dimarts, 24 d’abril de 2018

El pitjor enemic del gos

«Illa de gossos» («Isle of Dogs», que sona fonèticament molt semblant a «I love dogs») és la segona incursió de Wes Anderson en la tècnica d’animació del «stop motion», després de la decididament més infantil «Fantastic Mr. Fox». Basada en una història on, apart del director, hi han intervingut Roman Coppola, Jason Schwartzman i Kunichi Nomura (que s’ha reservat un dels papers principals), Anderson es trasllada al Japó, país de severs formalismes estètics que es diria el terreny somiat per a les seves habituals dèries visuals.

En un futur proper, a la ciutat japonesa de Megasaki, la família Kobayashi —la qual manté una aversió històrica a l’espècie canina— decideix deportar a tots els gossos de la ciutat a una illa-deixalleria propera a les seves costes, sota l’excusa d’una malaltia encomanada pels quissos. Atari Kobayashi, el nebot orfe de l’alcalde, vola fins a l’illa en una avioneta robada per recuperar la seva estimada mascota Spots. Paral·lelament alguns joves contestataris posen en solfa la versió del batlle i sostenen que la malaltia dels cans es pot guarir sota una medicació adequada.

Aquesta rondalla político-canina esdevé en mans d’Anderson l’exemple més extrem de totes les seves idiosincràsies, el film més andersonià possible: plans estrictament frontals, tràvelings laterals, amor per les maquetes, les politges i els engranatges, i un reglamentat codi de colors. No hi falta una acció frenètica i un humor sec marca de la casa, però tanta perfecció formal acaba extirpant-li el cor a la pel·lícula. En tots els films anteriors d’Anderson hi havia un petit espai per a la tendresa i resulta especialment xocant que una història que en el fons va d’un noi i el seu gos sigui tan eixuta.

Gran banda sonora, marcial i percussiva, d’Alexandre Desplat. I les veus d’un planter d’actors de categoria. Entre els més inconfusibles: Bryan Cranston, Scarlett Johansson o Frances McDormand; però també Bill Murray, Edward Norton, Harvey Keitel o Tilda Swinton. Com a torna hi intervenen molts actors japonesos (i Yoko Ono!), que parlen japonès sense subtítols i només són traduïts de tant en tant per una intèrpret. Els gossos, en canvi, parlen tots en anglès.

És una situació estranya que ha provocat, com no?, acusacions d’apropiació cultural de tradicions alienes. Això inclou la còpia/homenatge d’algunes escenes de Kurosawa en versió canina (segons diuen, perquè jo no us ho sabria dir). Tampoc ajuda gens el personatge de l’estudiant occidental (Greta Gerwig) vinguda a redimir els japonesos dels seus errors polítics.

«Isle of Dogs» admira —l’inici amb els tres percussionistes, la preparació del «bento», tots els moments Franz de Copenhague…—, però no es fa estimar. Els bojos per Anderson i/o pel Japó en totes les seves expressions segur que discreparan.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada