diumenge, 7 d’abril del 2019

Predicant amb el mal exemple

Sembla força oportú que en una setmana en la qual va saltar la notícia de les teràpies "conversores", practicades sota l'auspici del bisbat d'Alcalà de Henares, s'estreni aquesta "Boy Erased" ("Identitat esborrada") de Joel Edgerton que tracta precisament d'aquest assumpte. El film es basa en les memòries de Garrard Conley, que s'acaben de traduir en castellà amb aquest mateix títol a l'editorial madrilenya Dos Bigotes, tot i que a la pel·lícula l'han batejat com a Jared Eamons ves a saber per quin motiu ignot.

Jared (Lucas Hedge) viu en un poble arquetípic d'Arkansas. El seu pare Marshall (Russell Crowe) és propietari d'una concessionària de cotxes i exerceix de furibund pastor baptista, mentre que la seva mare Nancy (Nicole Kidman) fa d'esforçada mestressa de casa i llueix una perruca impossible. Durant el seu primer any a la universitat Jared és acusat (falsament) d'haver comès abusos homosexuals i el seu pare el convenç perquè se sotmeti a unes sessions de teràpia reparadora a un centre "Love in Action" sota la tutela d'un mentor de dubtoses credencials (Joel Edgerton, també director i guionista). Els mètodes de la institució es basen en l'exacerbació de la culpa i en la projecció de l'ira contra la teva pròpia família de la que es fa responsable dels teus mals.

Per descomptat dins d'aquest centre no es "repara" res, només es disparen els fingiments, les neurosis i els pitjors instints. Previsiblement, sempre passa, algú se suïcida. Jared, una mica més articulat que la majoria dels seus col·legues de confinament, se salva i denuncia la situació. Al final fins i tot sembla que es reconcilia amb el fanàtic del seu pare.

"Boy Erased" és una pel·lícula tan superficial i tan poc propera als seus personatges, que només servirà per predicar als convençuts que l'anem a veure amb cofoia autoconsciència liberal. Des d'una perspectiva europea costa d'entendre aquesta religiositat universal a ultrança que sembla de rigor als Estats Units, que crea monstres (com tot somni de la raó) i que provoca infinitud de comportaments tipificables com a delicte.

Diria que, de l'ampli repartiment (on ningú desentona), només la Kidman té un moment de veritable altura dramàtica i s'endú el paper de "best in show". Crowe està gairebé al mateix nivell, tot i que evita descaradament la coartada estètica a base de quilos d'obesitat; Hedge, un xic críptic. Deixo, per a la curiositat enciclopèdica dels lectors futurs, que al film també hi surten el director "queer" quebequès Xavier Dolan, l'astre puixant de la cançó no binària Troye Sivan i el mític baixista Flea de The Red Hot Chili Peppers.

Com que les intencions són bones, serem pietosos amb les conclusions; però el guió és dolent i la desaparició de qualsevol element gai explícit —llevat d'una escena problemàtica de violació— em sembla ofensiu per defecte. Es diria que "Boy Erased" és la pel·lícula ideal per a espectadors heterosexuals i lliberals amb ganes de bona consciència. Potser el públic més avorrit del planeta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada