dimarts, 22 de desembre de 2020

Monarquia d’anada i tornada

Una de les poques alegries que ens ha dut aquest malaguanyat 2020 ha sigut l’anunci de la publicació a l’editorial Mai Més de tota la sèrie Discworld de Terry Pratchett traduïda al català, amb el títol genèric de Discmón. Si tot va d’acord amb el pla, està previst editar tres títols per any fins a completar les 41 novel·les del cicle, i de moment la cosa no pot tenir millor pinta. Per començar, les cobertes de Marina Vidal són molt atractives, d’un gust una mica adolescent potser, però tot sigui a fi de bé, si això ajuda a aconseguir la fidelitat del lector jove (i ens fa oblidar els horrors de les cobertes originals de Josh Kidby). Vidal és també la responsable d’il·lustrar les guardes i (m’imagino) de crear les icones que caracteritzen la col·lecció Refugi A’tuin i les diverses sèries que la conformen.


Com a prova que ens trobem entre experts de l’obra de Pratchett, només cal veure la decisió de començar publicant «Guàrdies! Guàrdies!», novel·la de 1989 que ocupa el vuitè lloc cronològic dins del cicle de Discmón, però que és una de les més potents i introdueix a més la sèrie de la Guàrdia Nocturna, la favorita de molts lectors. Aquest aparent trencament de l’ordre d’aparició no ens hauria de preocupar, perquè tots els llibres de Pratchett es poden llegir independentment, malgrat les seves riquíssimes interconnexions de situacions i personatges.


Un altre punt fort del projecte és la traducció d’Ernest Riera, fan confés, que assegurarà la unitat d’estil i lèxic al llarg de tot el Refugi A’tuin. Ja sabeu que sóc molt maniàtic amb això de les traduccions i Pratchett —amb la seva sofisticació metafòrica i el seu humor a diversos nivells— no és gens fàcil de transvasar d’una llengua a una altra. M’agrada com Riera tradueix el nom d’alguns personatges: els Hermano Vigilatorre i Hermano Dedos de la versió castellana, milloren dient-se Germà Talaia i Germà Ditets, mentre que fa molta gràcia que Carrot es digui Safanòria. Més discutible és que Cut-Me-Own-Throat Dibbler esdevingui Em-Tallo-el-Coll Càvec (Y-voy-a-la-ruina en castellà) i no s’entén que a «Nobby» Nobbs se l’anomeni de tant en tant Tites (?) Em falla una mica també quan la traducció intenta reproduir la forma d’escriure d’algú illetrat o el llenguatge dels textos antics. 


Encara que l’havia llegit en castellà no he dubtat a repetir «Guàrdies! Guàrdies!» que, com ja s’ha dit té un valor doble, intrínsec i seminal. Com és marca de la casa amb Pratchett, la trama es sustenta en la tensió que produeix la presència de la màgia davant d’una visió escèptica del món. En aquest cas, es tracta de l’aparició d’un drac d’efectes devastadors a la ciutat d’Ankh-Morpork, un drac que oculta el secret designi d’implantar de nou la monarquia al país; perquè, com és sabut, per trobar un nou rei per coronar, només cal un drac, una donzella en perill i un heroi que la salvi. Apart de la monarquia i els llibres de cavalleries, la novel·la se’n riu també de la noblesa, del gènere policíac, dels concursos canins i de tots els clixés literaris que se us puguin acudir. Voleu alguns exemples?


Era un menjador, amb la mena de taula en la qual la gent que és a l’extrem oposat es troba en una zona horària diferent. Un dels extrems havia estat colonitzat per canelobres de plata.


Una de les innovacions més destacables introduïdes pel Patrici era la de fer que el Gremi de Lladres fos responsable dels robatoris, amb pressupostos anuals, planificació avançada i, per damunt de tot, una rígida protecció laboral. Per tant, a canvi d’un nivell mitjà de crim pactat anual, els lladres mateixos s’encarregaven que qualsevol crim no autoritzat topés amb tot el pes de la Injustícia, que generalment era un pal amb claus clavats a la punta.


El sergent Colon devia trenta anys de feliç matrimoni al fet que la senyora Colon treballava tot el dia i el sergent Colon treballava tota la nit. Es comunicaven a través de notes. Ell li preparava el sopar abans d’anar-se’n, ella li deixava l’esmorzar ben calentó a dins del forn cada matí. Tenien tres fills grans, tots nascuts, suposava Vimes, com a resultat d’unes notes escrites amb una lletra la mar de persuasiva.


L’única raó per la qual no es podia dir que Nobby entrava dins del regne animal era perquè quan Nobby s’hi acostava, el regne animal fotia el camp.


Era un home menut, camatort, amb una certa retirada a un ximpanzé que no rebia mai cap invitació per anar a prendre el te.

    Tenia una edat indeterminada. Però si s’utilitzava com a mesura el cinisme i la desafecció per la vida, que és una mena de datació radiològica de la personalitat, devia tenir aproximadament uns set mil anys.

Tot i que en començar la novel·la la Guàrdia Nocturna ja existeixi, aquest títol relata com es va produir la seva refundació, just en el moment que el capità Sam Vimes estava tocant fons, gràcies al reclutament del llancer ras Safanòria, el nan més alt del món. El llibre ens introdueix a altres membres imprescindibles de la Guàrdia com són el sargent Colon i l’inenarrable caporal Nobbs, als que cal afegir altres importants presències habituals com són el Patrici Lord Vetinari, el bibliotecari simiesc de la Universitat No Vista o la mateixa Mort.


Dies després de l’aparició de «Guàrdies! Guàrdies!» ja tenim entre nosaltres «Igualtat de ritus», títol inicial de la sèrie de les Bruixes, que no trigaré a llegir. Això tot just acaba de començar i no puc estar més content!

4 comentaris:

  1. Me gusta tu reseña, aunque advierto cierto retintín respecto de la monarquía. ¿Acaso hay a un complot mundial para acabar con la Edad Media?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una percepció correcta, com dirien en anglès l'Edat Mitja ja ha superat de llarg la seva benvinguda.

      Elimina
  2. No li desitjo cap mal a Josh Kidby, però... Bé, si, li desitjo mal, que potser no li agraden el contingut dels llibres que en fa portades o de què va? Les portades de Maria Vidal no les trobo extraordinàries, però no fan mal a la vista.

    Els llibres de Pratchett es poden llegir de manera independent sempre i quan comencis pel primer de la respectiva sub-saga, tampoc no vulguis fer coses rares i començar per exemple pel Cinquè Elefant. Però com bé dius, recomanar a algú començar a llegir Prachett pel Color de la magia seria una bona manera per aconseguir que el nou lector no vulgui llegir res més de l'autor.

    Molt fan del “Pes de la injustícia”, en molts llocs bastant més pesada que el pes de la justícia. Molt fa també de les notes persuasives. En general molt fan de les descripcions originals de Pratchett. Quan sigui una mica menys jove crec que hauré de tornar a rellegir alguns llibres seus.

    PS: Perdona el retard en el comentari obligat en un post sobre Pratchett, però he estat molt embolicat perdent el temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sabia que estaves ocupat amb coses de Nadal; però també sabia que ja passaries a dir alguna cosa sobre el tiet Pratchett.

      Elimina