dimarts, 2 d’abril de 2019

Primer amor, últim amor

Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc? Vejam, em penso que, al capdavall, és l'únic dilema vàlid.

Es pot assenyalar (encertadament) que no és un dilema vàlid. Perquè no tenim elecció. Si en tinguéssim, seríem al davant d'un dilema. Però, com que no és així, no hi som pas. Qui pot controlar quant estima? Si es pot controlar, no és amor. No sé com anomenar-ho, llavors, però no és pas amor.

La majoria de nosaltres només tenim una història per explicar. No vull dir que només ens passi això una vegada a la vida: ens passen mil coses que convertim en incomptables històries. Ara bé, només n'hi ha una que importi, a la llarga només una val la pena explicar-la. I la meva és aquesta.
De forma tan contundent (i amb vocació d'inici antològic) comença "L'única història", la darrera novel·la de Julian Barnes (aquí en traducció d'Alexandre Gombau i Arnau per Angle Editorial). Paul Roberts, el seu protagonista, ens explica la seva crucial relació amorosa amb Susan Macleod iniciada als anys 60 en una zona residencial al sud de Londres, en concret a les pistes de tennis de l'exclusiu club local. Quan es van conèixer, Paul era un estudiant universitari de 19 anys, mentre que Susan era una mestressa de casa de 48 anys amb dues filles adultes. Contra tot pronòstic, l'aventura inicial va prolongar-se en el temps tot superant les esperables contrarietats i, decidits a enfrontar-se al món, van marxar a viure junts, una opció que els suposaria l'ostracisme social.

L'orgull cofoi i juvenil d'un primer amor, de vegades amaga conseqüències que marcaran tota una vida amb paraules brutes que contaminen, com ho són violència conjugal, depressió, alcoholisme o demència. Paul Roberts ens explica des de la vellesa com aquell primer amor per Susan serà la llavor de tota la seva biografia, fins i tot quan Susan va ser absent, o després de la seva mort. De forma similar a "El sentit d'un final", el narrador reescriu el passat i es pregunta fins a quin punt és fiable el seu record. Pel camí hi inclou bones reflexions sobre el que significa estimar (i les apunta a una llibreta, de la qual les esborra quan ja no se les creu).

Barnes és un gat vell de l'escriptura, capaç de confegir una novel·la formalment perfecta (tres parts successives, en primera, segona i tercera persona narrativa del singular ho testifiquen), fins i tot inspiradora d'una mena d'atmosfera romàntica mereixedora d'un Man Booker. A l'autor estic disposat a deixar-li passar quasi tot, fins i tot un cul de sac. Tan britànic ell, potser la passió amorosa contrariada no és el tema que més li convé. La veritat és que me l'he empassada igualment amb plaer total. De vegades intel·ligència i ofici supleixen qualsevol altra mancança. Excel·lent!

4 comentaris:

  1. Bon escriptor, bona novel·la. Barnes m'agrada més quan parla de relacions personals, com aquí o a El sentit del final.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi m'agrada gairebé sempre, fins i tot quan escriu sobre cuina.

      Suprimeix
  2. quan escriu sobre cuina és hilarant ��

    ResponSuprimeix