L’humor anglès no és el que era (1)

Tradicionalment s’identificava l’humor anglès amb un tipus d’humor discret i elegant que defugia la grolleria i el subratllat per afavorir la ironia i l’«understatement» (que és tot el contrari de l’exageració); el menys és més (divertit), en definitiva. Una actitud que lligava molt bé amb el caràcter flegmàtic que ha de tenir tot britànic i que té la seva màxima representació (si hem de fer cas a «The Crown») en la frigidesa sentimental de la seva monarca. Segurament —i amb permís d’Evelyn Waugh— l’autor que exemplificava millor aquest tipus d’humor era P. G. Wodehouse amb els seus aristòcrates sapastres i els seus majordoms providencials que tot ho acabaven arreglant a l’última plana.

Però des de l’apogeu de Wodehouse als anys 30 del segle XX ha plogut molt, com es pot comprovar mirant sèries humorístiques britàniques dels anys 70 en endavant, cosa que es pot fer per exemple a partir de l’oferta del catàleg de Filmin. Una de les que conserven una reputació més alta és aquella «Fawlty Towers» (1975 - 1979) que van escriure a quatre mans John Cleese i Connie Booth entorn de les trifulgues esdevingudes a l’hotel titular. Considerada, segons el British Film Institute, la primera de la llista entre els 100 millors programes de la televisió britànica, i elegida com a millor sitcom d’aquesta televisió per un panell d’experts, és evident que la seva bona premsa és inapel·lable. Per descomptat, encara que estigui poblada per ex-militars pomposos i agradables pensionistes addictes al «crochet», aquesta no és una mostra d’humor anglès tradicional, com la presència de John Cleese ja ens hauria d’haver advertit. De fet, l’exagerat to de farsa de «Fawlty Towers» connecta directament amb el món dels pallassos, on Basil Fawlty i el cambrer Manuel representen a la perfecció els papers del clown i l’august respectivament. ¿Gosaré dir aquí que una revisió recent d’aquest programa ha acabat en franca decepció? No sé si pateixo un dèficit de sentit de l’humor, però totes les seves pallassades estridents em van semblar adreçades a infants de poca edat. I, tot reconeixent l’eficàcia còmica de la gestualitat frenètica de John Cleese, hi ha quelcom de molt barat en aquest humor que es basa en la incompetència lingüística d’un dels personatges, una burla que probablement avui es titllaria de xenòfoba.

La sàtira política va tenir amb «Sí, ministre» una mostra canònica de l’humor anglès clàssic, mentre que en el segle XXI aquesta parcel·la se l’ha apropiat Armando Ianucci, adepte a l’escola Aaron Sorkin de diàlegs accelerats en foc creuat. «The Thick of It» de 2005 bé podria ser la resposta cocaïnòmana i grollera de «Sí, ministre», posteriorment llimada i adaptada al gust americà a la més digerible «Veep». En dues ocasions he intentat veure-la —«The Thick of It», s’entén— sense aconseguir passar del primer capítol de la primera temporada. Potser tinc un problema amb la velocitat dels diàlegs i la seva complexitat conceptual, que em fa desconnectar als pocs minuts de comprensió amb prou feines parcial.