dimecres, 3 de març de 2021

Escenes d’un matrimoni


Han estat suficients dues novel·les per deduir el «modus operandi» habitual de Maggie O’Farrell, és a dir: relat fragmentari, cronologia desordenada, diversitat de punts de vista i la sospita d’un misteri que s’anirà revelant de mica en mica. Es tracta d’una estratègia amb un suspens sostingut que propulsa la lectura, encara que, quan arriba el moment d’oferir respostes, aquestes no sempre estan a l’altura de les expectatives. Si primer va ser «L’estranya desaparició d’Esme Lennox», ara he llegit «Aquest deu ser el lloc» (l’altra editorial, març del 2017, traducció de Marc Rubió), un títol amb atractives ressonàncies de cançó de Talking Heads i pel·lícula de Paolo Sorrentino.


El llibre se centra en la parella impossible formada pel professor americà Daniel Sullivan i l’actriu retirada Claudette Wells, amagats del món en una casa aïllada al nord d’Irlanda. Una visita a Brooklyn per l’aniversari del seu pare propicia que Daniel comenci a recuperar parts del passat que tenia oblidades, com ara els fills del seu primer matrimoni, però també el destí d’una antiga nòvia, de la mort de la qual se’n sent responsable. Aquest ajust de comptes pendents provocarà una crisi en el seu matrimoni present i n’amenaçarà la pervivència. La lectura d’«Aquest deu ser el lloc» haurà de respondre doncs dues preguntes principals: com va morir realment Nicola Janks? i, més important, tenen en Daniel i la Claudette un possible futur plegats? Ja us avanço que la resposta a la primera qüestió és anticlimàtica, mentre que la de la segona és més aviat convencional.


Tot això, que explicat en ordre lineal té un interès relatiu, esdevé molt més excitant gràcies al condiment que afegeixen les anades i vingudes per la cronologia. Per contra aquest desordre temporal fa perdre una mica el sentit del temps que passa, de manera que no m’ha quedat clara la durada de l’absència de Daniel i si és suficientment llarga per justificar una amenaça de divorci.


I com que la novel·la té 476 pàgines i la història de la parella no dóna més de si, tindrem també fragments de la joventut de Daniel i de la carrera cinematogràfica de Claudette fins que va decidir desaparèixer (més J. D. Salinger que Greta Garbo), i capítols dedicats a cadascun dels seus fills i a diversos familiars, fins i tot un de la mare de Daniel quan era soltera. La rellevància de tot això és més aviat volàtil i hom se sent temptat de qualificar-ho com a palla (o, a tot estirar, com relats independents encoberts); s’aguanta sobre tot per la solvència d’O’Farrell a l’hora d’escriure per sobre de les possibilitats del material.


Un casament.

    Els nuvis són joves, s’acaben de llicenciar, i tenen aquesta mena de bellesa manifesta que els durarà unes quantes dècades més. Triomfaran; tindran fills guapos; tindran una casa de terres blancs, armaris plens d’objectes de cristall i cistelles plenes de joguines alegres. A les parets hi penjaran escenes d’aquest dia: fotografies dels seus antics jos a la vora d’un llac, en una filera artística amb la seva família, al centre del seu grup d’amics. La núvia, anys a venir, pensarà que tant de bo no hagués fet cas del consell de la seva germana respecte al color de l’ombra d’ulls. ¿És possible que la seva germana li esguerrés la imatge de manera deliberada aquell dia, el més important de la seva vida, suggerint-li el verd molsa, cosa que va fer que el to del cutis li quedés completament desmaiat? ¿O va ser sense voler? El nuvi no mirarà les fotografies gairebé mai, i quan ho faci quedarà parat de la quantitat de convidats que ja no veu —i que, en aquell temps, considerava persones crucials a la seva vida.

    El que cap dels dos podrà saber, mirant aquestes fotos de persones vestides de gala, abraçades les unes a les altres, mostrant la cara i el somriure a la càmera, és fins a quin punt el seu casament, celebrat tan poc després de la llicenciatura, amb vint-i-pocs anys, va desencadenar onades de por i paranoia entre els seus amics d’aquella època.

Amb tot, l’acumulació de punts de vista superflus acaba cansant i no s’entén què fa allà al mig un catàleg d’una subhasta amb fotografies incloses, o l’aparició d’una narradora nova que no hi pinta res, quan falten 50 pàgines per plegar. Tot em sonava gradualment com estratagemes per la dilació, així que he conclòs la lectura més irritat que satisfet. Em feia gràcia llegir-li el seu últim, «Hamnet», però crec que li donaré a l’O’Farrell unes vacances temporals.   

9 comentaris:

  1. "així que he conclòs la lectura més irritat que satisfet"
    jajajaja, aquesta és bona ¡
    Salut

    ResponElimina
  2. Vaja, seguim amb els dubtes. Et veig força crític, com és habitual. Em quedo amb la teva frase que tot s'aguanta per la solvència d'O'Farrell a l'hora d'escriure per sobre de les possibilitats del material. És cert que les històries que explica no són pas innovadores, potser tenen algun punt original, però ja les hem llegides molts cops. Ara bé, és interessant com les planteja i les voltes que els dóna, i té traça escrivint. Ja et vaig comentar que a casa ens està agradant força, potser més per com ho explica, que per allò que explica, ja et dic.

    Per cert, aquest no l'he llegit, però algunes dels teus comentaris m'han fet pensar en 'La mà que prenia la meva', així que potser aquests dos són molt semblants. Això és bo pels dos, per tu perquè pots prescindir-ne, i per mi perquè probablement aquest també m'agradarà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si et serveix de guia, aquesta va agradar molt en el club de lectura de Vic.

      Elimina
  3. Una duda: Puede que exista, pero yo no he encontrado referencia alguna en el blog de la "GUIA D'ESTELS...". ¿Se habrá comido tu ego el gato?

    ResponElimina
  4. La veritat és que em va molta ràbia els llibres en que s'inclou palla sense cap relació amb l'argument principal amb l'únic objectiu de fer un llibre més llarg. Me n'has tret una mica les ganes de llegir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si vols tastar l'O'Farrell, prova amb un llibre més curt.

      Elimina