Ha arribat discretament, sense cap mena de propaganda, però el boca orella l’ha convertit en una de les sèries del moment. Parlo de The Bear, una producció de FX que es pot veure a Disney+. Ran del suïcidi del seu germà Michael, Carmy Berzatto hereta el seu modest restaurant a Chicago. Com que Carmy és un xef que ha treballat en alguns dels millors restaurants, decideix aplicar els procediments de l’haute cuisine en l’elaboració dels llardosos plats que constituïen el seu menú. El personal de la cuina no es prendrà gaire bé tota aquesta sofisticació importada. El conflicte està servit.
El punt de partida no pot ser més absurd —gairebé a l’altura d’aquell Ted Lasso que anava a Anglaterra per fer d’entrenador de futbol sense tenir-ne ni idea— però garanteix un punt de fricció entre els personatges; al menys durant els primers capítols, fins que aprenguin a conviure i estimar-se. Cal reconèixer que la tensió frenètica que es viu durant gran part dels capítols és alimentada artificialment per un muntatge ràpid de plans molt breus, uns diàlegs proferits a crits i una música enervant. A més cada episodi és un cúmul de desgràcies perquè els pobres protagonistes no tinguin ni un moment de respir: quan no els cau la salsa a terra, es fonen els ploms o els explota el vàter.
Malgrat aquesta manipulació quasi pavloviana de l’espectador, s’ha de dir que els actors estan molt bé, en especial Jeremy Allen White, que els seguidors de Shameless coneixeran de sobres. La banda sonora, previsible i eficacíssima, presenta molts lligams amb la ciutat on té lloc The Bear (Wilco, Sufjan Stevens, Andrew Bird), però també conté altres celebritats com Radiohead, The Beach Boys o Eno/Byrne. I, com que en el fons ens agraden aquestes trames on un grup de gent diversa i multiracial acaba entenent-se i fent pinya, farem veure que el tractament del suïcidi fratern ens emociona i passarem per alt el final, amb un deus ex machina com una casa de pagès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada