dilluns, 29 de març de 2021

Escorrialles

Fins a un cert punt tranquil·litza llegir al pròleg d’Ignacio Echevarría que «Notas para unas memorias que nunca escribiré» (Lumen, març de 2021) estava corregit, aprovat i llest per anar a impremta abans que Juan Marsé morís l’estiu de 2020. Ens estalviem així la sospita de trobar-nos davant d’una aquelles habituals operacions de reciclatge de deixalles per part d’uns hereus desaprensius.


El volum es compon de dues parts ben diferenciades. La primera, titulada «Diario del año 2004», conté les anotacions que va fer el novel·lista durant aquell any en una agenda de les que contenen la planificació de tota una setmana. Marsé, sense un propòsit gaire definit (digueu-li experiment), s’havia forçat a omplir el migrat espai reservat a cada dia amb les seves activitats de la jornada. Tot i que va complir el compromís que s’havia imposat, consignant les seves rutines més aviat banals pràcticament tots els dies, no va deixar de posar en dubte el sentit de l’empresa.

No me pasa nada especial ni singular, nada importante, así que me pregunto una vez más qué interés pueden tener estas anotaciones para un hipotético lector. (Domingo, 18 de enero)


Y termino este sonso diario convencido más que nunca de la persistencia de mi desidia, mi absoluta desgana en bucear dentro de mí mismo. Queda bien demostrado que no hay asunto que me aburra tanto como hablar de mí mismo. (Miércoles, 5 de enero)

Marsé passeja el gos, compra cada dia El Mundo, El País i La Vanguardia per indignar-se amb el que opinen la majoria dels columnistes, diu que té ganes d’anar a nedar (però no hi va), controla els problemes de salut (que van en augment), comenta dels seus amics que repapiegen o estan borratxos i li dibuixa «batmans» al seu net petit. Tot i que no para de rebutjar invitacions de tota mena, se sent menystingut per tothom, pels uns per massa català, pels altres per massa espanyol, i mentre es fa el desmenjat frisa secretament pel Premio Cervantes. Un cau de contradiccions en definitiva, que de vegades confon les opinions abrasives per les que és conegut amb les rebequeries d’un iaio consentit.


La segona part recull el contingut de tres llibretes amb anotacions de dates molt diverses, totes del segle XXI: una miscel·lània de reflexions, idees per a contes, poemes satírics, comentaris sobre l’actualitat i expansió de les seves tírries particulars (la jerarquia eclesiàstica, els nacionalismes (d’aquí i d’allà), Baltasar Porcel, Carod Rovira, Juan Manuel de Prada, José María Aznar i un inacabable etcètera). Aquesta part, en ser més lliure, resulta més interessant i entretinguda, tot i que no serà tan satisfactòria pel lector tafaner com la primera.

He rechazado homenajes, cenas, invitaciones, honores académicos. Pero jamás he rechazado un premio en metálico. No soy tan imbécil. (4 de febrero de 2014)


El Rey ha abdicado. Me están inyectando desde la prensa y la televisión tales dosis de simpatía y adhesión a la Casa Real que me está saliendo una corona en los cojones. (5 de junio de 2014)


No soy nacionalista, no soy patriota, no soy catalanista ni españolista, no soy nada de eso. Solo soy —para entendernos— un rendido admirador del trasero de Jennifer López. (14 de octubre de 2014)


«España es una nación de naciones», insisten los gobiernos de Madrid, intentando cierta complicidad emocional con el nacionalismo catalán. ¡Pues vaya, estamos aviados! Porque en boca de los políticos —los de aquí y los de allá— una nación no deja de ser un coñazo sentimental, de modo que una nación de naciones será la madre de todos los coñazos. (13 de mayo de 2017)


Condena de un año de cárcel para la autora de un tuit burlesco (y muy burdo, sin la menor gracia) sobre el asesinato de Carrero Blanco. Así que la pesadilla postfranquista no se acaba nunca. Y vivimos esa pesadilla interminable gracias al prepotente y corrupto PP y gracias también a la cobardía legislativa y a la ineficiencia del PSOE. (7 de mayo de 2017)


«Autoficción» es la palabra más estúpida y mamarracha que usan hoy periodistas y agentes culturales de toda ralea. (9 de octubre de 2018)

Si bé aquí he intentat recollir algunes frases que m’han cridat l’atenció o m’han fet gràcia, el cert és que també hi ha molta provocació gratuïta, algunes ocurrències d’escassa categoria i un tractament d’amics i saludats mancat de tota delicadesa; detalls que no diuen res de bo sobre l’autor.  Deia al principi que el vistiplau de l’autor era tota una garantia a l’hora d’abordar la lectura d’aquestes «Notas…», però un cop verificada la relativitat del seu interès i qualitat, em pregunto si no és encara més trist constatar el poc criteri que exhibia l’escriptor en els seus últims anys, incapaç de destriar el metall de la ganga. 

2 comentaris:

  1. "You ask for the distinction between the terms "Editor" and "Publisher": an editor selects manuscripts; a publisher selects editors"

    M. Lincoln Schuster

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em temo que amb patums de la talla de Marsé no hi ha "publishers" ni "editors" que valguin: devia tenir patent de cors.

      Elimina