dimecres, 13 de juliol de 2022

Tractament ambulatori involuntari

—Fa més de quaranta anys que volto per llocs com aquest, i m’he fixat que el concepte de trastorn mental s’està ampliant, avui dia hi ha una dèria per considerar trastorns coses que fins ahir no eren més que simples característiques de la persona, quan no virtuts, fins i tot. La ciència està envaint àmbits que abans no li tocaven, avui dia a qualsevol nano que es fa preguntes sobre la vida o la mort, o sobre Déu, li responen amb la medicina, de seguida es parla de repressió, quan cinquanta o cent anys enrere se l’enviava a confessar-se, o a pencar fora de casa.

La nova editorial La Segona Perifèria va iniciar la seva singladura el febrer passat amb Tot demana salvació, la primera novel·la del poeta Daniele Mencarelli (Roma, 1974), on explica la seva experiència com a ingressat durant una setmana en un establiment psiquiàtric, quan tenia vint anys. El motiu de l’ingrés, un esclat de violència al domicili patern, a penes s’explica; però s’entén que aquests set dies en observació responen a un procediment habitual del sistema sanitari italià, almenys del que era vigent l’any 1994.


Mencarelli detalla el que li succeeix dia a dia, ens presenta els cinc pacients que l’acompanyen i el personal sanitari que els atén. Metges i infermers mostren una actitud entre indiferent i funcionarial, més cruels pel que eviten que pel que fan. Però són els companys de sala els veritables protagonistes de la novel·la, cadascun amb el seu particular trastorn, des de la catatonia d’Alessandro fins a la loquacitat nerviosa de l’efeminat Gianluca. Acabes sentint afecte per aquesta colla heterogènia que aprèn a ajudar-se enmig d’una situació hostil.


Tot demana salvació està molt ben traduïda per Pau Vidal, que reprodueix molt bé el registre col·loquial de la parla dels personatges. No deixa de ser un privilegi que un escriptor competent ens expliqui des de dins una cosa tan inaprehensible com és la malaltia mental i aconsegueixi que el seu relat deixi una petja permanent.

Aquí dins, amb el pas de les hores, una barreja assassina, l’aire s’ha fet irrespirable.

Del bolquer d’en Marededeu als peus gegants d’en Giorgio. Dels cabells descolorits d’en Gianluca a la bata d’hivern d’en Mario. Fins i tot el no-res embotit per força dins de l’Alessandro.

L’ambient està saturat de les seves follies dels pebrots, incurables, desateses, abandonades.

La ràbia sap conquistar, em crida, la sento créixer a les venes, m’escalfa el front. M’envaeix.

No hi ha res d’aquí dintre que no odiï fins el moll de l’os.

Us odio. Pel que sou.

Però encara més pel que representeu.

La visió del que podria ser.

L’encarnació del meu futur.

Vet aquí el que m’espera.

Us odio.

M’odio. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada