actuar. Penélope Cruz, que (afortunadament per a ella) no s’assembla a Donatella Versace, se’n surt una mica millor, parlant anglès amb accent italià. Em pregunto si la Cruz és capaç de parlar l’anglès sense aquests horrorosos accents que li encolomen; i, si t’ho mires bé, no deixa de ser absurd veure com els germans Versace es parlen entre ells en anglès.

Per acabar-ho d’adobar, hi ha el Ricky Martin, que fa d’Antonio D’Amico, el xicot oficial de Versace. Té bona planta, però les seves credencials com a actor es limiten a alguna telenovel·la mexicana (i es nota). En definitiva, cada vegada que la sèrie s’entreté amb les malvestats del clan Versace, el seu interès s’enfonsa en simes abissals. Per fortuna, això només passa de tant en tant; i, heus aquí la bona nova: «The Assassination of Gianni Versace» oblida sovint la figura titular i s’ocupa bàsicament de la figura d’Andrew Cunanan i de la senda per la que va transitar fins convertir-se en un «serial killer» de manual, materials que són molt més fascinants, t’ho miris com t’ho miris.

Aquest noi, en Cunanan vull dir —barreja de pare filipí i mare italiana—, atractiu, intel·ligent i seductor, criat per a ser un petit príncep, desposseït de corona d’un dia per l’altre, va esdevenint més fascinant quan més lluny projecta els seus deliris de grandesa. La figura del simpàtic impostor sempre resulta impagable com a conductor del relat i encara més quan el continuat «flash-back» ens va revelant què era veritat i què era mentida en el personatge que es va inventar Cunanan. Per fi, l’aparició del pare, l’ambiciós immigrant Modesto Cunanan, ens confirma amb l’ajuda d’una mica de psicologisme barat que els testos s’assemblen a les olles.

«The Assassination of Gianni Versace» té el detall de contextualitzar les circumstàncies i les biografies de les quatre víctimes anteriors, fins a l’extrem de convertir-les en molt més interessants que la del famós costurer. I és que l’Andrew Cunanan sempre mantingué un interessat equilibri entre coetanis, als quals seduïa, i senyors madurs, als quals explotava. Llàstima que una trama amb tan alt component sexual, acabi sent visualment tan casta; senzillament perquè FX és un transsumpte de la FOX i, per qüestió de principis, no es permet ensenyar culs.

La sèrie té a més la sort que Darren Criss, en el paper d’Andrew Cunanan, supera sense dificultat el treball de tots els actors mencionats abans. Que sigui un total desconegut, no crec que suposi cap handicap. Canta i toca la mandolina, per si calguessin més proves a favor seu.

Ni tan transcendent com li agradaria a Ryan Murphy, ni tan «petarda» com sospitàvem la resta de «sàpiens», aquesta sèrie mereix alguna atenció, i no només la dels frívols d’esperit.

Jo sóc un altre

Trobeu les 7 diferències

Una sèrie de la que encara no s’ha parlat gaire, potser perquè acaba de sortir del forn, ha deixat fascinats els de casa. Es diu «Counterpart» (contrapartida, còpia, rèplica…), un «thriller» de ciència-ficció creat per Justin Marks i visible a la plataforma HBO. Parteix d’una premissa no sé si molt original, però rica en possibilitats: l’any 1987 científics de l’Alemanya Oriental crearen una rèplica paral·lela del món que coneixem. A partir de llavors els dos mons van evolucionar separadament, amb diferències que l’espectador anirà descobrint de mica en mica. Aquesta situació és coneguda per molt poca gent i una agència de les Nacions Unides localitzada a Berlín s’ocupa de gestionar les relacions entre aquestes dues realitats. Howard Silk (J. K. Simmons) fa trenta anys que treballa per aquesta institució sense saber quins secrets amaga, fins el dia que es troba cara a cara amb el Howard Silk de l’altre món, un agent especial, acostumat a treballar a cavall de les dues realitats, i que s’ocupa de recuperar desertors.

