Filmoteca forçosa (79)

RRR (S. S. Rajamouli, Índia 2022 (Netflix))

Melodramàtica, maniquea i candorosa fins a extrems que costen de creure, però també espectacular fins al deliri. L’epopeia d’un parell de lluitadors contra l’imperi britànic, convertida en la millor pel·lícula de super-herois de la temporada. Tremenda. (9)

Dirty Pretty Things/Negocis Ocults (Stephen Frears, Regne Unit 2003 (HBO max))

Retrat d’un Occident multiètnic i ple de treballadors immigrants explotats. Una mica irreal, però ben lligada. I amb Sergi López fent de dolentíssim. (7)

Mission Impossible: Ghost Protocole (Brad Bird, USA 2011 (Amazon))

Primer cop que la franquícia recupera el treball en equip de la sèrie televisiva original, que era el seu gran tret distintiu. Apart d’això, un entreteniment de primera categoria i sense cap efecte secundari. (8)

Operation Mincemeat (John Madden, Regne Unit 2020 (HBO max))
Reconstrucció d’una de les operacions més rocambolesques de la Segona Guerra Mundial. El cinema britànic de prestigi en una de les seves facetes més encarcarades i tedioses. Hi surt Pep Tosar. (5)

Thief/Lladre (Michael Mann, USA 1981 (Filmin))

Brillant debut de Mann en el llargmetratge. Un thriller nocturn, lacònic i amb tones d’estil. James Caan fa el paper de la seva vida. (8)

Grosse Freiheit/Gran llibertat (Sebastian Meise, Alemanya 2021 (Filmin))

Aspre drama carcerari que ens recorda que els actes homosexuals van ser punibles a tota Europa fins fa quatre dies. Llàstima d’un final que sembla ser una defensa de la repressió. (7) 

Bocamolla

Habituats com estem a conèixer la història dels Estats Units millor que la nostra, la paraula "Watergate" no ens és desconeguda i fins i tot sabem relacionar-la amb la caiguda del president Richard Nixon a mig mandat. Si els detalls concrets de cas se'ns escapaven, aquí tenim la sèrie "Gaslit" del canal Starz per refrescar-nos-els. En aquest cas la història posa el focus en Martha Mitchell, esposa del Fiscal General i dama coneguda per no tenir pèls a la llengua. Malgrat la seva militància en les files republicanes, la seva incontinència verbal i la seva afició per ser el centre d'atenció la dugué a revelar dades confidencials que precipitaren la destitució del president.

El to del relat és exagerat i fins i tot grotesc; i com que amb les desventures del matrimoni Mitchell no hi havia prou per omplir vuit capítols de gairebé una hora, ha calgut incorporar altres personatges de la trama, de vegades com una vinyeta expandida —el cas del vigilant de seguretat Frank Wills—, d'altres com una subtrama propera al deliri —la del cap dels espies G. Gordon Liddy—. Tenen una mica més de consistència el fiscal John Dean (encarnat en el guapo Dan Stevens) i la seva esposa (l'estimulant Betty Gilpin).

Però "Gaslit" és sobretot el xou del matrimoni Mitchell. Sean Penn, està irreconeixible en la seva caracterització de John N. Mitchell (vegeu si no la foto de dalt) i et fas creus de com han aconseguit la miraculosa transformació. Mentrestant Julia Roberts, sense tenir una gran semblança amb la Martha real, devora la pantalla en cadascuna de les seves intervencions. Per això és una estrella. La sèrie potser no és gaire bona, però per veure el treball de l'actriu ja justifica la pena.

Neix un continent

L’historiador britànic especialista en afers russos Orlando Figes firma amb «Los europeos» (Taurus, 2020, traducció de María Serrano) una ambiciosa obra que fa la crònica de com els avenços tecnològics del segle XIX connectaren els diversos països europeus i aconseguiren crear un sentiment de comunitat internacional. L’aparició de les xarxes ferroviàries, de la litografia, el telègraf i la fotografia van fer empetitir les distàncies i facilitaren l’expansió de la cultura.

Amb una menció detallada de totes les arts —pintura i escultura, literatura, òpera, teatre, música—, «Los europeos» para especial atenció en els factors econòmics que intervenen en la feina dels creadors. L’establiment dels drets d’autor a tots els països és una lluita que s’inicia precisament a mitjans del segle XIX, com ho és igualment el combat contra la pirateria. La implantació d’un repertori dins dels teatres d’òpera, repertori que ha sobreviscut fins els nostres dies, també és una conseqüència de la percepció de drets per part dels compositors.

De fet tot el llibre va ple d’aquestes inesperades relacions de causa i efecte. Per exemple, l’aparició dels viatges en tren propiciaren un tipus de lectura breu adaptada a la durada del trajecte, d’aquí la popularització del gènere contístic. I en un diferent ordre de coses, la irrupció de l’impressionisme i la pintura a l’aire lliure van motivar la invenció de la pintura en tub, un tipus d’envàs que després utilitzaríem per dentifricis, pomades i altres tipus de cremes.

