dimecres, 31 de març de 2021

Orfes de la crisi


En un any en el qual l’exhibició cinematogràfica ha estat anòmala, per dir-ho d’una forma suau, «Nomadland» de Chloé Zhao s’ha erigit en la nineta dels ulls de tots els festivals (Venècia, Toronto, Londres…) i guardons (Globus d’Or, BAFTA, Oscar…) Basada en una obra de no-ficció de Jessica Bruder, segueix la peripècia de Fern, una dona de mitjana edat que, després de quedar vídua i veure com el poble on viu es converteix en fantasma pel tancament de la fàbrica de la qual obté el sustent, ven totes les seves pertinences i compra una autocaravana. En aquesta llar rodant, Fern es desplaça pels estats de l’oest mentre efectua treballs de temporera en activitats tan diverses com la recollida de la remolatxa o l’embalatge a Amazon, i pel camí va topant-se amb l’escalf i la solidaritat d’altres víctimes de la crisi econòmica, com ho és ella.


Cinema social, per tant, que retrata (sense quasi denúncia) els desposseïts i els orfes d’un sistema en el que no es dona prioritat al benestar dels seus components més febles. Conté també un component gairebé místic de filosofia de vida sota la doble empara de la ruta i la natura. Chloé Zhao, malgrat haver nascut a Pequín, sembla haver-se especialitzat en temes genuïnament americans, com ja demostrava a l’anterior «The Rider». Tendeix a presentar-ho tot lleugerament melangiós i desolat, però amb els grans horitzons del far-west no pot evitar que li quedi tot més aviat encisador. A més, pràcticament tots els personatges (la majoria no-actors que interpreten el seu propi paper) demostren ser tan bones persones que el conflicte és força infreqüent i només apareix en comptades ocasions. Per acabar de llimar arestes, el piano de Ludovico Einaudi acapara la banda sonora fins a fer-la enfarfegadora.


Si «Nomadland» s’eleva per sobre de la seva correcció és gràcies a Frances McDormand, que interpreta a Fern i amb la seva autenticitat habitual la converteix en un personatge real, de carn i d’ossos. Amb totes les meves prevencions he de reconèixer que el film agrada i que al final de la projecció van sentir-se alguns aplaudiments, un fet totalment inusual. 

2 comentaris:

  1. Mis conocimientos cinematográficos caben en un bolsillo. Suficiente para advertir que existen excelentes realizadoras y que la Academia aún tiene mucho que aprender en cuestiones de igualdad. Por otro lado, dice la estadística que -sin importar talento ni argumento- el oscar a la mejor película solo se obtiene en función de la recaudación en taquilla. Hoy por hoy el cine es un negocio incierto. Ya veremos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Zhao, de moment no crec que sigui excel·lent. De totes maneres els premis van per una banda i l'excel·lència per una altra.

      Elimina