En realitat, malgrat el punt de partida propi de la ficció científica, l’embolcall de la sèrie i molts dels seus esdeveniments tenen més a veure amb el gènere d’espies. El fet que estigui ambientada a Berlín també ajuda molt a evocar els escenaris de la guerra freda i és inevitable la temptació d’identificar cadascun dels mons com un dels costats del Mur (cosa que no són). Per tant podeu esperar-vos grisos paisatges urbans plens d’impersonals temples de la burocràcia, despatxos opressius, telefonades críptiques, traïcions, desercions, agents dobles, enverinament amb cianur, suborns i cites a un banc del parc.

Però tot això només seria el condiment, ja que «Counterpart», amb ritme pausat i reflexiu, opta per explorar les conseqüències personals d’aquesta doble realitat. ¿Què passaria si ens trobéssim al davant d’una altra versió de nosaltres mateixos? ¿La reconeixeríem, la rebutjaríem, l’envejaríem? ¿Com seria la seva família? ¿S’assemblaria a la nostra? ¿On rau la nostra identitat? ¿Fins a quin punt podem canviar-la? Són interrogants quasi filosòfics que afortunadament a la sèrie es plantegen de forma elegant però accessible, i amb una multitud de conseqüències inusitades.

J. K. Simmons és un sòlid actor de caràcter que sosté perfectament el doble paper d’un funcionari fosc i mansoi i el del super-agent acostumat a una dieta d’adrenalina quotidiana. L’acompanya Olivia Williams, una actriu que respira madura elegància, i que sempre és un gust veure actuar. Al seu voltant, presències de tota la vida com Stephen Rea o Jacqueline Bisset, i coneguts d’altres sèries: Richard Schiff (el Toby de «The West Wing»), Nicholas Pinnock (ja vist a «Fortitude»), Liv Lisa Fries (la protagonista de «Berlin Babylon») o Ulrich Thomsen («Banshee», però també «Festen»).

Com ja us he avançat, «Counterpart» ens ha mantingut amb el cor i el cervell en suspens durant els deu capítols de la seva primera temporada. Lamento informar que conclou de forma no gens conclusiva amb el destí d’un dels protagonistes pendent d’un fil (que es resoldrà a la segona temporada (vull suposar)). És una trampa molt barata; però, atesa la qualitat del producte, estic disposat a perdonar qui sigui. Molt recomanable (amb accent en el "molt").

Matrimonis de pel·lícula

Considerem-ho com un miracle pasqual que aquesta setmana hagin coincidit a la cartellera dos films amb tantes similituds:

• Són cintes franceses de 2017.
• Les protagonitzen parelles o exparelles…
• …que interpreten encarnacions fictícies de les seves figures reals.
• El marit és qui les ha escrit i dirigit.

Apart d’aquestes coincidències, no podrien ser més diferents en to i intencions. La primera que vaig veure va ser «Barbara» dirigida per Mathieu Amalric sobre la vida de la cèlebre i enigmàtica «chanteuse» prematurament desapareguda. Jeanne Balibar, ex d’Amalric i mare dels seus fills, interpreta la protagonista i canta alguna de les seves cançons amb la seva pròpia veu. Però el director i guionista, al·lèrgic al format convencional de les biografies filmades, intenta donar-li una pàtina més experimental i converteix «Barbara» en un film sobre el rodatge d’una biografia sobre la cantant, en el qual Balibar és una actriu de nom Brigitte contractada per fer de Barbara; mentre que Mathieu Amalric és el director Yves Zand de la pel·lícula dins de la ficció.

