dimecres, 21 de novembre de 2018

La teranyina postal


Em produeix gran alegria que la siciliana Natalia Ginzburg (Palerm, 1916 - Roma, 1991) estigui sent de nou reivindicada, perquè de debò s’ho val. Al club de lectura dels Lletracremats ja vam tractar la seva primerenca i explosiva «Ha anat així», i ara he insistit a nivell personal amb la seva novel·la final «La ciutat i la casa» (1984). L’ha editada Club Editor amb bona traducció de Meritxell Cucurella-Jorba (i ja va per la segona edició).

«La ciutat i la casa» és una novel·la epistolar, o sigui que s’articula a partir de cartes que s’intercanvien els diversos personatges, un gènere molt popular als segles XVIII i també XIX, però caigut en desús durant el XX. La Wikipedia, en anglès (i anglocèntrica), no recull «La città e la casa» a la seva entrada «Epistolary Novel». Sí que hi són representades les «Pamela» i «Clarissa» de Samuel Richardson, les «Cartes Perses» de Montesquieu, «Les relacions perilloses» de Choderlos de Laclos, o «Els dissorts del jove Werther» de Goethe. Amb el declini de la comunicació postal és lògic que el gènere desaparegués i potser aquest llibre de la Ginzburg representaria una de les seves darreres mostres.

La novel·la epistolar habitual implica sovint només un o dos corresponsals; a diferència de «La ciutat i la casa», on hi he comptat fins a deu, combinats binàriament en formes que, si es dibuixen sobre el paper, resulten en una veritable estructura cristal·logràfica. El llibre comença, gairebé «in media res», quan en Giuseppe, als cinquanta anys i per motius desconeguts, deixa Roma per anar a viure als Estats Units amb el seu germà professor universitari.

A través de les successives cartes anirem descobrint tant la colla de familiars i amics que ha deixat enrere en Giuseppe, com les noves situacions a les que s’haurà d’enfrontar a Amèrica. Serà tasca del lector omplir amb les pròpies dots deductives les el·lipsis de la narració pel que fa a l’exacta natura de la relació entre els personatges.

La ciutat del títol és òbviament Roma, però a la novel·la el que realment importen són les cases i com les habiten els propietaris i els que en són estadants temporals. La casa rural de Les Margarides, a l’Úmbria, que servirà d’acollidor refugi a una bona colla d’amics. El pis romà d’en Giuseppe, venut a un psicoanalista que tindrà el seu fill Alberico com a pacient; més la cosina Roberta que hi viu a sota (i sempre té un plat a taula). El nou pis d’Alberico, compartit amb el seu amant Salvatore i amb la Nadia, de qui adoptarà la filla; mentre que l’Egisto ocupa el pis de dalt. I encara el poc amant de compromisos Ignazio Fegiz, que prefereix el pis d’Ippo, la seva amant de tota la vida, abans que enfrontar-se a noves aventures amb l’adúltera Lucrezia.

Malgrat la multitud de corresponsals, les cartes pequen d’uniformitat d’estil (concís, informatiu, poètic per la seva aspror) i fins i tot de repetició de figures metonímiques. Però el llibre conté, amb tot, una fascinació evident per l’enderroc de les velles estructures familiars, com si ja no donessin més de si. Es diria que, amb l’exili de Giuseppe als Estats Units, s’ha enderrocat un castell de cartes massa gastades per l’ús, amb conseqüències finalment letals. Potser amb això se'ns està dient que les relacions humanes són complexes i contradictòries, no ho sé, la sembra del dubte no és un dels pitjors recursos literaris.

En resum: Ginzburg, quin tros d’escriptora. «La ciutat i la casa», quin tros de llibre!

11 comentaris:

  1. Estic llegint ara aquest magnífic llibre. No sé si ara se la reivindica més però ja fa anys que té moltes devocions incondicionals, Ginzburg. De tota manera sí que percebo una certa reivindicació de les dones escriptores i, en concret, de les italianes. Totva a tongades i a cop d'edicions i reedicions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La memòria literària és fugissera. Aquestes recuperacions són necessàries.

      Elimina
  2. Doncs a mi aquesta 'uniformitat d'estil' (volguda) m'ha encantat. Sí que podia haver 'caracteritzat' cada personatge amb un estil propi, però ha optat per no fer-ho, s'ha passat el costumisme pel folre i ha aconseguit, malgrat aquesta renúncia, que cada corresponsal quedi perfectament retratat. Brava!

    Per contra, la novel·la que llegim aquest mes al 'Club de tortura' dedica massa recursos a fer-me creure que el quadern que llegeixo l'ha escrit una noia quasi analfabeta que acaba d'aprendre de lletra amb la bíblia i no puc dir que no reeixeixi, però no me l'empasso. La Ginzburg em tracta com a lectora adulta, aquesta em distreu amb parafernàlia efectista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No dic que m'hagi molestat, només ho constato. Qui sóc jo per fer retrets a la brava Ginzburg.

      Elimina
    2. És pel 'cometre una falta contra la llei divina' que té el 'pecar'.

      Elimina
    3. Per cert, ja que l'hem llegit, fem una mica de club. Això de la repetició de figures metonímiques...Quines? El cotxe de l'I.F., la calaixera de les tortugues, el quadre de Lear, el cabell de l'Ippo (pot ser que sempre el comparin amb el d'una tal Angela no sé qui?)...

      Elimina
    4. Sí, coses com el cabell de l'Ippo, que tothom menciona com si fos cultura popular.

      Elimina
  3. Estic començant a fer la carta als reis i aquesta escriptora no la coneixia. Pel que expliques és temptador, però no sé si m'acaba de convèncer... En tot cas, recomanes començar per aquesta obra si he de llegir a l'autora, o millor començar per una altra banda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo només li he llegit "Ha anat així" i aquesta. No sé per on s'ha de començar, però és en tot cas molt recomanable.

      Elimina
    2. Ets una pèssima influència. Vull dir per a la meva butxaca. Ahir vaig anar a comprar el darrer Sánchez Piñol (li tenim un altar a casa), i com que no sé marxar de la llibreria amb un sol llibre, vaig emportar-me 'Ha anat així' de la Ginzburg. Mala persona!

      Elimina
    3. Pensa que t'estàs enriquint culturalment...

      Elimina