dimarts, 31 de desembre del 2013

En guàrdia permanent

Trollplotation!
Si en alguna cosa coincideixen gairebé tots els aficionats a Terry Pratchett i el seu Discworld és que (a) les cobertes dels seus llibres solen presentar un disseny horrorós i  (b) que el cicle de la guàrdia d’Ankh-Morpork recull algunes de les seves millors històries. Tot fent cas d’aquestes opinions espigolades a la “web” he llegit recentment “Guards! Guards!” i “Night Watch”, malauradament no en l’ordre que foren escrites, detall que ha sostret part del plaer de la lectura de la més recent (però no pas de l’altra). Per fer bé les coses hauria d’haver començat per “Guards! Guards!” que és precisament el llibre que inicia el cicle de la guàrdia.

Si calia demostrar la descurada i erràtica edició de les novel·les de Pratchett en espanyol no cal sinó contemplar el cas de “Guards! Guards!” que segons quina editorial el publiqui es titula “¡Guardias! ¿Guardias?” (Plaza & Janés) o “¡Guardias! ¡Guardias!” (Martínez Roca). A l’edició de Debolsillo que he llegit hi ha una sinopsi a la contraportada que parla d’una banda de nans que envaeix la capital i que no té res a veure amb el contingut del llibre. Culpa del becari, suposo.

“Guards! Guards!” (1989) és la vuitena novel·la de la sèrie Discworld i relata la forma com la vella i desprestigiada guàrdia de la ciutat recupera la seva autoestima i esdevé un cos policial d’acceptable eficiència ran de la crisi municipal produïda per l’aparició d’un enorme drac d’intencions annexionistes i dictatorials (res a veure (o tot a veure) amb l’Smaug de fa quatre dies). En el capità Sam Vimes, el protagonista del llibre, Pratchett parodia la figura arquetípica de l’home bàsicament decent que ha tocat fons, però que encara conté prou dignitat com per redimir-se si se l’estimula adequadament. Al seu voltant, els quatre (tres) arreplegats que formen la policia local. M’imagino que “Guards! Guards!” ha de ser particularment estimada pel fans més acèrrims de Pratchett, no tan sols perquè marca la primera aparició del carismàtic Vimes, sinó perquè també presenta en societat el sergent Colon, el caporal Nobbs i el nou recluta Carrot Ironfoundersson (en espanyol el tradueixen com a Zanahoria, que mai de la vida pot sonar igual de bé). En la meva ignorància, no responc sobre la rellevància futura de Colon; però el pudent i subhumà Nobbs, pur desafiament a les conclusions evolutives de Darwin, o Carrot, nan honorari, malgrat el seu metre vuitanta d’altura, constitueixen meravelloses troballes narratives que cal atribuir a Pratchett. A aquesta colla cal afegir com a policia honorari l'orangutan que exerceix com a bibliotecari a la universitat i la valquíria Sybil Ramkin, criadora de dracs de companyia i futura esposa de Vimes.

En mode absolutament escèptic “Guards! Guards!” fa riota grossa de les societats (suposadament secretes) formades per mascles (suposadament adults), plenes de complexos rituals sospitosament similars a la religió. Altres dards enverinats s’adrecen als orígens de la monarquia o al crim organitzat (cap relació). Com passa amb altres obres de la primera maduresa de Discworld, la comicitat i la inventiva s’eleven a la màxima potència; de vegades l’acumulació d’accions paral·leles que no saps cap a on van, atabalen una mica: Pratchett és un autor que sempre va una passa per davant del lector, però a casa meva això s’hauria de considerar un elogi.

“Night Watch” (2002), o “Ronda de nit” és la novel·la 29 de la sèrie i la primera que no té a la coberta un dibuix de Josh Kirby, fet que és molt d’agrair. El seu successor Paul Kidby, parodia el quadre homònim de Rembrandt  i en homenatge a Kirby el retrata allà on el mestre holandès va autoretratar-se.

“Night Watch” és una novel·la clàssica de viatges en el temps, d’aquelles on un personatge es trasllada als anys de la seva joventut i ha de fer els possibles per aconseguir que el seu futur no se’n vagi en orri. En aquest cas el viatger temporal és el cap de la guàrdia, Sam Vimes, qui haurà de fer de preceptor d’una versió immadura d’ell mateix. Per apreciar degudament el llibre és imprescindible estar familiaritzat amb moltes de les idiosincràsies de Discworld, perquè aquí es visiten les encarnacions primerenques de moltes d’elles, des del patrici Lord Vetinari fins el monjo Lu-Tze.

Com pertoca als llibres més recents del cicle, l’humor (tot i que persisteix) ha deixat pas a una visió amarga i profundament pragmàtica de l’ésser humà. La revolta ciutadana i les barricades als carrers remeten poderosament a “Les misérables” d’Hugo en qualsevol de les seves adaptacions, incloent-hi Carcer Dun, un criminal despietat que va iniciar la seva carrera robant una barra de pa.

El corol·lari d’aquest apunt és que l’equilibri entre tècnica i plaer resulta difícil d’assolir. I que ni en un tast a cegues seria capaç de decidir-me per l’un o l’altre. Bé, ara us estic dient una mitja mentida: res gaire aliè a l’ecosistema de Pratchett.

4 comentaris:

  1. a) Totalment d'acord
    b) Totalment d'acord. De fet com a saga en global es la millor.

    I tots els llibres de la guàrdia que estan entre mig d'aquests dos per quan? I els de després?

    Tots dos son bons. Però jo em decanto pel ronda de nit.

    - ¿De qué clase de refugiados estamos hablando?
    - Mayormente humanos, señor.
    - ¿Quieres decir que la mayoría serán humanos, o que cada individuo será mayormente humano? -quiso saber Vimes. Al cabo de una temporada en Ankh-Morpork, uno aprendía a formular preguntas como aquella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots arribaran, Pons, tampoc vull empatxar-me de Pratchett. I que tinguis un bon any!

      Elimina
  2. BON ANY NOU 2014.... ple d'esperances !!!

    IMMA i MIQUEL (Voltaires de pro !!!)

    ResponElimina