La vida manual d’ús: CAPÍTOL VIII. Winckler, 1

 

Marc Zaffran, dit Martin Winckler

Com ja sabem des del primer capítol, Gaspard Winckler va morir fa dos anys i el cosí llunyà que va heretar-ne el pis el vol posar al mercat. És lògic per tant que l’habitació on som, que el difunt anomenava «el saló» i feia servir rarament, ara es trobi pràcticament buida.

Ara al salonet, hi queda allò que queda quan ja no queda res. Per exemple mosques, o prospectes que uns estudiants han ficat sota la porta dels veïns i que exalten un nou dentifrici o ofereixen un descompte de vint-i-cinc cèntims a qualsevol comprador de tres paquets de detergent…

Després de l’»aperitiu» que ha significat la presentació del químic Morellet, arribem amb Gaspard Winckler a un dels personatges principals de la novel·la, peça central del pla de Bartlebooth i presència destacada a dues altres obres de Perec, Le Condottiere (1960) i W, ou le souvenir d’enfance (1975). Habitualment, quan apareix un personatge per primera vegada, li busco possibles inspiracions en la realitat. En aquest cas succeeix precisament el contrari, ja que és un home fictici qui proporciona el nom a una persona de carn i ossos. En efecte, el metge Marc Zaffran, nascut el 22 de febrer de 1955, va escollir com a pseudònim per publicar els seus llibres —entre els quals es compta el molt estimable «La malaltia de Sachs»— el nom de Martin Winckler, en homenatge al fabricant de puzles creat per Perec.

De totes maneres aquest capítol se centra en la vida de Winckler abans i després de la seva col·laboració amb Bartlebooth, que quedarà reservada per a capítols posteriors. Descriu per exemple la seva gran obra de joventut, un bufet que ell mateix havia esculpit amb les escenes principals de L’illa misteriosa de Jules Verne, moble ara desaparegut, com també han desaparegut tres reproduccions emmarcades.

El gravat d'Israël Silvestre podria o no podria ser aquest

Valène només en recordava una amb precisió: representava La gran parada de la Festa del Carrussel i Winckler l’havia trobada en un número nadalenc de L’Illustration; amb el pas dels anys, fet i fet només fa uns quants mesos, Valène va saber, fullejant el Petit Robert, que era d’Israël Silvestre.

• la Festa del Carrussel segurament es refereix al gran espectacle organitzat per Lluís XIV el 5 i 6 de juny de 1662 per celebrar el naixement del delfí Lluís el primer de novembre de l’any anterior
• L’Illustration fou un setmanari il·lustrat de tendències republicanes publicat entre 1843 i 1944.
• Le Petit Robert és un popularíssim diccionari de la llengua francesa, publicat per primera vegada l’any 1967, versió abreujada en un sol volum del Dictionnaire alphabetique et analogique de la langue française, que en constava de sis (i seria conegut en el futur com a Grand Robert).
• Israël Silvestre (Nancy, 1621 - París, 1691) fou un dibuixant i gravador, conseller del rei i col·leccionista d’art

Quan l’any 1955 Winckler va haver completat el darrer dels puzles que Bartlebooth li havia encarregat, es va posar a elaborar joguines de fusta per a infants. Més tard va començar a fer uns anells formats per «set, onze o disset cercles d’or o de plata encaixats els uns en els altres i amb una imbricació complexa que desemboca en una espiral tancada, compacta i perfectament regular».

La dèria li va durar uns deu anys. Després va entretenir-se emmarcant petits miralls convexos amb elaborades motllures de fusta. Dos anys abans de morir va desar els estris i va desmuntar el banc de fuster. La seva activitat va anar limitant-se a breus passeigs pel barri. Un dia va proposar a Valène que l’acompanyés a la Cinemateca a veure el film «Les verdes pastures»; en va sortir decebut. 

Impagable cartell de la pel·lícula

Encara que Perec defineixi la pel·lícula com un remake carrincló i ensucrat de La cabana de l’oncle Tom, The Green Pastures (estrenada el 1936) presentava una selecció de fragments de la Bíblia representats amb personatges de raça negra. Malgrat les protestes dels activistes pels drets civils, fou un gran èxit comercial i un dels pocs llargmetratges amb un elenc completament negre entre les produccions del Hollywood de l’era daurada.

Joc de jaquet del segle XX

Winckler encara sortia a fer els àpats a can Riri, una fonda del barri, on també llegia tota la premsa que hi trobava: Le Courrier arverne, L’Echo des Limonadiers, L’Aurore, Le Parisien liberé, Le Figaro, L’Humanité o Libération. No he trobat informació sobre les dues primeres publicacions, que bé podrien ser apòcrifes. Els limonadiers eren fabricants (o venedors) de llimonada i altres refrescos. 

Cada dia a les sis Winckler baixava a jugar una partida de jaquet amb Morellet. L’últim any ja no va sortir de casa. Smautf li pujava el menjar dos cops al dia, i Morellet, Valène o la senyora Nochère, la portera, s’ocupaven de les seves necessitats.