dimarts, 13 de juliol de 2021

Un hotel a la costa

Si bé Toni Sala és un autor molt apreciat per la crítica, sospito que no és tan admirat per una bona colla de lectors, a qui les seves històries de crueltat i mort suposen una barrera que en dificulta l’empatia. Potser el canvi de registre a «Una família» (l’altra editorial, maig 2021) contribuirà a reconciliar-lo amb un públic molt més ampli. Certament en aquest llibre Sala abandona la ficció i se centra en una crònica autobiogràfica sobre la seva família, i més en concret sobre els seus pares i el seu avi matern, a cadascun dels quals dedica una part diferenciada del llibre. Per escriure’l ha calgut que els seus protagonistes desapareguessin, de manera que, un cop la vida ha quedat clausurada, s’obri la possibilitat de reflexionar-la. 

Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant el seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim. Llegim els nostres pares a través nostre, però també ens llegim a través seu, ells també ens emmirallen. Si superem l’edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.

La família de Sala té poc de convencional. A la poca efusió sentimental d’un cert caràcter català s’hi afegeix la dedicació a l’hostaleria que força a un funcionament atomitzat i centrífug. Per això la comprensió de cadascun dels seus membres passa per una feina quasi detectivesca d’anàlisi de les diverses solituds.

L’afecte anava escàs. Hi havia jaciments, però sense els pous per arribar-hi. El cordó umbilical s’arrelava a terra, però era la corretja que lligava a un gos abandonat. Sentia els corrents subterranis. La vida familiar no existia. Vam fer un viatge per Espanya amb el sis-cents quan els tres germans encara érem massa petits per treure’n res, un viatge boirós, jo potser tenia quatre anys, només recordo els clàxons d’un embús al centre de Madrid i els xiulets d’un guàrdia urbà. No devien quedar ganes de repetir-ho. Un dia vam sortir a buscar bolets. No recordo res més. L’hostaleria implicava treballar els festius. La temporada baixa era molt llarga però no hi havia celebracions conjuntes, amb prou feines els regals de reis, i tothom dinava i sopava quan volia.

Té aquest llibre un interès suplementari de caire sociològic en retratar l’eclosió del negoci turístic a la Costa Brava durant els anys 50 i 60, en particular quan es parla de l’avi, que va ser una figura prominent dins de la societat civil de Sant Feliu de Guíxols i un promotor de diversos establiments d’hostaleria, entre els que s’inclouria una hípica on el mateix Toni Sala hi va treballar durant els anys de joventut.

No tot el contingut d’«Una família» m’ha interessat igual. El que menys, les passejades a cavall de l’autor i les seves aventures eròtiques amb amazones forasteres. La part de l’avi és la més farcida de dades i anècdotes, mentre que la del pare (potser a causa de la seva mort prematura) resulta una mica insuficient. En canvi la de la mare queda com la més profundament emocionant, sense necessitat d’emprar ni una gota de sentimentalisme. Sala és gairebé sempre un narrador poderós, de vegades incòmode, però mai adotzenat. Quedi constància que aquest llibre és el que més m’ha absorbit recentment i el que —ara que la meva atenció sovint flaqueja— més ràpid he llegit, amb diferència.

Avui aquesta tristesa em posa a dintre la meva mare. La mantinc a l’hotel, sola amb els gossos, preguntant-se a si mateixa, coincidint amb mi, vivint-nos, l’estranyesa, la tristesa de la tristor. Potser és desemparament, el mateix que detectem a la mirada de les bèsties, sense déus ni transcendències que els en puguin salvar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada