dimarts, 6 de novembre de 2018

Notes per a textos nonats


No havia llegit res de la respectada novel·lista i periodista Joan Didion (Sacramento, 1934) i, per aquelles coses de les eventualitats editorials he començat per un dels seus títols menors, «Sur y Oeste» (Random House, octubre de 2018, traducció de Javier Calvo), un llibret que s’inscriu en aquesta moda recent de publicar-ho tot d’un autor conegut, encara que es tracti d’esborranys o textos inacabats. En aquest cas concret es tracta d’una col·lecció de notes destinades a escriure sengles reportatges que mai no van arribar a terme.

La part més important del volum correspon a un viatge que l’autora i el seu marit van emprendre pel sud dels Estats Units l’estiu de 1970. El sud més mític —el dels estats de Mississipi, Alabama i Luisiana—, on encara semblava oberta (i qui sap si també ara) la ferida de la Guerra Civil Americana. Indrets de profundes tradicions i d’aristocràcies de nou encuny, on la segregació racial acabava de ser abolida i la societat encara estava assajant fórmules per assentar els fonaments.

Didion escriu visiblement incomodada per aquests ambients estantissos, amarats de provincianisme i distincions classistes, hi arriba a trobar ressonàncies de malaltia i mort, sobretot en les molses paràsites que pengen dels arbres. Tal és el seu desassossec que no para de buscar en tot moment l’aeroport més proper que la dugui a un entorn més amigable —Nova York, San Francisco— els refugis habituals dels cosmopolites del segle XX.

Malgrat el caràcter instrumental i no acabat d’aquestes notes, el tremp literari de Didion troba prou espai per brillar i oferir-nos una imatge d’aquell Sud definitivament perdut de fa cinquanta anys. Us estalviaré les converses profundament sociològiques (que també n’hi ha).
En junio el aire de Nueva Orleans va cargado de sexo y muerte, no muerte violenta sino muerte por descomposición, por exceso de madurez, por podredumbre, muerte por ahogamiento, por asfixia, por fiebres de etiología desconocida. Es un lugar físicamente oscuro, oscuro como el negativo de una fotografía, oscuro como una radiografía; la atmósfera absorbe su propia luz, nunca refleja la luz, sino que la absorbe hasta que cualquier objeto brilla con una luminiscencia mórbida.
La part dedicada a l’Oest (o sigui Califòrnia) es cenyeix a vint pàgines finals entre impressionistes i poètiques (però poc informatives). Joan Didion hi va viatjar per cobrir el judici de Patty Hearst, però es va despistar pel camí i no en va treure res de bo. Potser constitueix la prova irrefutable de l’escassa consistència d’aquest projecte editorial.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada