dilluns, 23 de novembre de 2015

Calúmnies d’hivern

No tinc la menor idea sobre si la crònica de viatges «Un hiver à Majorque» té o no un pes específic definitiu enmig de l’extensa obra de l’escriptora romàntica George Sand. Tinc clar, però, que pels mallorquins (i pels seus cosins catalans) aquest pamflet ha deixat una petja duradora que encara perdura als puestos de souvenirs de la Cartoixa de Valldemossa, perquè res ens agrada tant com sentir que parlen de nosaltres, poc importa si és bé o malament.

L’escriptora havia sortit de París el 18 d’octubre de 1838, acompanyada dels seus fills Maurice i Solange. A Perpinyà se’ls hi afegí el músic Frédéric Chopin i tots plegats viatjaren a l’illa de Mallorca via Barcelona. Romangueren a l’illa fins al 13 de febrer, en una estada que no va ser gaire reeixida. Malgrat que van quedar seduïts pels encants naturals del paisatge, la mala salud de Chopin havia empitjorat i la relació amb els natius no fou en absolut cordial. Potser la mala opinió que tenia Sand dels mallorquins (i per extensió dels espanyols) no hauria transcendit mai el seu àmbit privat, si no fos perquè el seu editor va insistir-li que n’escrigués una crònica. Així fou com la novel·lista confegí una mica de mal grat el seu «Un hiver à Majorque», una de les cròniques de viatges més irregulars i arbitràries que conec.

Investigacions filològiques posteriors han demostrat que Sand utilitzà per redactar el text tant els escrits de l’erudit lingüista Joseph Tastu com l’obra de Jean-Joseph Bonaventure Laurens «Souvenir d’un voyage d’art à l’île de Majorque», de manera que es permeté descriure per boca d’altres el que ella desconeixia. Per tant cal buscar la part més autèntica del llibre en els fragments on es parla de les belleses naturals de l’illa i en els incidents quotidians viscuts pels viatgers. George Sand es presenta en el paper d’un narrador masculí anònim i en cap moment identifica a Chopin, tot referint-se a ell com «un amic malalt». Destaca el relat de l’omnipresent natura mallorquina i, per influència romàntica, s’accentua l’efecte dels cementiris a la llum de la lluna, el vertigen dels espadats de la Serra de Tramuntana i la devastació d’una riada. Però el que més es recorda d’«Un hiver à Majorque» és la visió acerba que dóna madame Sand dels mallorquins.

Segurament no li mancava raó pel que fa a algunes qüestions concretes: no dubto que els illencs no rebessin amb gaire simpatia una senyora de mentalitat lliure que viatjava amb fills i amant i que ni tan sols es molestava a fingir una mica de pietat religiosa. Però Sand exhibeix una actitud de superioritat paternalista, no del tot justificada. Només cal veure com critica la prevenció amb la que els mallorquins eviten el tísic Chopin, i ho atribueix tot a la superstició i a la falta de veritable caritat cristiana en termes que la ciència no trigaria a desmentir. La cronista, no contenta amb criticar la societat humana que l’envolta, s’hi rabeja fins al punt de la difamació irracional. Amb això no assoleix evidentment cap mena d’equanimitat, però troba un efecte estètic molt particular que defuig l’objectivitat, però esdevé immensament còmic fins i tot pels hereus actuals de les «víctimes» mallorquines. Jo, almenys, no puc evitar caure rendit davant d’un fragment (cèlebre) com aquest:
A totes les geografies descriptives que vaig consultar, vaig trobar a l’article «Balears» la breu observació que corroboro aquí, encara que més tard insistiré en les consideracions que en matisen la veritat: «Els insulars són molt afables (ja se sap que, a totes les illes, la raça humana es classifica en dues categories: la dels qui són antropòfags i la dels qui són molt afables). Són bondadosos i hospitalaris, és rar que cometin crims i gairebé desconeixen el robatori». De segur que tornaré a ocupar-me d’aquest text.
Ric també prop del final quan, després de tantes desventures, Sand i companyia trepitgen el vaixell francès que els retornarà a casa. Aquest fragment no l’he pogut oblidar des del primer dia:
En posar els peus en aquell magnífic bergantí de guerra, mantingut amb la netedat i l’elegància d’un saló, en veure’ns envoltats de cares intel·ligents i afables, en rebre les atencions generoses i sol·lícites del comandant, del metge, dels oficials i de tota la tripulació; en donar la mà a l’excel·lent i espiritual cònsol de França, Gauttier d’Arc, vam saltar d’alegria damunt el pont cridant des del fons del cor:
Vive la France!
El llibre conté també algun comentari sobre l'adoració mallorquina envers el porc (i també altres amenitats). He llegit l’obra en la versió d’Edicions de 1984, que ha estat traduïda i profusament anotada per Antoni-Lluc Ferrer. Ve complementada per un recull de cartes que Sand va escriure a amics i creditors durant el periple. Crec que havia llegit abans el llibre, certament una obra menor, però m’ho he tornat a passar força bé.

4 comentaris:

  1. Sand, tot un personatge encara poc conegut i em temo que molt poc llegit a casa nostra, no és fàcil trobar els seus llibres 'grossos',vaig xalar fa anys amb una biografia seva, la de Chalon, molt interessant i desmitificadora. De l'hivern a Mallorca, que he llegir un parell de vegades, però ja fa temps, em va impressionar la descripció del carnaval. Quan jo era petita per la ràdio també van donar una obreta sobre ella i Chopin on la pintaven molt dolentota i egoista i més aviat era a l'inrevés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, l'escena del carnaval té qualitat de pintura negra goyesca.

      Elimina
  2. De tota manera l'autoestima dels francesos sovint em fa certa angúnia i sembla que ve de lluny

    ResponElimina
    Respostes
    1. Especialment davant dels espnyols tan suposadament primitius.

      Elimina