Presentació (relat inacabat)

[Fa anys que aquest fragment s'arrossega pel meu ordinador. Ja no recordo cap a on s'adreçava el relat. De moment només condueix a la frustració. Avisats quedeu.]

He arribat a Puiglavenc amb un retard considerable, potser perquè el cony de poble és massa remot pel meu GPS o, si no, és que tenia el cap a una altra banda i no m’hi he fixat prou a seguir les seves indicacions. En condicions normals hauria patit per la impuntualitat, avui francament tant se m’en fot. En Ferriol, com era d’esperar, feia llargues gambades davant de l’ajuntament. Devia haver estat pensant que en el darrer moment li havia fallat. Si tan preocupat estava, que hagués trucat l’Eva, que darrerament els veig molt compenetrats.

Ni sé si m’he excusat: ell m’estirava de la màniga cap a un carrer lateral que conduïa als afores. Hem entrat al molt descriptible edifici de l’escola municipal. A l’aula habilitada com a sala d’actes hi devia d’haver una trentena de persones. Pot semblar una audiència considerable, però en un lloc com Puiglavenc, on l’esdeveniment més interessant de la setmana és la visita del peixater els divendres, qualsevol canvi en la rutina és benvingut. Camí de la taula que presidirà l’acte m’han presentat diverses persones. Dedueixo que són les autoritats locals (alcaldessa, mossèn, mestra) més una representant de l’editorial, una mica mústia pel canvi d’aires. He encaixat mans i fet petons a galtes gelades (ningú no ha pensat a encendre l’estufa?) i he segut a la cadira escolar que m’han indicat, disposat a enfrontar-me a aquestes dues dotzenes i mitja de mirades endormiscades sense cap intenció de desvetllar-les.

Algú, potser la batlle, comença a parlar a la meva esquerra. No l’estic escoltant. No em trec del cap la trucada de l’Eva ahir a la nit. Intencionada o casual? Sabia que aquesta tarda seria amb en Ferriol al seu poble? No recordo haver-ho mencionat, no és la mena d’activitats de les que faci gaire publicitat, un compromís entre en Ferriol i jo, no és com per presumir-ne… L’Eva no serà capaç de ser tan puta.

Percebo el silenci que ha aterrat a la sala d’actes. Dedueixo que ha arribat el meu torn de paraula. Remeno els meus tres fulls de notes que fa hores que he decidit que no faré servir, estossego per bandejar la raspera, i començo:

—Amigues, amics, és per a mi un plaer immens trobar-me en aquest encantador poblet de Puiglavenc —poble infecte, esborrat de qualsevol mapa digne de ser-ho, anomenar-lo “poble de vaques” seria injust per a les vaques, agrupació de quatre cases i tres cabres necessitades de veterinari seria més adequat— per presentar el darrer llibre de contes del vostre conterrani i —fins ahir nit— amic meu, Ferriol Lloberes. Conec en Ferriol des dels temps de l’escola i puc afirmar amb coneixement que, tot i que va abandonar el seu Puiglavenc natal a una edat primerenca, mai no va oblidar la saba de les arrels que és la font de la seva inspiració. Quantes vegades, al llarg dels nostres —interminables— anys de carrera, em va parlar de Puiglavenc, dels seus sots feréstecs, de la magnitud de la seva tragèdia, i les seves tombes flamejants…

No és que l’Eva em truqui tan sovint, però que ho fes precisament ahir a la nit, just abans del dia de la presentació… Que havia assistit a una reunió de sondeig per endegar una nova revista cultural online, em digué. Havien estat establint una llista de col·laboradors possibles i algú va mencionar el meu nom per contribuir a la publicació, en qualitat de crític literari. Llavors algun altre, sempre segons la versió de la meva suposada amiga Eva, havia suggerit en Ferriol com a possibilitat alternativa.

A la meva biblioteca

A la meva biblioteca, que no és meva però que sí que és la que em correspon per proximitat i districte, abunda un públic adult i tirant a vell. Tenen pinta de víctimes irrecuperables de l’atur o de jubilats a punt de l’enderroc. Tots constitueixen evidentment una nosa a casa seva i les senyores respectives els han aviat a fer mal a la biblioteca de proximitat per evitar calamitats majors. Els més cultivats se’ls reconeix perquè llegeixen revistes d’història («Sàpiens", «Historia y Vida», «Ricardo de la Cierva, ese hombre") i diccionaris sobre les 1.000 millors pel·lícules de la història del cinema. Els més bel·licosos es disputen la premsa del dia com els voltors la carronya d’un isard. El més decrèpit de tots s’atalaia cada dilluns sobre un ignominiós diari esportiu i cada dilluns temo per la seva vida catatònica (a la qual tanmateix sobreviurà). Un iaio repeteix innombrables vegades un itinerari de vint metres de vaivé rectilini, feixugament, com si anés en sabatilles (em fa pensar en un lleopard a la seva gàbia, però potser només segueix els consells del seu cardiòleg). Un senyor saluda, just abans de seure al meu davant, per això l’adjectivo com a «senyor». Un morè, atractiu, tatuat, i a la trentena llarga —hem coincidit massa dilluns consecutius— menja un entrepà de tonyina i renega en veu alta per culpa dels seus auriculars de línia blanca. Sospito que és un ionqui bipolar. Trenta joves (i un inca maduret) només venen aquí perquè hi ha wi-fi gratis i endolls. Les alegries de les biblioteques públiques. Assegureu-vos que no he escrit «púbiques».

Sang i fetges

Posem que es tracti d’una sèrie televisiva de metges. I que el seu doctor protagonista sigui alt, prim i esquerp (o amb tendència a la misantropia, per dir-ho de forma més discreta). I que, a més, pateixi problemes seriosos d’addicció als opiacis i a la cocaïna. Si heu donat com a resposta «House», ho haureu de tornar a intentar, perquè ara m’estava referint al doctor John Thackery, la figura central de «The Knick», l’assalt que Steven Soderbergh ha fet al món de les sèries de culte a partir d’una història creada per Jack Amiel i Michael Begler.

El títol es refereix al Knickerbocker Hospital, una institució històrica que es trobava al barri de Harlem (Nova York) i que es dedicava a assistir la població pobra, especialment immigrant. La ficció se centra en els primers anys del segle XX, època de grans avanços en la ciència mèdica que «The Knick» pretén reflectir. De fet el seu interès més evident és la fidelitat al detall històric (l’ambientació de l’Old New York, per exemple, és superba), tant en qüestions tècniques de cirurgia i patologia, com en assumptes socials que afecten les discriminacions per raça, sexe o classe social. Malauradament aquesta vocació documental encarcara una mica les trames i els hi detrau grapa dramàtica.

Una altra característica de «The Knick» és la seva extrema cruesa visual, especialment a l’hora de mostrar efusions hemoglobíniques. Per tant, qui no suporti la visió de generoses hemorràgies, els bisturís solcant abdòmens tumorosos i els rostres deformats per lesions sifilítiques, faria bé de passar-se al glamur de «Mad Men» o similars.

Clive Owen compon un bon protagonista i s’envolta d’un repartiment competent però no especialment carismàtic. L’únic altre nom vagament conegut és el de Matt Frewer (Max Headroom) en un paper força episòdic. Anecdòticament Eve Hewson, la filla del Bono d’U2, té un paper de pes i també hi apareix de tant en tant una néta d’Elia Kazan.

Amb franquesa, Soderbergh —que també firma la marronosa fotografia i l’edició sota els seus habituals pseudònims de Peter Andrews i Mary Ann Bernard— no brilla gaire en la direcció i se m’escapa el propòsit de filmar els personatges sovint des de baix. Menció especial mereix la banda sonora de Cliff Martinez, una piuladissa de sintetitzadors tan adequada pel marc històric com un Sant Crist jugant a la Playstation. «The Knick» no és una mala sèrie, es deixa veure sense apassionament, però li manca aquell plus que marca la genialitat. No crec que vegi la segona temporada.

Calúmnies d’hivern

No tinc la menor idea sobre si la crònica de viatges «Un hiver à Majorque» té o no un pes específic definitiu enmig de l’extensa obra de l’escriptora romàntica George Sand. Tinc clar, però, que pels mallorquins (i pels seus cosins catalans) aquest pamflet ha deixat una petja duradora que encara perdura als puestos de souvenirs de la Cartoixa de Valldemossa, perquè res ens agrada tant com sentir que parlen de nosaltres, poc importa si és bé o malament.

L’escriptora havia sortit de París el 18 d’octubre de 1838, acompanyada dels seus fills Maurice i Solange. A Perpinyà se’ls hi afegí el músic Frédéric Chopin i tots plegats viatjaren a l’illa de Mallorca via Barcelona. Romangueren a l’illa fins al 13 de febrer, en una estada que no va ser gaire reeixida. Malgrat que van quedar seduïts pels encants naturals del paisatge, la mala salud de Chopin havia empitjorat i la relació amb els natius no fou en absolut cordial. Potser la mala opinió que tenia Sand dels mallorquins (i per extensió dels espanyols) no hauria transcendit mai el seu àmbit privat, si no fos perquè el seu editor va insistir-li que n’escrigués una crònica. Així fou com la novel·lista confegí una mica de mal grat el seu «Un hiver à Majorque», una de les cròniques de viatges més irregulars i arbitràries que conec.

Investigacions filològiques posteriors han demostrat que Sand utilitzà per redactar el text tant els escrits de l’erudit lingüista Joseph Tastu com l’obra de Jean-Joseph Bonaventure Laurens «Souvenir d’un voyage d’art à l’île de Majorque», de manera que es permeté descriure per boca d’altres el que ella desconeixia. Per tant cal buscar la part més autèntica del llibre en els fragments on es parla de les belleses naturals de l’illa i en els incidents quotidians viscuts pels viatgers. George Sand es presenta en el paper d’un narrador masculí anònim i en cap moment identifica a Chopin, tot referint-se a ell com «un amic malalt». Destaca el relat de l’omnipresent natura mallorquina i, per influència romàntica, s’accentua l’efecte dels cementiris a la llum de la lluna, el vertigen dels espadats de la Serra de Tramuntana i la devastació d’una riada. Però el que més es recorda d’«Un hiver à Majorque» és la visió acerba que dóna madame Sand dels mallorquins.

Segurament no li mancava raó pel que fa a algunes qüestions concretes: no dubto que els illencs no rebessin amb gaire simpatia una senyora de mentalitat lliure que viatjava amb fills i amant i que ni tan sols es molestava a fingir una mica de pietat religiosa. Però Sand exhibeix una actitud de superioritat paternalista, no del tot justificada. Només cal veure com critica la prevenció amb la que els mallorquins eviten el tísic Chopin, i ho atribueix tot a la superstició i a la falta de veritable caritat cristiana en termes que la ciència no trigaria a desmentir. La cronista, no contenta amb criticar la societat humana que l’envolta, s’hi rabeja fins al punt de la difamació irracional. Amb això no assoleix evidentment cap mena d’equanimitat, però troba un efecte estètic molt particular que defuig l’objectivitat, però esdevé immensament còmic fins i tot pels hereus actuals de les «víctimes» mallorquines. Jo, almenys, no puc evitar caure rendit davant d’un fragment (cèlebre) com aquest:

A totes les geografies descriptives que vaig consultar, vaig trobar a l’article «Balears» la breu observació que corroboro aquí, encara que més tard insistiré en les consideracions que en matisen la veritat: «Els insulars són molt afables (ja se sap que, a totes les illes, la raça humana es classifica en dues categories: la dels qui són antropòfags i la dels qui són molt afables). Són bondadosos i hospitalaris, és rar que cometin crims i gairebé desconeixen el robatori». De segur que tornaré a ocupar-me d’aquest text.

Ric també prop del final quan, després de tantes desventures, Sand i companyia trepitgen el vaixell francès que els retornarà a casa. Aquest fragment no l’he pogut oblidar des del primer dia:

En posar els peus en aquell magnífic bergantí de guerra, mantingut amb la netedat i l’elegància d’un saló, en veure’ns envoltats de cares intel·ligents i afables, en rebre les atencions generoses i sol·lícites del comandant, del metge, dels oficials i de tota la tripulació; en donar la mà a l’excel·lent i espiritual cònsol de França, Gauttier d’Arc, vam saltar d’alegria damunt el pont cridant des del fons del cor:
—Vive la France!

El llibre conté també algun comentari sobre l'adoració mallorquina envers el porc (i també altres amenitats). He llegit l’obra en la versió d’Edicions de 1984, que ha estat traduïda i profusament anotada per Antoni-Lluc Ferrer. Ve complementada per un recull de cartes que Sand va escriure a amics i creditors durant el periple. Crec que havia llegit abans el llibre, certament una obra menor, però m’ho he tornat a passar força bé.

Una iaia singular

Amb l’envelliment generalitzat de la població d’Occident ha aparegut un tipus de cinema que podríem anomenar «geriàtric» destinat quasi exclusivament a complaure el públic de la tercera edat. Malgrat el seu títol, «Grandma» (Paul Weitz, 2015) no pot ser inclosa en aquest gènere una mica narcotitzant i sembla perfectament apta per a tota mena de públics. En el film una noia de divuit anys acut a la seva àvia perquè li presti diners per poder avortar. La iaia, que no els té, inicia llavors una ronda pidolaire entre vells amics i amats i serà així com anirem descobrint les moltes facetes d’un personatge que és qualsevol cosa menys convencional.

Es tracta d’una pel·ícula breu i d’intencions modestes que no aspira a anar més enllà de l’estudi del personatge; perfectament acceptable per ella mateixa, però que esdevé molt recomanable gràcies a la seva protagonista. Lily Tomlin no s’ha prodigat gaire al cinema, tot i que en el seu debut a «Nashville» (Robert Altman, 1974) ja fou nominada com a millor actriu secundària. A «Grandma» té la rara oportunitat d’encapçalar el repartiment i demostrar la seva versatilitat en un paper complex i no necessàriament simpàtic, però sempre humà. El film és doncs un gran festí Tomlin. No per això s’ha de menystenir la resta de l’elenc començant per la (desconeguda per mi) Julia Garner que dibuixa una néta ben capaç de donar la rèplica a la seva àvia. Actors veterans i de gran solvència —gent com Marcia Gay Harden, Sam Elliott, Laverne Cox o Judy Greer— puntegen les diverses etapes d’aquesta «road movie» casolà.

Paul Weitz —conegut sobretot per «American Pie» (!!!)— escriu i dirigeix amb eficàcia, sensibilitat i perfecte control del to. Hi ha rialles, hi ha emoció i hi ha veritat dramàtica; però en cap moment l’humor va en detriment de la humanitat dels personatges, ni s’opta per les solucions ensucrades per acontentar l’audiència. Setanta nou minuts ben esmerçats i una seriosa possibilitat de nominació a l'Oscar per a la fabulosa Tomlin.

Difunts exquisits: el Solitari de Rodrigues

Aquest (modest) segon apunt us farà abaixar les elevades expectatives creades per la inauguració de la sèrie. Reconeguem-ho, el parent més taxonòmicament proper del dodo no ha gaudit mai de la popularitat mítica del seu cosí. Fou ocell endèmic de l’illa Rodrigues (560 quilòmetres de res a l’est de Maurici), poèticament batejat com el Solitari de Rodrigues (Pezophaps solitaria) gràcies als seus hàbits poc sociables, equiparables als de l’ibis de Reunion (també extint).

En el registre històric se’l menciona per primer cop a finals del segle XVII i a penes un segle més tard ja era vestigi del passat (per l’efecte combinat d’humans amb fal·leres cinegètiques i altres depredadors domèstics). L’únic retrat que se li va fer en vida el firma François Leguat l’any 1708 i sembla més la il·lustració d’una rondalla infantil que l’obra d’un naturalista. Posteriorment se n’han fet reconstruccions poc fiables a partir d’ossos trobats. La ironia està servida, primer te’l carregues i després procures fer un admirable treball de paleontologia deductiva. De casos com aquest en trobarem un grapat a la sèrie.

La bèstia en si era una mena de dodo amb sentit de la discreció: un colom gegantí (de la grandària d’un cigne), de coll extrallarg, protuberàncies al principi del bec i als turmells, de mascles considerablement més grans que les femelles i color gris i marró de gos com fuig. Sospito que no li hagués dedicat mai més de dues mirades si no es digués com es diu.

Connecto ara, d’improvís i per al·lusions, amb una expressió que (també) crec extinta, com és la de «estar de Rodríguez». El terme s’emprava a l’España dels 60 per referir-se als solitaris marits que, abandonats a la canícula de la gran ciutat (segurament Madrid), es lliuraven al consol de diverses senyoretes de companyia, fossin gratuïtes o de pagament. Billy Wilder a «The Seven Year Itch» (o «La tentación vive arriba», dit en castís) va instaurar el concepte «avant la lettre» amb la impagable ajuda de Marilyn Monroe i Rachmaninoff. Actors en erecció perpètua, com Alfredo Landa, l’elevaren al nivell de la categoria; encara que, en el seu moment, «Los pájaros de Baden Baden» (Mario Camús, 1975, basant-se en Ignacio Aldecoa) aparegué com la seva encarnació més cultivada i perfecta.

A la recerca de l’explicació etimològica, he trobat aquesta pàgina, que si no és veritable és ben trobada. Em disculpareu, si la majoria dels que es mencionen són prínceps de la caspa.

Actualment ja no es parla dels «Rodríguez», sepultats a l’aire del seu temps (els feliços 60), com ho fou el mite contemporani de les sueques. M’imagino que els marits continuen enganyant les seves senyores, com s’ha fet des dels principis de la Història, i també a la viceversa; però ara que les distàncies s’han escurçat i hom pot visitar diàriament la família, per lluny que estiuegi, i que l’adulteri es pot practicar sense contraindicacions a gairebé qualsevol àmbit de la vida, la idea dels «Rodríguez» ha esdevingut definitivament arnada.

Ni un pam de net

Blunt, Brolin, del Toro i un armari

La ració de cinema del cap de setmana passat no va ser precisament per deixar-me com unes castanyoles i, si el dissabte em vaig deprimir amb l’argentina «El clan», el diumenge vaig emprenyar-me amb l’americana «Sicario» (titulada així, en espanyol a l’original) dirigida per Denis Villeneuve. El canadenc Villeneuve —«Incendies», «Prisoners»— deu ser un dels reis actuals del mal rotllo cinematogràfic i aquí ho confirmarà amb escreix.

El film, ambientat a la sempre conflictiva frontera entre Mèxic i Estats Units, és una aconseguida barreja de thriller d’acció, pel·lícula de suspens i reflexió moral. Emily Blunt interpreta Kate Macer una idealista agent del FBI que està investigant uns casos de segrest d’immigrants. Un trempat però opac agent de la CIA (Josh Brolin) la reclutarà en una missió encoberta, aparentment destinada a desmuntar un càrtel mexicà de la droga. A l’equip s’hi afegirà un personatge enigmàtic anomenat Alejandro (Benicio del Toro). No diré res més de la trama, perquè convé que l’espectador vagi tan perdut i enganyat com la pobra Kate. Sapigueu però que la cinta és fascinant, elèctrica, tensa i violenta (no sempre de forma explícita). Presenta una visió molt desencantada de com els actuals governs democràtics exerceixen la violència d’estat i només el punt de vista ètic de la protagonista evita que ens enfonsem en el nihilisme més absolut.

Denis Villeneuve filma amb gran sentit de l’espectacle i ens regala algunes imatges inoblidables: arribarà el dia que ens afartarem de les panoràmiques fetes des d’un «drone», però de moment què magnífiques són les superfícies del desert a vista d’ocell! La fotografia és de Roger Deakins, no n’hi ha de millors; i la música de l’islandès Jóhann Jóhannsson sona com un ominós trepant, o sigui que no és bonica, però sí molt adequada. Els actors protagonistes brillen igualment. Josh Brolin sembla incapaç d’estar malament allà on surt i Emily Blunt representa el poc freqüent cas de l’actriu de categoria capaç de encapçalar amb excel·lència un film d’acció. En quant a Benicio del Toro, bé, repeteix la seva especialitat, la del personatge magnètic, tèrbol i perillós (si no, per què us pensàveu que «Sicario» es deia «Sicario»?) I com que ningú ho fa millor, no seré jo qui es queixi.

Pel·lícula de visionat electritzant, però que deixa al darrera una mala ressaca. Veieu-la un dia que estigueu bé de defenses.