Si ho trobeu complicat, és perquè realment ho és; però no em sembla que «Barbara» pretengui explicar res en concret. Si no coneixíeu la vida d’aquesta senyora, sortireu tan ignorants com vau entrar, tot i que podreu sentir un grapat de les seves cançons, el que sempre és recomanable pels amants de la «chanson». Confesso que, amb tot aquest garbuix d’imatges inconnexes i gestos histriònics, jo vaig acabar amb el cap com un timbal. Ah!, surt la sempre agradable Aurore Clément defensant l’únic personatge creïble; i l’escriptor Pierre Michon interpreta a l’escriptor Jacques Tournier, perquè no hi falti la nota pedantesca francesa.

«Rock’n’roll» (aquí ignominiosament titulada «Coses de l’edat») no podria trobar-se més a les antípodes de «Barbara». Dirigeix, escriu i protagonitza Guillaume Canet sobre la crisi dels 40 d’un actor que es diu Guillaume Canet, el qual un mal dia descobreix que la seva imatge pública és per a les noves generacions sinònim de conformisme acomodat de la mitjana edat. No ajuda tampoc per a la seva autoestima que la seva esposa sigui Marion Cotillard, una estrella de superior envergadura internacional.

Disposat a recuperar la imatge de jove rebel (que en realitat mai no havia tingut) aquest Guillaume Canet fictici cau en totes les impostures dels Peter Pan frustrats, des de la disfressa de rocker cenyit i les drogues a la babalà, fins a les injeccions de bòtox i els anabolitzants del gimnàs. El resultat és entre patètic i hilarant (jo he rigut bastant) i, com que Canet és tan implacable amb les ridiculeses associades al seu ofici i fa d’ell mateix el principal objecte de ridícul, no em veig capaç de criticar-lo severament.

Cert que tot el projecte és d’una superficialitat quasi desdenyable i la conclusió del conte és una mica injustificada; però s’agraeix aquesta visió interior i sense complexes sobre el món de l’espectacle. Tret del nen-actor que fa de fill de Canet, la resta de personatges del film s’interpreten a si mateixos: els actors Gilles Lelouche, Yvan Attal o Ben Foster, la model Camille Rowe, el productor Alain Attal o l‘amo del rock’n’roll gavatxo Johnny Halliday, en un paper quasi-pòstum. Però, tret del mateix Canet, és Cotillard la que més s’involucra en un procés d’autodesmitificació agressiva. Passa mitja pel·lícula parlant en dialecte quebequès (no vull imaginar com l’hauran doblada), perquè està preparant un paper per un film de Xavier Dolan, i després va coixa, per necessitats del seu paper següent.

A l’univers francès de les estrelles Michelin «Barbara» seria una esferificació i «Rock’n’roll» una gominola. Vostè jutja i escull.

Morts i resurreccions

Vaig quedar bastant escaldat de la primera temporada de «The Leftovers» i només la insistència de segons quina crítica sobre la qualitat de les dues temporades posteriors m’ha impel·lit a llençar-me a la piscina i completar la sèrie. Recordem que la temporada inicial es basava en una novel·la de Tom Perrotta, mentre que les posteriors són una delirant invenció de Perrotta amb la col·laboració de Damon Lindelof. El resultat es podria considerar entre de pronòstic reservat i greu.

Com a aspirant a la sèrie més WTF de la dècada, la segona temporada comença a la prehistòria (no feu preguntes, no us sabré dir el perquè). Després venen els títols de crèdit i descobreixes que te’ls han canviat: on hi havia hagut un tema pompós de Max Richter i unes imatges kitsch de catedral mormona, ara hi ha un tema country cantat per una dona gangosa i les imatges que l'acompanyen són lluminoses fotografies on algun dels personatges ha estat esborrat. Per continuar amb el desconcert, ja no sóm a un poble de l’Estat de Nova York, sinó que ens trobem a Jarden (Texas), lloc privilegiat on el dia de la «Partença Sobtada», data en la qual desaparegué el 2% de la població mundial, no es produí ni una sola baixa.

