diumenge, 22 de novembre de 2015

Una iaia singular

Amb l’envelliment generalitzat de la població d’Occident ha aparegut un tipus de cinema que podríem anomenar «geriàtric» destinat quasi exclusivament a complaure el públic de la tercera edat. Malgrat el seu títol, «Grandma» (Paul Weitz, 2015) no pot ser inclosa en aquest gènere una mica narcotitzant i sembla perfectament apta per a tota mena de públics. En el film una noia de divuit anys acut a la seva àvia perquè li presti diners per poder avortar. La iaia, que no els té, inicia llavors una ronda pidolaire entre vells amics i amats i serà així com anirem descobrint les moltes facetes d’un personatge que és qualsevol cosa menys convencional.

Es tracta d’una pel·ícula breu i d’intencions modestes que no aspira a anar més enllà de l’estudi del personatge; perfectament acceptable per ella mateixa, però que esdevé molt recomanable gràcies a la seva protagonista. Lily Tomlin no s’ha prodigat gaire al cinema, tot i que en el seu debut a «Nashville» (Robert Altman, 1974) ja fou nominada com a millor actriu secundària. A «Grandma» té la rara oportunitat d’encapçalar el repartiment i demostrar la seva versatilitat en un paper complex i no necessàriament simpàtic, però sempre humà. El film és doncs un gran festí Tomlin. No per això s’ha de menystenir la resta de l’elenc començant per la (desconeguda per mi) Julia Garner que dibuixa una néta ben capaç de donar la rèplica a la seva àvia. Actors veterans i de gran solvència —gent com Marcia Gay Harden, Sam Elliott, Laverne Cox o Judy Greer— puntegen les diverses etapes d’aquesta «road movie» casolà.

Paul Weitz —conegut sobretot per «American Pie» (!!!)— escriu i dirigeix amb eficàcia, sensibilitat i perfecte control del to. Hi ha rialles, hi ha emoció i hi ha veritat dramàtica; però en cap moment l’humor va en detriment de la humanitat dels personatges, ni s’opta per les solucions ensucrades per acontentar l’audiència. Setanta nou minuts ben esmerçats i una seriosa possibilitat de nominació a l'Oscar per a la fabulosa Tomlin.

4 comentaris:

  1. Sí, fa temps que a més a més del gènere infantil i juvenil hi ha el gènere senil en el qual, és clar, hi ha de tot. També el trobem en el teatre. De fet, ja hi ha grans precedents, com 'El cochecito'.

    ResponElimina
  2. Tot i que no sé si "El cochecito" faria gaire feliços els iaios de l'època.

    ResponElimina
  3. era un iaio alternatiu i mala milk, he, he, inquietant Isbert, els nens i els avis perversos són molt interessants en el cinema, el teatre i la literatura

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet recordar "La vella dama indigna".

      Elimina