La vida manual d’ús: CAPÍTOL VI. Habitacions del servei, 1

École Normale Supérieure de Sèvres

Aquesta habitació al setè pis pertany a la senyora de Beaumont, la vídua de l’arqueòleg. Les seves dues netes Anne i Béatrice viuen amb ella. Béatrice, la més jove, està preparant l’examen d’ingrés a l’Escola Normal Superior de Sèvres, i la seva àvia li permet fer servir l’habitacioneta com a lloc d’estudi. En aquest moment està reunida amb quatre amigues que seuen a terra i prenen un te informal. Si no m’equivoco, és la primera vegada en la novel·la que topem amb un dels habitants de l’edifici (el quartet de la secta japonesa no compta).

Ignorem si l’estudiosa Béatrice Breidel superarà l’examen d’entrada. En tot cas a l’escola de Sèvres, exclusivament femenina, li queden deu anys de vida: el 1985 s’integrarà a la masculina Escola Normal Superior de París, coneguda popularment com «de la rue Ulm».

Perec descriu amb el detall habitual què està fent cadascuna de les cinc noies. Em frustra no identificar la novel·la de Thomas Hardy que està llegint una d’elles i de la qual només coneixem la il·lustració de la coberta: «un personatge barbut, assegut en una barca al mig d’un riu, pescant amb canya, mentre a la riba un cavaller en armadura sembla cridar-lo». L’armadura del cavaller em despista, perquè Hardy només va escriure una novel·la històrica i la va situar a les guerres napoleòniques. L’única explicació que se m’acut és que tot plegat amagui una endevinalla, la solució de la qual em defuig.

Del gravat on hi ha un bisbe inclinat sobre un joc de solitari (el dels pius o boletes que cal anar «matant» passant-hi per sobre, no el de cartes), m’interessa la comparació que fa amb el fabulós «L’il·lusionista» de Hyeronimus Bosch. «L’escamoteur», com era anomenat a casa seva, el museu municipal de Saint-Germain-en-Laye, va ser robat el 13 de desembre de 1978 pels futurs membres del grup terrorista anarco-comunista «Action directe». La pintura fou retrobada el 2 de febrer de 1979. Des de llavors la tenen tancada en una cambra cuirassada i el museu municipal ha deixat d’existir (potser mort de vergonya). 

La senyora de Beaumont, de soltera Véra Orlova, va néixer a Rússia, d’on va fugir el 1918. A Berlín va esdevenir deixeble d’Arnold Schönberg i, traslladada a París, va donar a conèixer entre el públic francès l’Sprachgesang i els lieder de la Segona Escola de Viena. Cantant l’ària final d’Angèlica de l’Orlando d’Arconati va conèixer el seu marit, l’arqueòleg. 

Fem una pausa. No he trobat cap Véra Orlova cantant, però sí una que fou actriu russa i soviètica (1894 - 1977). Felice Antonio Arconati va ser un compositor que va néixer a Saronno cap a 1610 i morí després de 1679 a Mariano Comense. Va ser mestre de capella a diverses esglésies de primera categoria i compongué prolíficament. Gratem una mica, sempre cal fer-ho amb Perec, i descobrirem que a «El castell dels Càrpats» de Jules Verne el personatge de La Stilla interpreta l’òpera Orlando (fictícia) i l’atribueix a Arconati. Aquest és un dels trets més bonics de la novel·la, que apart de relacionar-se amb allò que anomenem realitat a través de fets i personatges històrics (o fins i tot d’amics i familiars), també interactua amb altres obres de ficció compartint els seus universos.

La Stilla en plena actuació a "El castell dels Càrpats"

Prosseguim amb la biografia de Vera Orlova de Beaumont. Tingué la seva única filla Elizabeth l’any 1929. La seva activa vida artística l’impedí ocupar-se’n i Elizabeth acaba fugint de casa als quinze anys. Véra no en sabé res més fins que el 1959 va assabentar-se de la seva tràgica fi. Dos anys abans la seva filla s’havia casat amb un paleta belga, François Breidel, i vivien a Chaumont-Porcien (les Ardenes franceses). L’únic que va poder fer l’ex-cantant és anar a rescatar les seves netes Anne i Béatrice, de les quals desconeixia l’existència.

I una errada, per acabar. On diu: «va ser educada doncs per la seva àvia materna, la vella comtessa de Beaumont», hauria de ser «àvia paterna».