divendres, 6 de setembre de 2019

L’adulteri, de nou


Fa poc vaig adonar-me que, a diferència de les novel·les de les dues Anes —«La Regenta» i «Anna Karènina»—, que he rellegit més d’una vegada al llarg de la vida, no havia tornat a visitar des dels temps del batxillerat la tercera adúltera en discòrdia, l’Emma Bovary de Gustave Flaubert. Decidit a posar-hi remei, vaig endur-me-la com a lectura de vacances (que direu que no són maneres, però jo sóc així d’intrèpid).

L’edició d’Alba de 2012, amb traducció de María Teresa Gallego Urrutia, va gaudir d’un cert ressò per haver sigut titulada «La señora Bovary» en lloc del consuetudinari «Madame Bovary». Un escàndol artificial en un got d’aigua per animar una mica les vendes de la reedició d’un llibre que no és precisament una novetat. De fet, com informa la Gallego Urrutia al pròleg, ja s’havia emprat el títol castellanitzat en edicions de 1912, 1923 i 1924, o sigui que la novetat era poc més que relativa.

Una de les coses que més m’han sorprès és l’inici de la novel·la, la seva primera frase: «Estábamos en el aula de estudio cuando entró el director y, tras él, un «nuevo» vestido de calle y un mozo que traía un pupitre grande.» Qui és aquest narrador que ens informa de la irrupció de Charles Bovary a l’aula escolar? Tant se val, perquè el llibre queda en mans d’un segon narrador impersonal i omniscient sis pàgines més enllà. No s’entén que Flaubert, un escriptor de recursos sempre molt ben controlats, caigués en aquesta lleugeresa en matèria de punt de vista. De fet, tampoc s’explica gaire que els primers capítols els dediqui a la infantesa i la joventut de Charles, quan no serà ell el protagonista. L’epònima Emma Bovary no fa la seva entrada fins la pàgina 12 i no és fins el capítol cinquè que pren les claus del relat. Caldrà assumir que aquesta marrada inicial constitueix una aproximació indirecta al personatge, potser fins i tot una maniobra de distracció, ja que de la malícia del novel·lista no en tinc cap dubte.

A diferència de la Karènina i fins a cert punt de la Regenta, Emma no és una protagonista amb la qual es pugui identificar el lector. Els seus ensonyaments romàntics, propis d’una indigestió de mala literatura, són hereus directes de Cervantes, però amb una cursileria afegida que podria considerar-se el toc nacional francès. No és una dona que estimi el seu marit i només el contempla com a catalitzador d’una vida idealitzada. Pot apropar-se a ell breument quan es dóna la possibilitat que esdevingui una eminència mèdica, però el seu catastròfic fracàs amb el tractament de la cama d’Hippolyte foragita definitivament l’èxit matrimonial. Emma és a més una mare desnaturalitzada que condemna a l’ostracisme la petita Berthe, culpable de no haver nascut mascle. Només pel fet de ser tan mala mare crec que ja té perdut d’entrada el favor dels lectors.

Però hi ha a la novel·la de Flaubert un sol personatge que es faci estimar? La majoria són ridículs en les seves pretensions i els seus elaborats autoenganys. El marit és un idiota cec i enamorat (la pitjor raça entre els idiotes enamorats) i tindrà un patètic destí final en consonància. Els dos amants d’Emma, cadascun al seu estil, seran covards aprofitats que no estaran a l’altura d’ella en matèria d’errors de perspectiva. Apart de la pobra Berthe, nena d’infantesa condemnada de bon antuvi, podríem rescatar Justin, mosso adolescent i enamorat de la senyora, o aquella criada vella que rep una medalla d’honor a tota una vida de submissió a la formidable escena de la fira agrícola.

I és clar tenim Homais el farmacèutic, qui des d’una postura aparentment neutral i cooperativa acaba sent la invenció més poderosa, verinosa, i arquetípica de tota la trama. Petit burgès d’enormes ambicions, intrigant a temps complet, no perd ocasió de mostrar-se anticlerical, ferotgement ateu i defensor poc fonamentat del cientisme. Flaubert, en un darrer gest sarcàstic, fa de l’ubic Homais l’únic triomfador d’una novel·la que conclou com un tristíssim seguit de calamitats.

M’ha agradat «La señora Bovary» sobretot per la intel·ligència amb la que està bastit tot l’edifici, on ni el més mínim detall resulta gratuït. La passejada en cotxe de punt d’Emma i Léon per Rouen —justament cèlebre i motiu d’un primer intent de censura, previ a la publicació en format de llibre— ha de constituir una de les escenes més castament eròtiques de la literatura mundial, només amb el poder de suggestió d’unes veus darrera d’unes cortines que demanen al cotxer que tiri endavant. Però Flaubert es mostra com un humorista discret i implacable cada cop que descriu amb tot luxe de detalls els cerimonials de l’status quo, en contrast directe amb les il·lusions perdudes dels seus actuants.

El que ha envellit pitjor del llibre és la seva epidermis. ¿Qui entendrà a dia d’avui paraules com «guirindola», «bandós», «rodrigones» o «galochas»? Culparem la traductora? El món de «La señora Bovary» ha quedat sepultat en generoses dosis d’anacronisme. Per llegir-la ara mateix caldrà invertir intenció i esforç. No sé si gaires dels meus contemporanis s’hi voldran posar de ferm.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada