L’humor anglès no és el que era (i 2)

Si parlem d’innovadors de l’humor anglès, caldrà mencionar Ricky Gervais i la seva «The Office», emesa per la BBC entre 2001 i 2003. Una «sitcom» en format de fals documental —un recurs que llavors no era gaire freqüent a la televisió— sobre la quotidianitat laboral a una oficina d’una empresa paperera a l’àrea metropolitana de Londres. Els dotze capítols que conformen les dues temporades retraten de forma implacable la grisor dominant del treball administratiu, un entorn on qualsevol alteració, per mínima que sigui es contempla com a motiu per la diversió i com a forma d’escapar a la desesperació.

Enmig d’aquest ambient nociu destaca la figura de David Brent (Ricky Gervais), el cap de l’oficina, que es considera competent, enrotllat, respectat i molt graciós, encara que pels seus subordinats sigui sovint una presència pueril, inoportuna i ofensiva. La vergonya que provoquen moltes de les seves iniciatives entre el personal de l’oficina, no solen trobar altra resposta que una mortificació callada, de manera que David persevera en els seus errors sense cap correctiu que l’aturi. Aquestes situacions produeixen una incomoditat que es transmet a l’espectador i que només es pot resoldre en una rialla nerviosa; un humor basat en el malestar, en definitiva.

No gaire més tranquil·litzador és Gareth Keenan (Mackenzie Crook), fidel suport de David i atent vigilant del compliment de la normativa, amb un passat a l’exèrcit i un aspecte inquietant de mort vivent. Fins i tot la subtrama amorosa entre Tim (Martin Freeman) i Dawn (Lucy Davis) es desenvolupa de forma exasperant, entre l’avorriment de l’una i la manca d’empenta de l’altre. Només als últims moments del doble episodi especial de Nadal amb el que va concloure la sèrie s’entreveu un final feliç per a la parella d’enamorats, única concessió al to avinagrat predominant arreu.

Sobre la versió americana de «The Office», una de les meves «sitcom» favorites de tots els temps, n’hauré d’escriure un d’aquests dies; però ja us adverteixo que es tracta d’una bèstia molt diferent de la bomba d’àcid sulfúric de Gervais i potser exemplifica a la perfecció la distància que hi ha entre el Regne Unit i els Estats Units (dos països separats per una mateixa llengua, com crec que deia George Bernard Shaw). 

Molt més típica és «Inside No. 9», una sèrie formada per capítols independents que des del 2014 escriuen i interpreten Reece Shearsmith i Steve Pemberton. Encara que els seus episodis siguin molt diferents, tots ells estan relacionats amb l’humor negre o amb un toc pervers, tots ells tenen un final sorprenent (i estan ambientats en espais físics que d’alguna manera estan lligats amb el número 9). La sisena sèrie, datada aquest 2021, consta de sis capítols que delaten un cert cansament de la fórmula que tant d’èxit els havia proporcionat fins el moment. Això es percep tant en alguns arguments excessivament rebuscats com en algunes confessions explícites de fatiga per part dels personatges.

«Wuthering Heist», l’episodi que obre la temporada, constitueix un exemple perfecte d’excentricitat una mica gratuïta en explicar les traïcions que s’intercanvia una banda de gàngsters amb el llenguatge de la «commedia dell’arte». També resulta forçada la situació de «Lip Service», on un home contracta una lectora de llavis perquè espii la seva dona, possiblement adúltera, des d’una habitació d’hotel. A «Hurry Up and Wait» un actor espera en una caravana el moment de la seva intervenció acompanyat de la gent que hi viu habitualment. S’està rodant un drama criminal sobre la desaparició d’un nen que es va produir en aquest veïnat anys enrere. Encara que la premissa no sigui precisament simple, aquest és dels episodis que més m’ha agradat i conté la divertida intervenció d’Adrian Dunbar («Line of Duty») fent d’ell mateix.

Més convencional és «How Do You Plead?», on un advocat moribund (Derek Jacobi) descarrega la seva consciència culpable en presència del seu cuidador. O «Simon Says», en el que (a la manera de «Misery») un fan d’un drama televisiu força el seu guionista a que forci el final de la sèrie. En quant a «Las Night of the Proms», que vol ser una sàtira sobre els partidaris del «Brexit», pinta uns nacionalistes anglesos tan tòpics i tan d’una peça, que produeix una mica de vergonya aliena, més pel guió que pels personatges.