dilluns, 15 de març de 2021

El revers de la trama


L’editorial independent escocesa Canongate Books va iniciar l’any 2005 una col·lecció de novel·les breus en les quals coneguts escriptors oferien la seva visió personal sobre alguns mites antics de diverses cultures. La sèrie, en la qual han col·laborat al llarg del temps gent tan important com Jeanette Winterson, David Grossman, Ali Smith, Philip Pullman, Olga Tokarczuk o A. S. Byatt, va ser inaugurada entre d’altres per «The Penelopiad» de Margaret Atwood, una reinterpretació de la figura clàssica de Penèlope.


Penèlope, tal com la coneixem per «L’Odissea», és la imatge de la fidelitat conjugal. Mentre el seu marit Odisseu se’n va a la guerra i torna —fent més d’una marrada en el camí de retorn—, han passat vint anys, durant els quals l’esposa de l’heroi ha administrat la casa i criat el fill Telèmac, però també ha hagut de resistir l’assetjament dels pretendents que volen ocupar el tron d’Ítaca per via matrimonial. Penèlope demostra ser tan enginyosa com el seu marit, quan idea l’estratagema de la mortalla que teixeix i desteixeix periòdicament per postergar la resposta que els pretendents esperen. Odisseu retorna d’incògnit i es carrega la munió d’aspirants indesitjables, després ordena a Telèmac que pengi les dotze criades que havien fornicat amb els pretendents i només un cop acabada aquesta massacre es dóna a conèixer a la seva esposa.


Atwood, com seria d’esperar, troba que els motius de Penèlope —sempre mediatitzats per la intervenció del marit o del fill— no acaben d’estar clars, i sent també un particular neguit per la dotzena de serventes sacrificades. Decideix per tant tornar a explicar la història des del punt de vista de la reina d’Ítaca amb intervencions puntuals de les donzelles mortes; de fet la traducció castellana que va editar Salamandra es titulava «Penélope y las doce criadas». En la ficció d’aquesta novel·la Penèlope, morta fa segles i estadant a la passadora ultratomba dels grecs, ens parla des del present per refer una biografia que, com la de tantes dones de la història, va estar supeditada a les decisions dels homes. Sobrevisqué a un intent d’infanticidi per part del seu pare, patí el menyspreu dels joves enamorats, que preferiren la seva bella cosina Helena, i van casar-la als quinze anys sense gaire entusiasme. Va acabar lluny de casa, sotmesa ara a l’autoritat del marit, els sogres i fins i tot la dida del seu home.


Atwood dibuixa una dona que no se sent gaire atractiva (les impertinències de la bella Helena són difícils d’oblidar) i que es troba utilitzada com a moneda de canvi, però que és prou llesta per sobreposar-se a les dificultats i és capaç també de posar en solfa moltes de les idees adquirides. En el llibre predomina un humor irònic que es burla per igual dels deus, dels homes i de totes les figures d’autoritat en general. De tant en tant s’intercalen les intervencions de les serventes sacrificades que, més que com a  cor de tragèdia, actuen com a coristes de revista interpretant cuplets, cançons marineres i altre repertori frívol.


Tret d’un capítol en el que Atwood va intentar fer antropologia de saló amb la figura de les serventes (i que Mary Beard va considerar una collonada), «The Penelopiad» és brillant, lleugera i força divertida. No és una obra major de l’autora, però és molt llegidora, i no requereix coneixements previs sobre «L’Odissea». 

4 comentaris:

  1. ¿Sabías que hace años hubo movida entre Canongate y Julian Assange? Pues recientemente ha habido rifirrafe por aquí entre Louise Glück (Premio Nobel) y Pre-Textos.

    ResponElimina
  2. Sempre amb miro amb interès els llibres de la Margaret Atwood. Aquest no el coneixia i, naturalment, m'ha interessat. Però esperaré a que alguna editorial valenta tingui a bé traduir-la al català.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no m'equivoco, no existeix en català, i sent un llibre breu d'encàrrec (del 2006) potser no s'animen. Veurem!

      Elimina