divendres, 27 de setembre de 2019

Paraules sense música


Encara que el meu moment d’entusiasme per l’obra de Jaume Sisa va assolir el seu punt culminant als anys 80 del segle XX, continuo mantenint un cert interès per la seva carrera posterior. Per això no podia passar per alt una iniciativa tan ambiciosa i amb tal aroma d’epíleg com ha sigut l’edició en dos preciosos volums d’«Els llibres galàctics 1966-2018» (Anagrama, setembre 2019), una mena d’obres completes del cantautor del Poble Sec.

Atès que bona part dels llibres correspon a lletres de cançons que ja hem conegut musicades i convenientment enregistrades, caldria preguntar-se fins a quin punt els textos mostren prou qualitat per defensar-se sols impresos en tinta sobre la pàgina. La meva opinió parcial i tenyida de sentimentalisme respondria afirmativament, són massa anys escoltant aquestes cabòries entre juganeres i melangioses de surrealisme de barriada (no em feu emprar l’ubic adjectiu «galàctic»).

L’obra inclou també les cançons gravades en castellà a l’època de l’autoexili madrileny, atribuïdes als heterònims Armando Llamado i Ricardo Solfa. Mai no em vaig molestar a escoltar-les i ara, en una ràpida lectura en diagonal, m’han semblat variacions derivatives a partir de la cançó lleugera espanyola, amb un peu plantat al «kitsch» i l’altre al «pastiche». Sóc un mal jutge a l’hora de llegir poesia sense el benefici de la música i a «Els llibres galàctics» hi ha una bona ració de poemes nus i crus que us confessaré no haver llegit. Si m’he de refiar del prologuista Ignasi Duarte, el poemari inèdit «Exaltación» mereixeria «una edició especial fora del present volum. Corre el risc que tantes pàgines el sepultin.»

Frente a una puerta entreabierta
una mujer ha florecido
de la ostra
que emite ondas concéntricas
sobre sí misma.
Diversos caminos cruzan
el río
por el que transcurren
fuertes corrientes
de abandono y olvido mientras
buceadores sin rostro
remueven su fondo.
La pequeña muerte de cada día,
un sueño invisible
y un milagro
se unen y desaparecen
en sus aguas.
La ostra ha cerrado la puerta.

Però els fragments més interessants, tant per l’acèrrim com pel profà, són els continguts al Llibre Quart titulat «Autoxocs Lavida», una espècie de miscel·lània prosística on hi cap pràcticament de tot, des de glosses a artistes afins (Pau Riba, Pascal Comelade, Albert Pla, Roger Mas…) o material d’encàrrec (el pregó de les festes de la Mercè de 2008), fins a peces d’opinió, com un atac a la pirateria musical en resposta a l’actitud permissiva de Manu Chao. Destaquen pel seu morbo algunes queixoses missives intercanviades amb els seus mànagers a Zeleste (que devien de ser una colla una mica caòtica) i amb la companyia Dagoll-Dagom a qui acusa discretament d’explotació econòmica. Encara millor és un extens dietari («Diari de San José (1990)») que despulla sense contemplacions l’enuig de l’artista lúbric i desarrelat, mentre revela entre línies l’amarga frustració que li està produint l’aventura madrilenya. És en aquest recull divers, que abasta unes 150 planes, on els que no sigueu de disposició poètica trobareu les novetats més importants dins de la producció de Jaume Sisa.
Doncs, la guitarra i jo fem el que ens ve de gust fer. Allò que faríem a casa, entre els amics. Cantar en diverses llengües romàniques cançons que m’han agradat sempre, siguin meves o no, i recitar poemes i expressar pensaments i fragments literaris d’autors que llegeixo. Tot això s’explica amb naturalitat, bo i manifestant una actitud directa i espontània de relació amb els espectadors. La comunicació és immediata. Se succeeixen moments dramàtics i còmics, situacions de diàleg amb el públic, passatges lírics o patafísics… Canto Machín, Battiato, n’Emili Vendrell, Pau Riba, a mi mateix, Boris Vian, Bola de Nieve, Dylan o Juanito Valderrama… Ressonen les veus de Borges, Nietzsche, Salvat-Papasseit, Cioran, Foix, Pessoa, Fonollosa i Francesc Pujols, entre d’altres. I ens ho passem la mar de bé. Em sento còmode, en el meu lloc, sense pretendre res més que fer el que estic fent i transmetre-ho intensament a tothom que m’escolti.

Hi ha alguna cosa millor en aquest món per a un artista? 
«Els llibres galàctics 1966-2018» venen tan farcits de bona teca per descobrir que segurament els consultaré sovint. A més han estat impecablement dissenyats pel Víctor García Tur, de manera que seran el regal ideal a les properes festes nadalenques per aquell oncle estrany que tots tenim a la família.


2 comentaris:

  1. Imprescindible ¡¡, de veritat, de lo milloret del mercat.
    Aquet tipus és el Brossa del present. Fa molts anys que coneix a Ricardo Solfa, el altra noi del Poble Sec (és curios, també del carré poeta Cabanyes), i mai m´ha decepcionat.

    https://cronicaglobal.elespanol.com/letra-global/la-charla/sisa_276606_102.html

    ResponSuprimeix