Encara que sorprengui, no va ser fins aquests anys que es va començar a honorar la figura de l’artista amb funerals multitudinaris, dedicació de monuments i inauguració de cases-museu. També va ser el moment del naixement del modern marxant d’art, monopolitzador de determinats artistes i especulador amb les seves obres. Curiosament, moltes de les novetats que descriu «Los europeos» és una situació que es va prolongar amb petites variacions fins les acaballes del segle XX i que actualment semblen vestigis d’un món que s’acaba. 

Com indica el subtítol «Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita» aquest assaig s’articula a través de tres personatges cabdals del segle XIX: la famosa cantant, compositora i pedagoga Pauline García, el seu marit Louis Viardot, historiador i crític d’art, i l’escriptor rus Ivan Turguenev. Aquest tercet, unit durant més de quaranta anys per lligams amistosos i sentimentals, recorre bona part de la segona meitat del segle tenint tracte amb algunes de les seves figures més prominents. Gent com George Sand, Hector Berlioz, Eugène Delacroix, Victor Hugo, Charles Dickens o Gustave Flaubert freqüentaven els seus salons. A través de les seves cartes i dels seus diaris íntims la història s’humanitza i Figes la fa enormement amena. Encara que el símil estigui més que gastat, «Los europeos» es llegeix talment com una novel·la: la combinació perfecta d’informació i diversió que segurament farà les delícies d’una àmplia comunitat lectora.

Serp d’estiu per a l’hivern

La cosa promet: una regió d’aiguamolls aclaparada per un cel permanentment gris, una nena ofegada i una criatura llegendària que habita sota les aigües i atemoreix els pobladors de la regió. Una vídua recent (Claire Danes) amb inclinació per la paleontologia investiga el cas amb la inesperada ajuda del molt il·lustrat capellà local (Tom Hiddleston). El plantejament de «The Essex Serpent» (Apple TV+), adaptació de la novel·la homònima de Sarah Perry, no podria ser més engrescador. Hi ha un misteri per resoldre —existeix realment el monstre?, hi ha algun assassí ocult que treu profit de les llegendes locals?, o bé ha estat un accident fortuït?— i al mateix temps es produeix un enfrontament entre l’esperit científic i el fanatisme religiós en una època dominada per les noves teories darwinianes.

Abans que acabi el segon capítol les esperances hauran sigut àmpliament defraudades, quan descobrim que aquesta és bàsicament una història d’amors gòtics, que podria haver escrit una de les Brönte si hagués tingut nocions de medicina moderna, de socialisme i de trastorns de l’espectre autista. De peripècia escassa i puntualment histèrica, «The Essex Serpent» va transcorrent davant la indiferència de l’espectador. Potser la presència de Danes, amb un rostre avinagrat que no convida a l’empatia, no ajuda gaire, com tampoc no ajuda el doctor xitxarel·lo que fa Frank Dillane, de manera que el pobre Hiddleston ha de carregar una responsabilitat excessiva com a principal focus d’interès.

Per acabar-ho d’arreglar la resolució del misteri és absolutament anticlimàtica: de fet, el misteri no era tal, o sigui que aquí algú ens ha estat prenent el pèl. Com que la novel·la de Sarah Perry compta amb excel·lents credencials, vull creure que sobre la pàgina escrita aquestes febleses passen molt millor.  

Superàvit de súpers (i 2)

Per continuar fent bullir l’olla a la tercera temporada de «The Boys» (Amazon Prime) també es treuen de la màniga un nou equip de super-herois. Habitualment a la sèrie hi ha els Seven —un equip de set super-herois que treballa al servei de la companyia Vought International i que en la intimitat no són tan heroics com pretenen— i The Boys, un grup de marginats sense poders especials que vigilen que cap súper abusi de les seves prerrogatives. Ara s’incorpora l’equip Payback, antics col·laboradors de la CIA que ara viuen retirats. No cal preocupar-se gaire per ells, perquè abans que acabi la temporada hauran sigut eliminats tots. Sí, aquí passa com a «The Umbrella Academy», que (amb tota l’arbitrarietat possible) sempre sobreviuen els protagonistes. «The Boys» s’ho poden fer perdonar, perquè es tracta d’una sàtira ferotge que qüestiona la pròpia essència de les narratives superheroiques i revela els seus components més feixistes.

De fet Homelander, el cap visible dels Seven, amb els seus discursos demagògics i patrioters, els seus somnis de poder i un comportament immoral que ja no oculta sinó que exhibeix orgullosament, sembla la contrafigura paròdica del president Donald Trump. Tot i que The Butcher, el líder de The Boys, combina la figura tràgica de l’antiheroi amb una brutalitat venjativa que en aquesta temporada es veu realçada per un sèrum prodigiós que li confereix poders temporals.

Però si en alguna cosa destaca aquesta tercera de «The Boys» —més enllà d’algunes sorpreses del guió, d’un número musical i unes escenes d’animació— és com de passades de voltes que estan les situacions. Es diria que les regnes de la sèrie han passat a mans d’un adolescent hiper-hormonat. Espereu-vos relacions sexuals desballestades, excés de culs i tites i, al mateix temps, cossos desmembrats i sanguinolents. Si el component crític no fos suficient, aquests excessos podrien servir com a recomanació per aquells que no es conformen amb mitjanies.

Superàvit de súpers (1)

Atès que estan protagonitzades per éssers pràcticament invencibles, les històries de super-herois solen tenir un handicap seriós, si volem fer-les interessants. El recurs més freqüent és fer que el protagonista perdi temporalment els poders i passi unes estones de calvari abans no es refaci; alternativament podem enfrontar l’heroi amb un nou antagonista de facultats equivalents, el que proporcionarà una batussa de llarga durada amb possible resultat de taules. Dues sèries súper-heroiques, que són adaptació d’un còmic i que ja van per la tercera temporada, han optat per augmentar la nòmina de personatges amb poders.

A «The Umbrella Academy» (Netflix) ja vam veure al final de la temporada anterior que els germans Hargreaves havien anat a parar a una línia temporal on havien sigut substituïts per set homòlegs, coneguts com «The Sparrow Academy». La prevista confrontació entre els uns i els altres no dona tant de joc com es podria pensar i els Sparrow van sent eliminats abans que ens haguem familiaritzat amb els seus poders (i amb les seves cares). Passen un munt de coses extravagants (i fins i tot imaginatives), totes relacionades amb els viatges en el temps i, per culpa de «la paradoxa de l’avi», apareix un «kugelblitz» (no pregunteu). Alguns personatges moren, altres queden mutilats. També s’acaba el món. De fet en aquesta sèrie ja és costum que hi hagi un apocalipsi cada temporada.

Però tot això no té ni conseqüència ni importància, perquè ja és sabut que a l’últim episodi la sèrie fa reinici —els morts ressusciten, els membres perduts es regeneren— i tot queda més o menys com al començament. Un cop has après com funcionen les trames, és difícil posar-hi gaire interès, ja que tens la certesa que no hi ha res irreparable: la disposició d’ànim ideal per generar indiferència.

El més notable d’aquesta temporada (que serà l’última que penso mirar) és la transició del personatge de Vanya, que ara es dirà Viktor, i que correspon al procés de reassignació de gènere seguit per Ellen Page per esdevenir Elliot Page. La transformació és presentada amb total normalitat i amb plena acceptació per part dels seus germans a la ficció. Però, esclar, com a un dels pocs al·licients per mirar «The Umbrella Academy», queda veritablement pobre.

Deixo "The Boys" per a demà.

A l’ombra de l’homenot

Les biografies de les grans figures del passat són sovint d’una incompleció exasperant, tant més feridora quan més gran és aquesta figura. És el cas per exemple de William Shakespeare, un dramaturg cabdal i tanmateix protagonista d’una vida plena de llacunes i de zones d’ombra. Aquest cúmul de dades ignorades  —on va estudiar?, què va fer entre 1585 i 1592?, qui va ser l’inspirador dels sonets? quina fou la causa de la seva mort?…— ha servit com a font de conjectures tant als historiadors com als literats, que no han dubtat a oferir teories plausibles sobre tot allò que desconeixem. Una de les qüestions més debatudes és la relació que va mantenir l’escriptor amb la seva família —la dona i els tres fills—, ja que aparentment els va deixar aparcats a Stratford mentre ell feia carrera a Londres. Va ser Shakespeare un marit absentista i un pare negligent? Sabem que va retornar al seu poble natal per passar-hi els tres últims anys de vida, que va fer testament a favor de la seva filla gran i que a l’esposa li va deixar en herència el seu «segon millor llit», el que sembla indicar la prioritat dels seus afectes.

La irlandesa Maggie O’Farrell proposa a Hamnet (l’altra editorial, traducció de Marc Rubió Rodon) la seva pròpia versió de la història familiar de William Shakespeare, i ho fa des del punt de vista de la muller i dels fills que, per descomptat, és la perspectiva menys habitual. De fet, en cap moment de la novel·la apareixen les paraules «William Shakespeare» i, quan cal mencionar-lo, es fa sempre a través del paper que fa en relació als altres: el fill, el marit, el tutor… Igualment l’esposa, tradicionalment coneguda com a Anne Hathaway, és anomenada Agnes (nom amb el que era referida en alguns documents). No per això hi ha cap ambigüitat sobre les persones de les quals O’Farrell escriu, ja que el llibre s’inicia amb aquesta «Nota històrica» ben fàcil d’entendre: 

Durant la dècada del 1580, una parella que vivia a Henley Street, Stratford, va tenir tres fills: la Susanna i, després, el Hamnet i la Judith, que eren bessons.

El nen, el Hamnet, va morir el 1596, quan tenia onze anys.

Uns quatre anys després, el pare va escriure una obra de teatre titulada Hamlet.

