dimarts, 6 de juliol de 2021

Viure en pau; plantar patates i somiar

Els Mumin —la família de trols bonifacis que havien de proporcionar fama eterna a Tove Jansson— van fer la seva primera aparició en forma de llibre l’any 1945 i no trigaren gaire a fer-se raonablement populars, especialment quan van aparèixer les dues aventures següents els anys 1946 i 1948. El 1947 una adaptació en format de tira còmica es va publicar al diari d’esquerres Ny Tid, però els seus lectors van considerar aquells personatges massa burgesos pel seu gust, de manera que no se’n mantingué la continuïtat.

Pocs anys més tard, un cop els primers llibres van ser traduïts amb èxit al Regne Unit, el cap d’Associated Newspapers es va posar en contacte amb Jansson per proposar-li crear una tira còmica directament en anglès i no necessàriament adreçada als infants, ja que hi veia a la sèrie moltes possibilitats satíriques. Així fou com el 20 de setembre de 1954 es va iniciar a l’Evening News de Londres l’aventura «Moomin and the Brigands», els drets de la qual aviat es van vendre a altres periòdics europeus (i especialment escandinaus). Era el principi d’una experiència editorial que es prolongaria al llarg de vint anys i setanta-tres aventures. Al principi Tove s’ocupava del guió i del dibuix, però a partir de 1957 va comptar amb la col·laboració del seu germà Lars, a qui l’any 1960 en va cedir l’autoria completa. 

Si bé les històries dels Mumin sempre segueixen una lògica pròpia i difícil de preveure (i totes comencen invariablement amb un primer pla del paner rodó de Mumin, cosa que sona totalment apropiada), les dues primeres —«Mumin i els bandolers» i «Mumin i la vida familiar»— semblen una mena d’improvisació prèvia, on se succeeixen els esdeveniments sense cap estructura narrativa. Per exemple, a «Els bandolers» Mumin es queixa perquè 15 hostes i família li han ocupat la casa i poc després li arriba una munió de parents pobres que també s’hi volen allotjar. Després d’intentar diversos mètodes, aconsegueix foragitar-los amb l’ajuda del nauseabund Stinky; però aquest nou hoste comença a menjar-se la casa i Mumin ha de buscar un nou habitatge. Li regala una rosa a un policia perquè l’ajudi a trobar casa i aquest el fica a la presó per haver tallat la flor. Mumin tancat a la cel·la s’exclama: «Quina amabilitat per part seva donar-me una nova casa!» Aquesta bonhomia desarmant del protagonista és la tònica que fa aquestes aventures tan entranyables.

Després d’haver conegut a la seva xicota, la senyoreta Snork, i de recuperar els seus pares llargament perduts, Mumin inicia les seves històries mínimament estructurades amb «Mumin a la Riviera», que ja prefigura l’etern conflicte en el que es troba immersa aquesta família de trols: la seva lluita per dur una vida plàcida i contemplativa, contínuament amenaçada per agents externs d’idees fixes. A la Riviera són les pretensions frívoles de l’alta societat, a «Les aventures hivernals d’en Mumin» és la dèria per practicar l’esport del senyor Dinàmic, a «La minyona de la Mare Mumin» és la veïna la que els força a contractar una noia de fer feines que els acaba amargant l’existència i a «En Mumin comença una nova vida» és un profeta visionari els que els abdueix amb ideals peregrins dels que aviat s’en penediran.


Tot aquest recull de peripècies sorprenents, imaginatives, benhumorades, semblen compartir un únic missatge que es resumiria en el lema «tranquil·litat i bons aliments». Per gaudir-les cal deixar els prejudicis a la porta i deixar-se dur per les lleis de la destarotada i simpàtica lògica «janssoniana», precursora per algunes dècades del molt idiosincràtic univers d’Hayao Miyazaki. Un plaer, per tant, per a grans i petits.

Coco Books de Barcelona té publicats en català i castellà dos volums amb les primeres vuit aventures. Com que les edicions són de 2014 i 2015 no sembla que el projecte hagi de tenir continuïtat. És una pena, però almenys serveixen com a tast introductori i, si enamoren (com hauria de ser el cas), caldrà acudir als originals.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada