Una setmana amb la mare

El grec Theodor Kallifatides va emigrar a Suècia als vint-i-sis anys i hi ha viscut des de llavors, tot llaurant-se una sòlida carrera literària en la seva llengua d’adopció. En un curiós cas d’escriptor bilingüe ell mateix ha traduït les seves obres al grec, tot i que la seva popularitat sembla raure sobre tot en el país escandinau. Per misteris de la política editorial en els darrers anys ens ha arribat un degoteig constant dels seus llibres més recents, com aquest «Mares i fills», traduït del grec per Montserrat Camps i publicat per Galàxia Gutenberg l’octubre de 2020.

El llibre s’articula com una crònica de la visita que un Kallifatides de seixanta-vuit anys fa a la seva mare de noranta-dos i que viu encara a Atenes. Conscients que potser serà la darrera vegada que es veuran en vida, la convivència pren un to transcendental que el retrobament amb la quotidianitat més familiar a penes dissimula. Paral·lelament l’autor llegeix unes memòries escrites pel seu pare i els fragments van intercalant-se als capítols, confrontats amb els records viscerals de la mare i els comentaris més informats del fill. La concisa autobiografia del pare —nascut el 1890 i mort als anys 70— ens ofereix un valuós testimoni que permet recórrer la molt accidentada història de Grècia durant el segle XX.

Kallifatides per la seva part es deixa dur per la nostàlgia, passeja pels barris de la seva joventut, retroba vells amics i reflexiona sobre les diferències que aprecia entre les societats sueca i grega. Curiosament —i no sé si és una característica típicament hel·lènica— l’escriptor se sent connectat per una tradició de segles amb la mitologia i les llegendes del seu país, de les quals en percep la presència en mil-i-un detalls dels costums del present.

Però, tot i ser això interessant, informatiu i ben observat, on «Mares i fills» ens roba el cor és en el retrat d’aquesta mare anciana que s’entesta a tractar el seu fill de la tercera edat com si fos encara un infant. Homenatge a la mare universal (o específicament mediterrània), sobreprotectora, nutrícia i absolutament intervencionista, aquest llibre esdevé irresistible per raons tan tramposes com fàcils de compartir. Diuen que de mare només n’hi ha una, però paradoxalment la majoria en tenim. Seran totes la mateixa?

Ara. Quan vam entrar a casa, es va deixar endur per l’alegria que, com sempre, anava barrejada de llàgrimes.

Però jo ja sé què haig de fer.

—Què és el que fa tan bona olor, mama?

Immediatament se li il·lumina el rostre i s’eixuga les llàgrimes. Una expressió que no he vist mai en ningú més li sorgeix a la cara. Com la puc descriure?

És passatgera, apareix de manera inesperada i desapareix d’una manera igualment inesperada. Acluca els ulls, parpelleja amb les pestanyes, arruga els llavis, arruga el nas, té la mirada serena però amb una punta de malícia, com si em digués, tu no m’enganyes, soc la que et va parir, et conec de memòria i de cap a peus, de tant en tant deixo que m’enredis, però no perquè siguis més llest, sinó perquè t’estimo, molt, i n’has de treure algun profit, d’això, però no te’n facis gaires pagues.

De fet, no és pas estrany que no hagi vist aquesta expressió en ningú més. Només tinc una mare.

Això que fa tan bona olor és una cosa que està cuinant, al forn, és clar.