Hamnet esta formada per dues parts. La primera, considerablement més llarga, combina escenes del festeig i els primers anys de matrimoni de Will i Agnes amb els esdeveniments de la jornada que va concloure amb la mort de Hamnet. La segona part descriu el procés de dol que viuen els pares i com aquesta pèrdua serveix de font d’inspiració per escriure Hamlet, un fet que té escassa base històrica però que proporciona a la novel·la un preciós final. Malgrat el títol, el noi té una importància més aviat circumstancial, i és la seva mare la veritable protagonista. O’Farrell sembla voler defensar l’Agnes i conferir-li una importància que va més enllà del paper de mare dels fills del bard. D’ella en fa una dona tan salvatge com atractiva, coneixedora dels secrets del bosc i dotada de poders profètics, una mena de bruixa benigna, temuda i admirada.

Apart d’aquest retrat, també resulta molt creïble l’enamorament de l’Agnes i en Will. O’Farrell és en general molt bona en la descripció dels detalls quotidians, que omple de sensualitat (olors, colors, tactes) i d’un sentiment d’intimitat. De vegades li falla una mica el factor sorpresa, perquè durant molts trams del llibre ja sabem cap a on està anant; però els moments on troba l’emoció estan garantits. Hamnet és una novel·la dotada de màgia certa. No em sorprèn que vagi acumulant edicions i lectors agraïts. 

Ella contra el món

Anne Lister per Joshua Horner

Anne Lister (1791 - 1840) va ser una terratinent de Yorkshire (Anglaterra) que ha passat a la posteritat pels seus extensius diaris (26 volums i més de 5 milions de paraules), on de forma sovint encriptada exposa els seus interessos econòmics, les seves opinions polítiques i, molt especialment, les seves relacions amoroses amb altres dones, que descriu amb molt detall, tot incloent-hi les seves estratagemes de seducció. Per aquest motiu s’ha considerat Lister com a primera lesbiana moderna, un títol certament arbitrari, però que no deixa de ser un premi al seu treball documental.

Un personatge tan llaminer havia de caure tard o d’hora en el terreny de la ficció històrica, i és així com tenim la sèrie «Gentleman Jack» (BBC i HBO max) creada per Sally Wainwright i amb l’insubstituïble protagonisme de Suranne Jones. El primer episodi ens presenta Anne l’any 1832, quan ha de retornar a Yorkshire perquè acaba d’heretar les propietats del seu oncle, atès que el seu pare és considerat incompetent per administrar qualsevol patrimoni. Apart de les finques, l’herència inclou també una mina de carbó que està sent secretament espoliada per uns veïns. Mentre Anne malda per fer productives les seves possessions, coneix Ann Walker, una veïna rica de la qual s’enamora i amb la que intenta aparellar-se malgrat les dificultats de tot tipus que s’interposen en els seus plans.

Per descomptat, gran part dels obstacles es deuen als prejudicis dels seus veïns, que no estan acostumats a veure una dona que adopta rols actius tradicionalment destinats als homes i miren amb suspicàcia les relacions particulars que manté amb altres dones. Però de vegades els problemes sorgeixen de la gelosia d’antigues amants que no accepten el fet de ser postergades, situació que suggereix l’existència a l’època d’una xarxa secreta de dones que estimaven a altres dones. El més interessant de l’actitud d’Anne és la seguretat (una mica suïcida) que exhibeix, convençuda que l’honorabilitat dels seus gestos i sentiments acabarà proporcionant-li el merescut respecte de la societat.

Un detall que honora «Gentleman Jack» és que no intenta fer d’Anne Lister una heroïna de l’alliberament sexual, com li agradaria al punt de vista progressista dels nostre segle XXI, sinó que la presenta com a típica representant de la classe benestant, amb idees polítiques conservadores i un capteniment a vegades despòtic amb el personal del servei. Anne no és perfecta: pot ser impetuosa, indelicada, fràgil, autoritària, manipuladora i contradictòria, però per això mateix molt humana. Ja he dit que Surane Jones en fa una veritable creació i no es concep la sèrie sense ella, tot i que està molt ben envoltada per clàssics com Gemma Jones i Timothy West, més la Gemma Whelan de «Joc de trons» i la Sophie Rundle de «Peaky Blinders».

Un cop acabada la segona temporada el juny de 2022, HBO va anunciar que no reprendria la sèrie en el futur, atesos els seus baixos nivells d’audiència. Tanmateix, des dels seus primers capítols «Gentleman Jack» ha gaudit d’una cort fidel d’admiradors, per a qui les aventures d’aquesta dona de fermes conviccions ha significat una il·luminació a l’hora de reconèixer les pròpies inclinacions sexuals. Per això està en marxa una potent campanya per aconseguir que la sèrie tingui una segona vida en una altra plataforma. Creuarem els dits.

Filmoteca forçosa (78)

Elvis (Baz Luhrman, USA 2022 (Balmes))

«Biopic» llarg, aclaparador i una mica beneit. De totes maneres, millor posar les cridaneres virtuts del director al servei d’un musical, que no en altres menesters més compromesos. Austin Butler surt molt ben parat d'un paper veritablement impossible. (7)

Lamb (Valdimar Jóhannsson, Islàndia 2021 (Movistar+))

Conte d’horror fantàstic que treu bon profit de la matèria primera de l’illa. Tendre i fascinant. (7)

Ocean’s Twelve (Steven Soderbergh, USA 2004 (Moviestar+))

No a tothom li va agradar la lleugeresa i els tocs de metaficció; però si partim de la base que els films sobre robatoris impossibles sempre són una gran broma, el millor que podem fer és somriure i deixar-nos portar. (8)

Miss Sloane (John Madden, USA 2016 (Filmin))

Thriller polític sobre el «lobby» de les armes. Esforçat treball de Jessica Chastain en un personatge que poc s’assembla a un ésser humà. Trepidant però difícil d’empassar. (6) 

The Wizard of Oz (Victor Fleming, USA 1939 (HBO max))

Malgrat la seva immensa popularitat, no l’havia vista mai. El deliri colorista i art-deco acaba fent enyorar els plaers sèpia de Kansas. A partir d’ara, inoblidable. (9)

The Abominable Dr Phibes (Robert Fuest, Regne Unit 1971 (Filmin))

Comèdia d’horror de culte amb pintorescos assassinats bíblics i un impagable Vincent Price. (7)

Un món de metros: Albert Guillaumes Mercer

Fa mesos que tinc els metros força oblidats i són els amics els que hi pensen més que jo. Ha estat en Galderich qui m'ha fet conèixer l'Albert Guillaumes Mercer, un enginyer tècnic que sembla particularment obsessionat per les estacions de metro i per la disposició dels seus elements en relació a l'espai que ocupen. Mitjançant un treball d'observació "in situ", en Guillaumes estableix la configuració dels accessos, de les andanes i les vies, i en fa un esquema d'aparença tridimensional completament entenedor.

Així, al llarg dels anys i amb paciència de formigueta (com correspon a la subterraneitat de la seva tasca), l'Albert Guillaumes ha recollit informació sobre metros de tot el món (bé, en realitat d'Europa i quatre d'americans) fins arribar a dibuixar més de 600 estacions, entre les quals les xarxes completes de Barcelona i Marsella.

Si us interessa el seu mètode de treball, trobareu en aquest fil de Twitter un seguit de detalls ben esclaridors. Finalment aquí us enllaço la seva pàgina web on podreu consultar el fotimer d'estacions que l'Albert ha documentat fins ara. Davant d'una tasca tan ingent no em queda altra resposta que badar d'admiració, i no per això oblido el seu indubtable valor estètic (o soc jo que m'ho miro amb molt bons ulls).

Tractament ambulatori involuntari

—Fa més de quaranta anys que volto per llocs com aquest, i m’he fixat que el concepte de trastorn mental s’està ampliant, avui dia hi ha una dèria per considerar trastorns coses que fins ahir no eren més que simples característiques de la persona, quan no virtuts, fins i tot. La ciència està envaint àmbits que abans no li tocaven, avui dia a qualsevol nano que es fa preguntes sobre la vida o la mort, o sobre Déu, li responen amb la medicina, de seguida es parla de repressió, quan cinquanta o cent anys enrere se l’enviava a confessar-se, o a pencar fora de casa.

La nova editorial La Segona Perifèria va iniciar la seva singladura el febrer passat amb Tot demana salvació, la primera novel·la del poeta Daniele Mencarelli (Roma, 1974), on explica la seva experiència com a ingressat durant una setmana en un establiment psiquiàtric, quan tenia vint anys. El motiu de l’ingrés, un esclat de violència al domicili patern, a penes s’explica; però s’entén que aquests set dies en observació responen a un procediment habitual del sistema sanitari italià, almenys del que era vigent l’any 1994.

Mencarelli detalla el que li succeeix dia a dia, ens presenta els cinc pacients que l’acompanyen i el personal sanitari que els atén. Metges i infermers mostren una actitud entre indiferent i funcionarial, més cruels pel que eviten que pel que fan. Però són els companys de sala els veritables protagonistes de la novel·la, cadascun amb el seu particular trastorn, des de la catatonia d’Alessandro fins a la loquacitat nerviosa de l’efeminat Gianluca. Acabes sentint afecte per aquesta colla heterogènia que aprèn a ajudar-se enmig d’una situació hostil.

Tot demana salvació està molt ben traduïda per Pau Vidal, que reprodueix molt bé el registre col·loquial de la parla dels personatges. No deixa de ser un privilegi que un escriptor competent ens expliqui des de dins una cosa tan inaprehensible com és la malaltia mental i aconsegueixi que el seu relat deixi una petja permanent.

Aquí dins, amb el pas de les hores, una barreja assassina, l’aire s’ha fet irrespirable.

Del bolquer d’en Marededeu als peus gegants d’en Giorgio. Dels cabells descolorits d’en Gianluca a la bata d’hivern d’en Mario. Fins i tot el no-res embotit per força dins de l’Alessandro.

L’ambient està saturat de les seves follies dels pebrots, incurables, desateses, abandonades.

La ràbia sap conquistar, em crida, la sento créixer a les venes, m’escalfa el front. M’envaeix.

No hi ha res d’aquí dintre que no odiï fins el moll de l’os.

Us odio. Pel que sou.

Però encara més pel que representeu.

La visió del que podria ser.

L’encarnació del meu futur.

Vet aquí el que m’espera.

Us odio.

M’odio. 

Fent volar coloms

Serà la meva condició de «boomer» (o directament de «carrossa», com en dèiem quan jo era jove), però hi ha coses l’èxit de les quals se m’escapen, com ara els influencers de youtube, les criptomonedes o les torrades d’alvocat. Per la mateixa raó em costa de creure que una idea tan senzilla com el «coworking» —la compartició d’un espai d’oficina entre personal de diferents companyies o professionals independents— pugui arribar  ser un negoci de proporcions bilionàries. Però això precisament és el que li va passar a l’emprenedor israelià Adam Neumann amb la seva esposa Rebekah i el seu soci Miguel McKelvey, quan l’any 2010 van fundar la companyia WeWork a Manhattan.

De la seva ascensió i caiguda s’ocupa la sèrie WeCrashed d’Apple TV+, basant-se en un «podcast» de la xarxa Wondery. Jared Leto fa d’Adam Neumann amb un fort accent que deu voler ser israelià i unes maneres d’idiota petulant. A un personatge com ell jo no li comprava ni un paquet de mocadors de paper, però tal com t’ho expliquen sembla que els inversors hi queien de quatre grapes i ni tan sols les pèrdues constants els dissuadien de continuar afavorint l’expansió del negoci com si no hi hagués un demà. Anne Hathaway fa de Rebekah i, gràcies a que l’actriu ens cau millor que en Leto, resulta mínimament menys irritant, tot i que les seves propostes de decoració «new age» i la seva idea d’obrir una escola ecosostenible superen en ximpleria al seu marit.

Contemplar els vuit capítols de WeCrashed suposa una prova molt dura, perquè significa tenir al davant un parell de cretins, cofois d’haver-se conegut i convençuts que l’univers els deu un homenatge. Són uns il·luminats prepotents de la mateixa raça que els Zuckerberg, Bezos o Musk, envoltats a més d’uns acòlits completament entregats a la secta, uns beneits que ja estan contents si a la feina tenen una taula de billar i un bar amb diferents tipus de «muesli».

Si acabes mirant la sèrie fins al final és perquè esperes que arribi el moment de la gran trompada. I sí, més o menys arriba: el consell d’administració, fart del dèficit, aparta el matrimoni Neumann de la direcció de WeWork; però aquesta mena gent sempre cau dreta, com els gats, o sigui que de Schadenfreude la justa. En resum vaig concloure WeCrashed emprenyat com una mona per la falta de justícia que hi ha a l’univers. 

Velles glòries

La pel·lícula de 1950 «Sunset Boulevard» («El crepúsculo de los dioses» a Espanya) és una de les obres més estimables en la distingida carrera de Billy Wilder. La protagonitza Norma Desmond (Gloria Swanson), una antiga estrella de cinema mut que, en ser abandonada per la indústria de Hollywood, viu reclosa en un truculent deliri de grandesa, amb l’obsessió d’efectuar un retorn triomfal al món de la interpretació. Una de les frases més memorables del film la pronuncia la trastornada Desmond per justificar l’oblit en el que ha caigut la seva figura: «I am big! It’s the pictures that got small.» (Soc gran, jo! Són les pel·lícules les que s’han fet petites). «Sunset Boulevard» es considera un retrat negríssim, entre la comèdia i l’horror, de Hollywood com a maquinària devoradora dels seus propis mites.

Curiosament, un quart de segle més tard, després d’haver filmat un bon grapat d’obres mestres, Billy Wilder es trobava en situació molt similar al de la postergada Norma Desmond. Amb 72 anys, una edat prohibitiva segons el criteri de les companyies asseguradores, i una sensació generalitzada de figura d’un altre temps, Wilder i el seu guionista habitual I. A. L. Diamond hagueren de fer mans i mànigues per tirar endavant el seu proper projecte, «Fedora» (1978). La pel·lícula es basava en una novel·la curta de Tom Tryon [al seu torn, personatge també digne d’estudi], que tot fa pensar que no devia ser gran cosa.

Igual com passava amb «Sunset Boulevard», la protagonista és una mítica actriu ja retirada, que en aquest cas viu a una illa grega envoltada per una capelleta d’individus que la tenen mig segrestada. El secret de la trama no deixa de ser risiblement fulletonesc, però el film presenta interessants contraposicions entre el Hollywood clàssic i el dels «barbuts» del «New Hollywood». Noms com els de José Ferrer, Henry Fonda i sobre tot William Holden (que ja hi era a «Boulevard»), donen a «Fedora» el segell de les glòries passades, i només cal lamentar l’absència de Marlene Dietrich, prevista pel paper de la vella comtessa. Amb ella possiblement la cinta elevaria el seu caràcter mitòman, tot i que cal reconèixer que la inicialment menystinguda «Fedora» ha guanyat amb els anys una cort d’admiradors amb pocs prejudicis. 

D’aquesta cruïlla existencial en la vida del director austríac i de les circumstàncies que envoltaren el rodatge de «Fedora» va precisament «El señor Wilder y yo», novel·la de Jonathan Coe de 2020 (a Anagrama, traduïda per Javier Lacruz, des de gener del 2022). La història està narrada des del punt de vista d’una fictícia compositora de bandes sonores de nom Calista Frangopoulos que, encallada en el cul de sac de la irrellevància, rememora com en la seva joventut va treballar d’intèrpret en el rodatge grec de «Fedora». Ni el personatge de Calista ni els seus conflictes presents tenen gran interès, però és útil com a testimoni transmissor d’un ric anecdotari protagonitzat per Wilder i el seu equip.

Confesso que les novel·les que et colen tafaneries verificades de figures històriques —el llibre ve acompanyat d’una sòlida bibliografia wilderiana— les trobo sempre llegidores. No es pot dir que l’execució sigui irreprotxable —el marc contemporani és fluix i la descripció de la biografia de Wilder entre 1933 i 1945 en format de guió cinematogràfic no podria ser menys encertada—, però l’ofici de Coe aconsegueix que «El señor Wilder y yo» passi bé i me’l cruspeixi en tres tardes.

Baltimore de nou

Amb We Own This City (La ciutat és nostra) de HBO David Simon i el seu còmplice habitual George Pelecanos retornen als escenaris de The Wire que tanta glòria els reportaren. Una vegada més va de la ciutat de Baltimore, de policies i de drogues, però en aquest cas es basa en fets reals, tal com els va explicar el periodista del Baltimore Sun Justin Fenton al llibre del mateix títol que la sèrie. Documenta la creació d’un departament especial de la policia dedicat al rastreig d’armes il·legals i de com els seus membres van caure en pràctiques corruptes, com l’apropiació per a benefici propi de diners i droga confiscats durant les seves operacions.

Fidel al seu estil, Simon s’ocupa bàsicament dels procediments que efectuen les institucions implicades, de com funcionen i de com fallen els mecanismes reguladors de la societat: els cossos policials, el govern de la ciutat, la justícia, la defensa dels drets civils… Poc espai hi ha aquí per a la vida personal —relacions de parella, família, lleure— i pels marges de la societat, dels quals només veurem escenes molt breus.

L’ampli repartiment, amb físics escollits per l’autenticitat que inspiren, compta amb una colla de veterans de The Wire. El paper de més lluïment se l’emporta Jon Bernthal com a sergent de policia mala peça i totalment corrupte, encara que també m’ha agradat molt la digna humanitat de Wunmi Mosaku com advocada de la divisió de drets civils del Departament de Justícia. I els que recordeu Josh Charles com l’interès amorós d’Alicia Florrick a The Good Wife, potser us dureu un bon disgust veient-lo aquí.

La sèrie està narrada de forma no cronològica, de manera que s’hi barregen les malifetes de les forces de l’ordre amb els processos d’investigació i els posteriors interrogatoris dels culpables. Com a conseqüència d’aquesta fragmentació tots els episodis presenten una estructura similar i el seu ordre seria fàcilment intercanviable. Amb això els arcs dramàtics dels personatges queden una mica aplanats. Aquesta seria la pega més important que posaria a una bona sèrie de realisme descarnat. 

Exposició pública

Tant ens han habituat les xarxes socials a compartir les diverses vicissituds de les nostres vides —resultats d’un examen, malalties, triomfs i fracassos laborals, naixements i defuncions familiars…—, que en l’exercici d’aquest exhibicionisme acrític hem perdut qualsevol noció de pudor i privacitat. Es diria que ens hem atorgat el dret d’accés a qualsevol tipus d’informació que es trobi a la web, independentment de la voluntat dels seus protagonistes. Fa poc van córrer unes imatges de Santi Millan en ple acte sexual, un vídeo que va circular per les xarxes amb total alegria i sense cap consciència que aquest tràfic impliqués cap delicte.

D’això mateix tracta Intimidad (Netflix), escrita per Verónica Fernández i Laura Sarmiento a partir de dos casos de violació de la intimitat que van ocupar recentment pàgines de la premsa. Els dos exemples presenten amb bon criteri revelacions que afecten tant a una figura pública —la vicealcaldessa de Bilbao (per motivacions polítiques)— com a una persona del carrer —una treballadora d’una fàbrica (per despit d’un ex)—. Varia també la resposta en cada cas, la confrontació en el primer, la claudicació tràgica en el segon. El que sí que queda clara és la intenció didàctica (potser massa didàctica i un pèl optimista) de la sèrie, on s’insisteix en la denúncia policial com a solució primordial per aquests delictes.

Amb un punt de vista essencialment femení —cinc dones encapçalen l’elenc— i ambientada al País Basc, el que permet sentir algunes frases en eusquera, té prou personalitat per merèixer la visita. Molt ben interpretada per les basques Itziar Ituño i Patricia López Arnaiz, i amb una destacable intervenció del català Marc Martínez. Intimidad peca potser d’ingenuïtat i falta de realisme en el seu vessant polític i la sentenciosa veu en off d’ultratomba se la podrien haver estalviat, però la sèrie passa molt bé i fa reflexionar sobre una qüestió d’aquelles que en podríem dir de rabiosa actualitat. Val la pena. 

La fi dels temps

El britànic d’origen polonès Adrian Tchaikovsky és un dels autors de ciència-ficció més celebrats del moment. També dels més prolífics. La microeditorial Chronos s’ha proposat fer-nos-el conèixer en català i ja n’ha publicat tres títols, entre els quals aquest Un dia tot això serà teu que acabo de llegir. Es tracta d’una novel·la breu (150 pàgines) sobre viatges en el temps, un dels temes més explotats del gènere i sobre el qual l’autor intenta aportar una certa novetat. 

El narrador és un ex-soldat innominat que, fart de les guerres que han assotat la humanitat en tots els temps, s’ha retirat a una granja fora de la història amb la seva peculiar mascota Miffly. Empès per una furibunda misantropia, elimina el rastre de tots aquells viatgers temporals que es presenten en el seu refugi mitjançant una intervenció en el seu passat. Fins que un mal dia, l’aparició d’una parella d’estranys el fa dubtar que hagi assolit realment el final de la història. I si el seu recer ideal només és una baula cap a un món més feliç?

Tot i que no sóc lector habitual de ciència-ficció, no se m’escapa que un dels grans problemes que han de superar les trames que inclouen viatges temporals és la interdicció lògica d’intervenir en el passat de forma que se’n resulti un present alterat. Tchaikovsky, a través del seu protagonista, es salta aquesta norma tàcita amb entusiasme, tot canviant els fets del passat tantes vegades com calgui, a risc de multiplicar els presents possibles. Confesso que aquest marc conceptual —que no sé si he acabat d’entendre del tot— m’ha impedit sentir-me totalment còmode durant la lectura d’Un dia tot això serà teu.

Per fortuna el llibre està escrit en un to humorístic que alleugereix els possibles mals de cap que pot provocar. És particularment graciós quan proposa versions alternatives de la història.

Al vespre, la Zoe i jo ens tirem al sofà i ens relaxem davant del foc. Encenc la tele. Tinc una selecció especialment cuidada de sèries i pel·lícules, perquè si alguna cosa va amunt i avall com un penell quan canvies la causalitat és l’entreteniment, i, si hi tens una mica de gràcia, pots recopilar les versions realment bones de gairebé tot el que s’ha fet mai, des de les temporades finals de Lost en què al final tot lliga fins a aquella línia del temps particularment entortolligada en què William Shakespeare, Helen Mirren i Orson Welles es van ajuntar per fer una pel·lícula de Transformers.

Sospito que Un dia tot això serà teu no és la millor introducció a l’obra de Tchaikovsky, però té al seu favor la brevetat i el to clarament distès. 

Filmoteca forçosa (77)

The Seven-Per-Cent Solution/Elemental, Dr. Freud (Herbert Ross, USA/Regne Unit 1976 (Filmin))

Descafeïnada aventura en la qual Sherlock Holmes viatja a Viena per intentar vèncer la seva addicció a la cocaïna amb l’ajuda de Sigmund Freud. Film responsable dels Holmes hiperactius i irritants de Downey Jr i Cumberbatch. (6)

The Death & Life of John F. Donovan (Xavier Dolan, Canadà 2018 (Filmin))

Artificiosa història sobre la celebritat, l’armari, el «bullying» i la relació amb les mares. Una pena, per les bones actrius (Sarandon, Bates, Portman) que hi participen. (5)

Eat Wheaties!/Estimada Elizabeth (Canadà 2020 (Movistar+))

Faula optimista sobre un perdedor amb bones intencions, embolicat sense voler a les trampes de les xarxes socials. Film al servei del sensacional comediant Tony Hale («Arrested Development», «Veep»). L'aprofita molt bé. (7)

Cha Cha Real Smooth/Ballant per la vida (Cooper Raiff, USA 2022 (Apple TV))

Raiff, nova promesa del cinema «indie», escriu, dirigeix i protagonitza. Tendeix a pintar-se com un ésser adorable i guai. Corre el perill de cansar. (6)

 

Ludwig (Luchino Visconti, Itàlia 1973 (Amazon))

Monumental (de segur es podrien haver alleugerit les seves quatre hores de durada), llòbrega i asfixiant, no se li pot negar la seva grandesa excèntrica; però Helmut Berger serà sempre un handicap. (7)

Aquaman (James Wan, USA 2018 (HBO max))

Espectacular aventura super-heroica i submarina. Cau bé perquè no té por de provar les idees més absurdes sense prendre-s’ho gaire seriosament. (7)