dijous, 1 de novembre de 2018

La segona tarda a Bukharà

Dinem a l'ombra dels arbres a la terrassa d'un restaurant que sembla molt popular. Davant nostre, a l'altre costat del carrer, s'alça l'Ark, una fortalesa de dimensions enormes que des del segle V fins a 1920 (quan va ser bombardejada per l'Exèrcit Roig) fou la residència dels emirs de Bukharà. Vist des de fora, el conjunt recorda vivament forts similars del Rajasthan. El seu interior és el 80% en ruïnes; però encara conté alguns edificis remarcables i un grapat de museus petits i benintencionats amb armes, ceràmica, bèsties dissecades i roba vella. També hi ha un pati amb un tron i unes vestidures règies, on pots seure i fotografiar-te tot fent el pallasso.


Potser, o sense potser, l'edifici més espectacular de la ciutat és el minaret Kalon i la seva mesquita homònima. El minaret, sobretot, erigit per Arslan Khan el 1127, fou en el seu moment la construcció més alta de tota l'Àsia Central. Són 47 metres de maons en contínua filigrana (+ 10 metres de fonaments subterranis, que inclouen un amuntegament de canyes per esmorteir els efectes d'hipotètics terratrèmols). L'entorn és tan impressionant i la relativa absència de turistes tan palesa, que t'has de pessigar per creure-t'ho. Bukharà encara no és la plaça de Sant Marc a Venècia, però tot arribarà. Collim doncs les roses del dia i acomiadem-nos del minaret Kalon, com ens vam acomiadar definitivament de Venècia vuit anys enrere.


Els companys del grup se'n van a una vetllada de músiques folklòriques, J. i jo preferim anar a veure amb llum de dia la construcció més excèntrica de tot Bukharà. Es diu Char Minar, quatre minarets, tot i que no es tracta en puritat de minarets sinó de la portalada decorativa d'una madrassa de 1807 desapareguda de fa temps. Char Minar pot semblar un tamboret invertit o la interpretació arquitectònica d'un setrill, però no hi ha res igual a tota la superfície de la Terra.

Farts de la monotonia gastronòmica uzbeka, sopem al Bella Italia, un d'aquells restaurants italians escenogràfics, en els que les parets simulen un "cortile" napolità a partir de frescos imperfectes. Els clients semblen tots mafiosos locals —ells lletjos i esquifits, però amb tratjos que aspiren a l'elegància del dòlar; elles (carregades de lluentons i maquillatge) beuen Fanta amb displicència—. Un cantant fa karaoke del bo amb temes que no són gens italians i els clients que toquen el dos li entaforen bitllets per les escletxes de la camisa. La nit del dissabte comença i acaba aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada