Velles glòries

La pel·lícula de 1950 «Sunset Boulevard» («El crepúsculo de los dioses» a Espanya) és una de les obres més estimables en la distingida carrera de Billy Wilder. La protagonitza Norma Desmond (Gloria Swanson), una antiga estrella de cinema mut que, en ser abandonada per la indústria de Hollywood, viu reclosa en un truculent deliri de grandesa, amb l’obsessió d’efectuar un retorn triomfal al món de la interpretació. Una de les frases més memorables del film la pronuncia la trastornada Desmond per justificar l’oblit en el que ha caigut la seva figura: «I am big! It’s the pictures that got small.» (Soc gran, jo! Són les pel·lícules les que s’han fet petites). «Sunset Boulevard» es considera un retrat negríssim, entre la comèdia i l’horror, de Hollywood com a maquinària devoradora dels seus propis mites.

Curiosament, un quart de segle més tard, després d’haver filmat un bon grapat d’obres mestres, Billy Wilder es trobava en situació molt similar al de la postergada Norma Desmond. Amb 72 anys, una edat prohibitiva segons el criteri de les companyies asseguradores, i una sensació generalitzada de figura d’un altre temps, Wilder i el seu guionista habitual I. A. L. Diamond hagueren de fer mans i mànigues per tirar endavant el seu proper projecte, «Fedora» (1978). La pel·lícula es basava en una novel·la curta de Tom Tryon [al seu torn, personatge també digne d’estudi], que tot fa pensar que no devia ser gran cosa.

Igual com passava amb «Sunset Boulevard», la protagonista és una mítica actriu ja retirada, que en aquest cas viu a una illa grega envoltada per una capelleta d’individus que la tenen mig segrestada. El secret de la trama no deixa de ser risiblement fulletonesc, però el film presenta interessants contraposicions entre el Hollywood clàssic i el dels «barbuts» del «New Hollywood». Noms com els de José Ferrer, Henry Fonda i sobre tot William Holden (que ja hi era a «Boulevard»), donen a «Fedora» el segell de les glòries passades, i només cal lamentar l’absència de Marlene Dietrich, prevista pel paper de la vella comtessa. Amb ella possiblement la cinta elevaria el seu caràcter mitòman, tot i que cal reconèixer que la inicialment menystinguda «Fedora» ha guanyat amb els anys una cort d’admiradors amb pocs prejudicis. 

D’aquesta cruïlla existencial en la vida del director austríac i de les circumstàncies que envoltaren el rodatge de «Fedora» va precisament «El señor Wilder y yo», novel·la de Jonathan Coe de 2020 (a Anagrama, traduïda per Javier Lacruz, des de gener del 2022). La història està narrada des del punt de vista d’una fictícia compositora de bandes sonores de nom Calista Frangopoulos que, encallada en el cul de sac de la irrellevància, rememora com en la seva joventut va treballar d’intèrpret en el rodatge grec de «Fedora». Ni el personatge de Calista ni els seus conflictes presents tenen gran interès, però és útil com a testimoni transmissor d’un ric anecdotari protagonitzat per Wilder i el seu equip.

Confesso que les novel·les que et colen tafaneries verificades de figures històriques —el llibre ve acompanyat d’una sòlida bibliografia wilderiana— les trobo sempre llegidores. No es pot dir que l’execució sigui irreprotxable —el marc contemporani és fluix i la descripció de la biografia de Wilder entre 1933 i 1945 en format de guió cinematogràfic no podria ser menys encertada—, però l’ofici de Coe aconsegueix que «El señor Wilder y yo» passi bé i me’l cruspeixi en tres tardes.