dimecres, 18 d’abril de 2018

L’espòs compulsiu


Probablement una de les figures històriques més visitades per la crònica i la ficció sigui la d’Enric VIII, aquell rei anglès tan aficionat a col·leccionar esposes, causant a més d’un important cisma religiós com a dany col·lateral de les seves dèries nupcials. Quan semblava que ja estava dit tot sobre aquest monarca, la novel·lista britànica Hillary Mantel es va despenjar amb una trilogia (de la qual de moment s’han publicat «Wolf Hall» i «Bring Up the Bodies») on el focus del relat se centrava en el controvertit personatge de Thomas Cromwell, advocat i ministre del rei entre 1532 i 1540, a més de factòtum d’alguns dels seus tripijocs matrimonials.

Aquestes novel·les de Mantel tenen poc a veure amb el gènere històric de més sortida comercial i, prova de la seva qualitat literària, van ser sengles Booker Prizes que van rebre els anys 2009 i 2012. Sense ni una gota de paciència per esperar la publicació de «The Mirror and the Light», que tancaria la trilogia relatant els anys finals de Cromwell, la BBC Two el 2015 va afanyar-se a fer l’adaptació dels dos primers llibres, perquè és una veritat universalment acceptada que una novel·la en possessió de guardons diversos ha de requerir la seva corresponent translació televisiva (sigui o no una bona idea).

El problema de «Wolf Hall» —perquè així és com es va dir la minisèrie de sis capítols— rau en la diferència de registres que permet el mitjà escrit enfront del mitjà visual. ¿Com trasplantar un text literàriament ambiciós a un típic producte de prestigi de la més que prestigiosa BBC? La resposta és: de la manera més convencional imaginable. O sigui que malament.

I no és que no hi hagin posat cura i (sobre tot) quartos, amb guionista i director de qualitat, músiques plenament Tudor, escenaris naturals autèntics, i una pila d’estupends actors que només la BBC es pot permetre dilapidar. En Mark Rylance és un bon, fins i tot gran, intèrpret que d’uns anys ençà ha esdevingut fetitxe de Steven Spielberg. A més presenta un rostre d’aparença indubtablement antiga, digne d’haver sigut retratat pel mateix Holbein. Al seu costat Claire Foy fa d’Anna Bolena i ens recorda a cada segon del metratge el seu paper d’Isabel II a «The Crown». Decididament, aquesta noia ha nascut per ser reina d’Anglaterra.

Al seu voltant, el bo i millor de l’escena britànica. Damian Lewis («Homeland») és l’odiós i pèl-roig Enric Vuitè tan cofoi d’haver-se conegut, Mark Gatiss (Mycroft Holmes a «Sherlock») fa de Stephen Gardiner, Jonathan Pryce és el cardenal Wolsey, i Tom Holland («Spiderman») té un extens paperet sense frases. Bernard Hill, il·lustre veterà a coses tan diverses com «Drowning by Numbers», «Titanic» o «The Lord of the Rings» és el duc de Norfolk i Mathieu Amalric és l’ambaixador francès.

Tot aquest material estaria molt bé si no fos tan ensopit. «Wolf Hall» —amb les seves converses il·luminades per espelmes entre dos personatges que parlen a mitja veu abans de precipitar-se al badall— ha de ser un dels materials més soporífers que es poden recordar a la televisió actual. Jo li vaig dedicar un parell de migdiades al llarg dels seus sis capítols i encara no m’he recuperat del desgavell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada