La vida manual d’ús: CAPÍTOL IV. Marquiseaux, 1

Tela de Jouy

Un saló buit al quart segona. La paret està coberta d’un paper pintat que imita la tela de Jouy, un tipus d’indiana de cotó estampat amb dibuixos monocroms (velers blaus, en aquest cas).

Hi ha quatre quadres a les parets. El primer és un bodegó de factura moderna que recorda les composicions clàssiques sobre el tema dels cinc sentits. Entre altres objectes hi ha la novel·la Simfonia Inacabada, però no es pot llegir-ne l’autor. La més famosa de les simfonies inacabades és la de Franz Schubert, però no em consta que hi hagi una novel·la homònima. Si que existeix una pel·licula italiana, Sinfonia d’amore (Glauco Pellegrini, 1956), biopic de Schubert amb Marina Vlady i Lucia Bose, que a França es va titular Symphonie inachevée.

El segon quadre representa un carrer nocturn i suburbial.

El tercer representa un animal fabulós, el tarande, descrit per primera vegada per Geló el Sàrmata (al text s’hi adjunta la descripció que en fa François Rabelais al seu Pantagruel). Vistes les imatges disponibles, aquesta mena de ren de propietats camaleòniques no impressiona gaire.

El tarande

El quart és la reproducció en blanc i negre del quadre de Forbes titulat Una rata darrere la cortina i que es basa en una història verídica esdevinguda a Newcastle-upon-Tyne, on hi surten una lady, un cotxer enamorat i una col·lecció de rellotges. L’error fatal causat per un rellotge rere un teló fa inevitable recordar l’escena de Hamlet, on Polonius amagat darrere una cortina és confós amb una rata. Amb aquesta ja van tres capítols seguits amb referències a l’obra de Shakespeare.

M’ha costat una mica localitzar el pintor Forbes, sort que indiquen que va ser deixeble de Léon Bonnat (Baiona, 1833 - Monchy-Saint-Éloi, 1922), per tant ha de tractar-se del pintor irlandès Stanhope Forbes (Dublín, 1857 - Newlyn, 1947). Pel que he vist, Forbes era un pintor costumista força competent, especialitzat en pintar pescadors, barques i aigua. La truculència de la lady i la cortina no li escau gens.

A l’últim paràgraf es comenta que a l’edifici hi viuen col·leccionistes força maniàtics. Per exemple Valène guardava totes les postals que li enviava Smautf quan feia escala en algun port. En tenia una de Newcastle-upon-Tyne i una altra de la Newcastle australiana.