L’indret ha esdevingut parc nacional i punt d’atracció de fanàtics religiosos de qualsevol pelatge. Aquí viuen els Murphy, una família afroamericana de comportament no gaire clar. Ell és bomber i una mica psicòpata; afortunadament ella és una metgessa sorda i l’interpreta la Regina King, que sempre és un luxe (tot i que l’acaben dilapidant en un paper-deixalla). Només al final del capítol reapareixen els membres de la família Garvey, protagonista de la primera temporada. En el segon capítol ens assabentarem de quines han estat les circumstàncies que els han dut a Jarden.

De fet, tots els capítols de «The Leftovers» segueixen la mateixa estratègia de centrar-se en un sol personatge i narrar la seva particular odissea de maduració, dol o desconcert. Aquesta estructura obliga a l’espectador a estar molt al cas dels detalls, ja que no sempre es respecta l’ordre cronològic i és freqüent passar pel mateix moment des de perspectives diverses. Només els capítols finals de cada temporada apleguen tots els personatges entorn d’alguna catàstrofe catàrtica. He de confessar que, malgrat el variable interès dels resultats, aquest plantejament formal és de les coses que més m’ha atret.

No deixa de ser curiós que una sèrie que juga tant a fons amb el component emocional dels personatges, sigui a la vegada tan aficionada als exercicis d’estil i a les picades d’ull per a «nerds». Per exemple, entre els desapareguts està l’actor Gary Busey, del qual s’ha elevat un ninot inflable al bell mig del poble; però també la majoria de l’elenc principal de la sitcom «Perfect Strangers» («Primos lejanos» a la televisió espanyola). I és precisament Mark Linn-Baker, un dels seus protagonistes, qui s’interpreta a ell mateix, com un dels molts que s’han vistos deixats enrere per la «Partença Sobtada».

I en aquest sentit es pot comentar la banda sonora entre excèntrica i postmoderna, capaç de contenir clímaxs emocionals una mica obvis (gentilesa del minimalista Max Richter); però també una versió «jazzy» de «Personal Jesus», un arranjament per a trombons del «Take On Me» (dels noruecs A-ha), una cançó de la molt estupenda Regina Spektor, o l’Olvia Newton-John de «Magic». ¿I algú em podrà explicar les freqüents citacions de Verdi («Nabucco», «Traviatta», «Rigoletto») a les dues últimes temporades?

El vuitè capítol de la segona temporada, en el qual Kevin mor i ressuscita en uns llimbs on hi pot passar de tot, ha de ser un dels moments més arbitraris i gratuïts de la història de la televisió. Suposo que agradarà als amants de les segones (o terceres) lectures amb temps per a perdre. Abans que acabi la segona temporada, Kevin tornarà a morir i ressuscitar, i el que havia semblat una experiència transcendent esdevindrà una pura conya marinera. O així m’ho sembla a mi.

Però, espereu-vos, encara no heu vist la tercera temporada, en la qual els guionistes es prenen alguna substància estupefaent, i on dirigeix la trama el pare de Kevin (Scott Glenn), un pirat que considera seriosament un apocalipsi imminent. Immediatament tots els personatges principals es traslladen a Austràlia, com qui pren el Metro del Vallès de Vallvidrera a Les Planes. Aquí «The Leftovers» assoleix un nivell WTF màxim, nivell assolit només per títols mítics de la televisió com «The Prisoner», «Lost» o «Twin Peaks»; o sigui que un respecte.

Inesperadament, quan sembla que personatges i espectadors anirem a parar tots plegats al frenopàtic de dos en dos, arriba un últim capítol d’una inusitada tendresa que clou la sèrie amb un llaç daurat. La dolça Carrie Coon crec que hi té molt més a veure que el cellajunt del Justin Theroux.

«The Leftovers» potser no serà per a tots els gustos, però qui s’hi enganxi no podrà oblidar-la. Una victòria de l’arbitrarietat; però sens dubte una victòria gens pírrica.