diumenge, 18 de novembre de 2018

Contes de la frontera

Buster Scruggs (Tim Blake Nelson)
Ja és gros que l’última pel·lícula dels germans Coen —com va passar fa poc amb la de Paul Greengrass, com passarà aviat amb la d’Alfonso Cuarón— l’haguem de veure estrenada a la televisió via Netflix, i més quan es tracta d’una obra que, per les seves característiques de producció, es beneficiaria enormement de la seva projecció a la gran pantalla. Parlo de «The Ballad of Buster Scruggs», una pel·lícula dirigida, escrita i produïda per Joel i Ethan Coen, formada per sis fragments independents, unificats per la seva adscripció al gènere del «western». El to de les sis històries és molt divers, però en totes elles és fàcil trobar-hi trets de l’inconfusible estil Coen i cap seguidor d’aquest duet fantàstic se l’hauria de perdre.

Comença la funció amb «The Ballad of Buster Scruggs» pròpiament dita. Tim Blake Nelson és un jovial genet cantaire de gallet fàcil. Pròleg exagerat, violent i divertit com un «cartoon» de la Warner, constitueix una bona introducció al film. L’igualment breu «Near Algodones» ens presenta un lladre de bancs (James Franco) a qui la vida se li complica de forma inimaginable. Aquí el to és sorneguer i amb un final misteriosament poètic.

A «Meal Ticket» Liam Neeson és un firaire que exhibeix en llogarrets perduts un noi rapsoda (Harry Melling) a qui li falten tant els braços com les cames. Història macabra, negríssima, però no mancada d’ironia. Contrasta amb la lluminosa «All Gold Canyon», en la qual el prospector (Tom Waits) cerca un filó d’or envoltat d’una meravellosa natura prístina, contemplada (també) amb ironia. Diu que es basa en un conte de Jack London.

Tom Waits busca or
Al fragment més llarg, «The Gal Who Got Rattled», una noia (Zoe Kazan) que viatja en caravana cap a Oregon, es veurà obligada a prendre decisions important sobre la seva vida. Una mica massa discursiu, però molt ben interpretat per Kazan. Torna a tenir un final negríssim i hi surt un gosset adorable/odiós que es diu President Pierce.

La desfilada conclou amb «The Mortal Remains» en la qual cinc passatgers viatgen en diligència i conversen sobre de quina pasta estan fets els homes (i les dones). Conformen el grup una dama de fortes conviccions morals (Tyne Daly), dos caçadors de recompenses (Jonjo O’Neill i Brendan Gleason), un jugador francès (Saul Rubinek) i un tramper pudent (Chelcie Ross). Ja des del títol se'ns anuncia que aquest no serà un viatge qualsevol i que s’hi amaga una destinació transcendent.

Com a tots els llibres de contes, hi ha peces que agradaran més o menys, però el nivell mig és alt. Carter Burwell aporta una rica banda sonora que oscil·la entre la modèstia folk i la sumptuositat orquestral del «western» clàssic. Paisatges de Nebraska, Colorado i New Mexico aporten alguns dels telons de fons més emblemàtics del gènere i la fotografia de Bruno Delbonnel els converteix ens espectaculars llenços a tot color.

Amants dels contes d’Ambrose Bierce o dels films de John Ford, entusiastes de Bugs Bunny i el Correcamins, espectadors postmoderns i aficionats als girs imprevistos de guió, a l’humor negre i als trets al front, teniu una cita ineludible amb «The Ballad of Buster Scruggs» a can Netflix.

5 comentaris:

  1. Respostes
    1. Bé, això no és ben bé una sèrie; però sí que és cert que cada vegada hi ha més cinema que s'estrena directament a la televisió. En general, una subscripció mensual a qualsevol d'aquestes plataformes resulta més barata que dues entrades de cinema.

      Elimina
  2. No sóc molt molt fan dels Coen, però tampoc em desagraden, solen ser una aposta bastant segura, excepte amb Un tipo serio, amb aquesta em van fallar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. i Barton Fink tampoc ara que ho penso.

      Elimina
    2. Aquí sembla que facin una antologia de tots els pals que han tocat a la seva carrera. Si no et va agradar "Un tipo serio" i "Barton Fink", segurament el darrer conte serà el que menys t'agradarà.

      Elimina