divendres, 6 d’abril de 2018

Assassí i mentider

Els Versace: alta tragèdia
La història que explicava la primera temporada d’«American Crime Story», basada en el judici a O. J. Simpson, era tan estupenda i sorprenent (un d’aquells casos en els que la realitat supera veritablement la ficció) que ja podíem imaginar que «The Assassination of Gianni Versace: American Crime Story» no estaria al mateix nivell, com efectivament passa, ni per l’interès de la trama, ni per la qualitat dels intèrprets. De totes maneres, el títol resulta força enganyós, perquè l’assassinat del famós modista només és una petita part de la història, la culminació d’una fugida endavant, que ja havia provocat quatre altres morts amb anterioritat.

De fet, la sèrie s’inicia amb l’escena en la qual Andrew Cunanan mata a trets Gianni Versace a la porta de la seva mansió de Miami, i a partir d’aquí ens explica tota la història en ordre invers, retrocedint fins arribar als anys d’infantesa de l’assassí. Només el novè i darrer capítol retorna al moment present per testimoniar la trista fi de Cunanan i el triomf de la justícia.

Confesso que totes les escenes que tenen a veure amb can Versace, apart de ser pornogràficament luxoses, m’han interessat ben poc (que si Gianni té problemes de salut, que si el xicot de Gianni no s’entén amb Donatella, que si Gianni es troba en crisi creativa, que si Gianni vol treure l’empresa a borsa…) Apart d’això, les interpretacions d’aquestes escenes no són gaire reeixides. Édgar Ramírez és un bon actor, com va demostrar a «Carlos», i assoleix una gran semblança física amb el costurer, però no té gaire ocasió per actuar. Penélope Cruz, que (afortunadament per a ella) no s’assembla a Donatella Versace, se’n surt una mica millor, parlant anglès amb accent italià. Em pregunto si la Cruz és capaç de parlar l’anglès sense aquests horrorosos accents que li encolomen; i, si t’ho mires bé, no deixa de ser absurd veure com els germans Versace es parlen entre ells en anglès.

Per acabar-ho d’adobar, hi ha el Ricky Martin, que fa d’Antonio D’Amico, el xicot oficial de Versace. Té bona planta, però les seves credencials com a actor es limiten a alguna telenovel·la mexicana (i es nota). En definitiva, cada vegada que la sèrie s’entreté amb les malvestats del clan Versace, el seu interès s’enfonsa en simes abissals. Per fortuna, això només passa de tant en tant; i, heus aquí la bona nova: «The Assassination of Gianni Versace» oblida sovint la figura titular i s’ocupa bàsicament de la figura d’Andrew Cunanan i de la senda per la que va transitar fins convertir-se en un «serial killer» de manual, materials que són molt més fascinants, t’ho miris com t’ho miris.



Aquest noi, en Cunanan vull dir —barreja de pare filipí i mare italiana—, atractiu, intel·ligent i seductor, criat per a ser un petit príncep, desposseït de corona d’un dia per l’altre, va esdevenint més fascinant quan més lluny projecta els seus deliris de grandesa. La figura del simpàtic impostor sempre resulta impagable com a conductor del relat i encara més quan el continuat «flash-back» ens va revelant què era veritat i què era mentida en el personatge que es va inventar Cunanan. Per fi, l’aparició del pare, l’ambiciós immigrant Modesto Cunanan, ens confirma amb l’ajuda d’una mica de psicologisme barat que els testos s’assemblen a les olles.

«The Assassination of Gianni Versace» té el detall de contextualitzar les circumstàncies i les biografies de les quatre víctimes anteriors, fins a l’extrem de convertir-les en molt més interessants que la del famós costurer. I és que l’Andrew Cunanan sempre mantingué un interessat equilibri entre coetanis, als quals seduïa, i senyors madurs, als quals explotava. Llàstima que una trama amb tan alt component sexual, acabi sent visualment tan casta; senzillament perquè FX és un transsumpte de la FOX i, per qüestió de principis, no es permet ensenyar culs.

La sèrie té a més la sort que Darren Criss, en el paper d’Andrew Cunanan, supera sense dificultat el treball de tots els actors mencionats abans. Que sigui un total desconegut, no crec que suposi cap handicap. Canta i toca la mandolina, per si calguessin més proves a favor seu.

Ni tan transcendent com li agradaria a Ryan Murphy, ni tan «petarda» com sospitàvem la resta de «sàpiens», aquesta sèrie mereix alguna atenció, i no només la dels frívols d’esperit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada